Espai de Dissidència

Nota: Article publicat a l’edició d’ahir de “El Punt“

La decisió de l’Ajuntament de Vic de no incloure al padró aquelles persones sense residència legal ha permès visualitzar un debat ocult. Com era d’esperar, ha provocat intenses polèmiques i evidenciat la distància entre opinió pública i publicada. Polèmiques perquè palesa la contradicció entre l’obligació de donar resposta a les necessitats de milers de persones sense recursos i suportar acusacions de xenofòbia per un estat incapaç de fer complir les pròpies lleis. I distàncies, perquè l’actuació del consistori respon més a una realitat desbordada per la dimensió del problema que als discursos políticament correctes dels mitjans.

Ara bé, conscients que aquesta qüestió és un terreny minat, i amb l’amenaçadora presència d’aventurers àvids d’extreure rendiments electorals a còpia de demagògia, ens trobem amb unes administracions superades per la dramàtica demanda de serveis socials quan la recaptació fiscal es contreu. I calen recursos urgents per a l’educació, la sanitat i les polítiques de prevenció i pal·liació de la pobresa, matèria sobre la qual els ajuntaments en general, i el de Vic en particular, han estat un model de referència.

La qüestió és: qui paga la factura? És evident, i aquí hi hauria d’haver consens, que pel fet de viure a Catalunya hom té el dret, sense discriminació, de gaudir de tots els serveis propis de l’estat del benestar. Tanmateix, si és la condició de ciutadania la que els confereix, caldria posar els mecanismes per assegurar justícia distributiva i recordar les responsabilitats de cadascú. Aquí, la legislació internacional és clara. La carta de les Nacions Unides, a partir de la seva Declaració dels Drets Humans, estableix que són els estats respectius els encarregats de vetllar per cadascun dels seus ciutadans. L’article 15 estableix el dret a la nacionalitat, la qual cosa implica la necessitat de protecció de cada individu pel seu govern. El 22 afirma que tota persona té el dret a la seguretat social: té la facultat d’obtenir satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables a la seva dignitat. Segueix amb l’article 25, amb el dret a la salut, i el 26, amb el dret a l’educació. En resum, per a tota persona que viu a Catalunya sense residència legal, l’Estat espanyol, i per principis de subsidiarietat qualsevol altra administració, té l’obligació de fer efectius aquests drets. Tanmateix, la factura hauria d’ésser sufragada pels governs dels països titulars de la nacionalitat dels treballadors forans. De fet és el que succeeix quan un català amb visat turístic emmalalteix en un altre indret. Les despeses solen ésser cobertes, en funció de convenis internacionals, per la sanitat del país de procedència.

A tall d’exemple. La factura ocasionada per la despesa dels aproximadament 10.000 escolars marroquins sense residència legal al Principat (al voltant d’uns 42 milions d’euros) l’hauríem d’enviar al rei del Marroc, per cert, el setè rei més ric del món, amb una fortuna estimada en uns 2.000 milions segons Forbes, i una assignació anual de 320. O exigir que els més de 3.000 milions dels pressupostos anuals en Defensa (16% del pressupost estatal, fonamentalment destinats a l’ocupació del Sàhara) s’haurien de reconvertir en despesa sanitària. Paral·lelismes semblants es podrien fer vers altres estats (alguns, com l’Argentina i el Brasil, amb sistemes educatius i sanitaris força dignes) que utilitzen l’emigració com a fórmula per desactivar tensions socials internes i obtenir divises. Just és que es preocupin pels seus ciutadans més enllà de la manipulació econòmica, religiosa o electoral. Fer pagar les despeses ocasionades pels seus fóra la millor manera de recordar que els estats (i les classes altes dels països emissors de mà d’obra) tenen l’obligació d’oferir polítiques de benestar. Condonar deute financer i reconvertir-lo en deute intern per promoure desenvolupament social fóra la millor contribució que podríem fer com a política exterior.

Què fer amb les despeses socials dels residents legals? Atès que treballen i cotitzen aquí, és just que siguin les institucions catalanes i espanyoles les que subministrin les mateixes prestacions que a qualsevol altre ciutadà. Ara bé, atès que la majoria de treballadors immigrants són ocupats en determinats sectors econòmics caracteritzats per pagar salaris de misèria i sotmetre’ls a condicions laborals penoses, fóra lògic que aquests segments empresarials haguessin de pagar un recàrrec impositiu per fer front a unes despeses derivades de la presència de persones el salari de les quals no permet fer grans contribucions al fons comú.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!