Espai de Dissidència

Manuel Fraga Iribarne ha entrat, amb tot mereixement, a la galeria dels horrors d’un país de pandereta. Representant d’una Espanya negra, d’una passat negre i d’una existència negra, hauria de ser glossat per algun poema de David Castillo, on la llobreguesa d’una època de plom i infelicitat ha projectat la seva ombra allargada sobre el present.
La mot de Fraga avui m’entristeix. Com la de Franco, no ens ha donat la satisfacció de veure’l assegut al seu lloc natural, la banqueta dels acusats. No ens ha donat la satisfacció de poder veure la seva obra en runes. De fet, la seva mort tranquil·la al llit, i previsiblement entre elogis d’uns quants milers de llepaculs (veritable esport “nacional”) ens demostra la victòria absoluta dels seus contra la pressumpta democràcia que ell s’esforçà (amb èxit) a descafeinar.
Fraga ha estat un personatge sinistre. Ambiciós, maquiavèlic, autoritari, hagués volgut una democràcia xilena. I malauradament, la va aconseguir. Va saber preservar tota l’herència política del franquisme a un partit com el PP, on s’encabeixen les mateixes famílies que el dictador sabé manipular.

De vegades penso que, quan he donat suport a l’independentisme, ha estat inspirat en personatges com ell. Algú que va participar en l’extermini dels cossos i els esperits dels republicans, que va bastir un règim coix de llibertats, fonamentat en la por i la desigualtat, mereixia la destrucció de la seva obra. I encara penso en això, que Espanya no té remei, perquè és incapaç de fer justícia contra el mal absolut, representat per Fraga, Franco o Vidal-Quadras. Trencar Espanya és el millor favor que podríem fer als nostres amics espanyols. I segregar Catalunya és la millor manera de lliurar-nos de l’autoritarisme d’un antic imperi, encara incapaç d’adonar-se que és, simplement, un país més. I no precisament dels importants.
Com a persona batejada, combregada i confirmada, catòlic de ple dret, et desitjo un bon viatge a l’infern!