Espai de Dissidència

José Ramón Rodríguez Prada, Conflicto y reforma en la educación (1986-2010. Los años decisivos: de la rebelión estudiantil a las consecuencias de la LOGSE, Traficantes de Sueños, Madrid, 2012, 167 pp.

Al llarg de la darrera dècada han aparegut un bon feix de llibres sobre educació, la major part infumables. No és d’estranyar. L’educació és el típic camp on qualsevol indocumentat pot inocular impunement prejudicis d’ampli espectre sense haver de recórrer al contrast amb una realitat mutant i complexa. Escoles, instituts i facultats han esdevingut un camp de tir on el tertulià habitual pot disparar amb munició d’alt calibre en una societat on l’educació pública s’ha contemplat amb reticències i incomprensió, i alhora, perquè les aules pateixen una mena d’efecte mirall sobre les contradiccions d’una societat, l’espanyola de la Transició, que ha certificat un fracàs sense pal·liatius. Espanya ha portat una mala vida, no ha tingut cura de sí mateixa, no ha vetllat per la seva salut física i mental i ha decidit que l’aparença resultava més important que la realitat. I és clar, quan examinem el nostre reflex a l’escola, el que veiem, no ens agrada.

Llegir un text agosarat i crític com el de José Ramon Rodríguez Prada serveix precisament per a això, per adonar-nos de les cicatrius del cos social que es mostren de manera crua a les aules. I alhora, per fer evident l’entrellat dels diferents discursos crítics amb l’escola pública, fonamentats en apriorismes ideològics i pràctiques excloents. L’autor, professor d’institut que ha viscut a la trinxera les diferents batalles educatives dels darrers vint-i-cinc anys evidencia que les acusacions de corporativisme a les mobilitzacions docents no fan sinó amagar la desconfiança del poder respecte a l’esperit assembleari i igualitarista que ha mantingut tradicionalment un professorat compromès amb els seus alumnes. O que la diferència de criteri educatiu entre l’esquerra oficial socialista i el conservadurisme  postfranquista del PP (al qual afegiríem aquí l’esperit reaccionari de part dels nacionalismes basc i català) són només aparents. La qüestió és la defensa dels interessos de les classes mitjanes respecte a la càrrega igualitària i meritocràtica que manté en potència una institució com l’escola pública. Així, aquestes reformes com la LOGSE, la LODE, la LOE (i en el cas nostrat, la LEC) no cerquen altra cosa que el fracàs escolar de les classes treballadores a fi de blindar l’educació mitjana i superior com a terreny exclusiu dels grups socials intermitjos. És per això que la política ha apostat decididament per l’exclusió com a fórmula de gestió educativa, a la qual afegeix un element de control social respecte les “classes perilloses”, que explica aquesta obsessió per omplir d’hores de dubtosa utilitat uns currículums escassament coherents i realistes. L’exclusió dels docents en el disseny de l’educació, i la prescindibilitat dels alumnes com a subjectes amb interessos propis i en conflicte amb la institució escolar, és el que marca qualsevol política de qualsevol administració.

El llibre fa un repàs al quart de segle de conflicte educatiu espanyol des de les mobilitzacions de 1986-1987, on el professorat i l’alumnat es mobilitzà amb el significatiu eslogan ¡el hijo del obrero a la universidad! , que ens remet a un món de batxillerats nocturns on s’exigia la gratuïtat a la universitat, la supressió de la selectivitat, l’expansió de l’escola pública amb docents i nous edificis i la dignificació de la professió docent; el disseny d’una LOGSE, fonamentada en la ja fracassada experiència de la comprehensive school anglosaxona, destinat a propiciar un fracàs escolar diferenciat per classes i a un pedagogisme infantilista, i culmina amb una anàlisi de l’actualitat on la ideologia corporativa pretén canviar el paradigma educatiu d’acord amb els valors socials i econòmics en la direcció de l’empresa privada, tot fent perdre el temps a escoles i instituts amb programes i autonomies de nul·la efectivitat. Tot plegat comporta una càrrega ideològica que cerca eixamplar diferències socials o responsabilitzar els docents, els alumnes i les famílies dels fracassos generats per les polítiques deliberadament lesives de l’administració.

El conjunt és un llibre molt valuós, probablement un dels més interessants i sincers dels que s’han publicat sobre educació des de fa una bona colla d’anys, amb un gran esforç per resultar exhaustiu i crític, que és capaç d’establir un relat coherent sobre una realitat de la qual tothom en parla i pocs coneixen. Un llibre, a més, ben escrit i documentat. Tanmateix, no és difícil adonar-se que hi traspua un ressentiment profund ben representatiu d’una generació de docents que, propera la jubilació, han donat el millor de sí mateixos en contra de l’hostilitat generalitzada de l’autoritat política i mediàtica. Una reflexió final sintetitza molt bé el que s’ha esdevingut en el que podríem parlar d’una generació perduda per a l’escola:

Nuestros gobiernos no legislaban de acuerdo a modelos probados de eficacia, ni siquiera reprodujeron legislación foránea sin pasar el filtro de los intereses, los prejuicios y los miedos. La legislación educativa se encuentra llena de estos componentes, una mezcla de propósitos contrarios entre sí: contentar a la Iglesia y a los padres, tranquilizar a las clases medias y practicar la demagogia populista…