Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Fa escassos dies ens va deixar l’historiador i exmilitar menorquí Gabriel Cardona. Tot just fa uns tres o quatre anys el vaig començar a tractar quan em va demanar un article per a l’Atlas de la Guerra Civil. Tanmateix, ja feia molts anys que llegia els seus llibres i els seus articles d’història militar, escrits amb enginy, estil i talent. O no em perdia cap de les seves intervencions als mitjans de comunicació, sempre interessants, didàctiques i suggerents.
Malgrat tenir un tarannà prou pacifista, els llibres de Cardona, les intervencions sempre encertada sobre els conflictes de la primera i segona guerra mundial, els seus comentaris sobre estratègies, batalles i tàctiques, alhora que el seu instint per poder combinar els diferents vessants de la guerra, m’havia fet sentir una sincera atracció per la història militar, i així llegir les obres de Winter, Beevor, Liddell Hart i altres antics militars i historiadors amb una gran capacitat d’anàlisi.
En el tracte que vaig tenir amb ell va demostrar el seu “charme”. Cardona era un home encantador, d’aquells que poden aconseguir dels altres el que vol, només amb un gest, amb un somriure, amb una bona paraula.
Qui això escriu, es va estalviar la mili. Considerava tot plegat una
pèrdua de temps, una fórmula de destrucció d’identitat personal, una
organització absurdament autoritària i una submissió a una bandera
enemiga. Probablement, Cardona devia pensar coses similars, per això va
deixar l’exèrcit després que el 23-F demostrès les febles conviccions
democràtiquess de l’estament. Tanmateix, si tots els oficials haguessin
estat com Cardona, potser hauria anat voluntari. Afortunats els
deixebles que tenen bons mestres.
Afortunadament, només el vaig tenir com a historiador, i com una vegada ja li vaig dir de viva veu, l’antic comandant havia tingut la seva dosi de responsabilitat, gràcies als seus llibres, que jo em dediquès a això de la història.
Allà on sigueu, us saludo!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d’acord amb el que comentes sobre el Sr Cardona com a persona, historiador i escriptor, encara que jo no el vaig tractar mai personalment. Discrepo del tot amb els teus comentaris sobre el servei militar: per tenir alguna possibilitat de vèncer l’enemic, primer l’has de conèixer i què millor que ser un d’ells durant una temporada. Per moltes raons, viure de primera mà l’experiència militar es fonamental per entendre moltes coses de la nostra historia i, sobretot, de la condició humana. T’ho dic sincerament, jo no considero que els mesos que vaig fer d’oficial de l’exèrcit fossin una pèrdua de temps, al contrari.
Coincideixo amb les lloances que he llegit d’en Cardona. Jo el vaig tenir de professor a la UB als anys de la transició, i és de qui guardo més bon record, com a mestre i, sobretot, com a persona.
He llegit a algun obituari que al 2008 Gabriel Cardona va pronunciar una conferència a l´Institut d´Estudis Catalans titulada “El català a l´exèrcit”.´Algú sap si es podria aconseguir, o bé si es troba publicada enlloc? Gràcies 🙂