Espai de Dissidència

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

Servando Rocha; Agotados de esperar
el fin. Subculturas estéticas y políticas del desecho. Virus Editorial,
Barcelona, 2008, 175 pp.

 Ressenya publicada avui al Suplement Accents, de Diari de Girona

El calidoscopi de
subcultures al voltant d’expressions musicals extremes i estètiques
particularment definides ha estat un camp d’investigació repartit entre crítics
musicals i antopòlegs socials. Difícilment s’han interessat sociòlegs,
historiadors o filòsofs sobre un fenomen –el de la creació de l’adolescència-
com a categoria cultural, ni tampoc s’han dedicat a l’anàlisi de grups
generacionals disisdents respecte de les societats occidentals «oficials», que
es neguen a integrar-se en unes regles del joc que els privarien d’oportunitats
i no els oferirien una existència satisfactòria. Cal molta transversalitat i
interdisciplinarietat per esvair la boira de guerra dreçada damunt de
denominacions com rockers, punks, mods,
teddy boys, skinheads, new romantics,
hippies o altres denominacions que tindrien com a mite fundacional el angry young men –joves irats- que
retratà magistralment John Osborne en una coneguda peça teatral (1956), a
partir del descontentament vital dels joves i que portà al naixement de
diverses generacions d’inconformistes, fins que l’inconformisme ha estat considerat,
paradoxalment, una virtut… mercantil!

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

Servando Rocha intenta
compaginar aquesta mirada antropològica crítica amb la tècnica dels científics
socials. N’obtenim un assaig poc convencional en les formes i interessant en
els resultats. Amb una perspectiva històrica arriscada –tot considerant la longue durée- exposa les continuïtats de
la rebel·lió juvenil organitzada amb el nihilisme fin-de-siècle (XIX) i la subversió de les avant-guardes, amb el punk i la constel·lació de tendències pretesament
iconoclastes. Dosis de decepció, pessimisme i ressentiment existencial marquen
les tendències d’una expressió esteticista de descontentament. I la bohèmia
negra, això és, l’art de  procedència
proletària, l’individualisme gregari i les connexions amb la marginalitat,
materialitzen la rebel·lió en un atac intens i provocador als
convencionalismes. Tot parafrassejant Freud, les subcultures urbanes, des de la
dècada dels cinquanta, constaten «el malestar de la civilització».

Rocha, amb una
perspectiva acadèmica curosament dissimulada, no defuig el destí lògic
d’aquestes iniciatives efímeres en el temps i irregulars en els resultats. Les
societats occidentals, conegudes per una àmplia tolerància, i el capitalisme,
amb una  il·limitada capacitat adaptativa,
anihila els brots apocalíptips de les subcultures mitjançant estudiats
processos d’integració. El que neix com a protesta social, des de la classe
obrera i el festeig amb els baixos fons, acaba essent abduït per la moda,
adoptat per les classes dominants, i fagocitat al cap i a la fi, per la lògica
del benefici. L’autor recorda l’anècdota del grup Milli Vanilli, compost per
dos atractius ballarins, que van servir per marcar una tendència estilística
determinada, portats a la fama per un hàbil productor musical, Frank Farian –el
mateix de Boney M-, i que, a partir d’una estètica rebel i informal, van
generar determinades modes –que permeteren ingents guanys empresarials-.  Tanmateix, els dos components de la banda,
als quals se’ls concedí un Grammy el 1990, no eren més que un muntatge. No eren
els autèntics cantants, sinó que prestaven la seva imatge a la portada dels
discos i els concerts, mentre la música sonava en Play Back, fins que es
conegué el frau. Foren expulsats del paradís. Un d’ells va acabar en la
marginalitat i mort per sobredosi. Tot plegat, una mostra de com tota
rebel·lió, tota dissidència social o musical –com succeí amb el Jazz-  acaba servint als interesos del propi stablishement, i com el malestar
juvenil, expressat en subcultures agressivament subversives, acaben conformant
l’ordre vigent, malgrat que aquest acabi generant, com bé explicita Zygmunt
Bauman, residus humans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!