Ja he repetit diverses vegades que un dels motius principals pels quals Catalunya hauria d’esdevenir nou estat és per una simple qüestió de seguretat democràtica. Espanya és un país poc de fiar. Bona part de l’aparell estatal ha expressat reiterades vegades que la unitat preval sobre la democràcia, i una part important de l’opinió pública sacrificaria llibertats personals pel manteniment d’allò que en diuen “integritat territorial”. A banda d’això, cal recordar que el sistema sorgit de la Constitució és el resultat d’un compromís en el qual es legalitza i legitima l’herència franquista, mentre que els elements democràtics renuncien tràcitament a no anar massa enllà en llibertats, democràcies o igualtats. El resultat, ja ho expressà Vicenç Navarro diàfanament: Benestar insuficient, democràcia incompleta.
Ara bé, a les insuficiències democràtiques hispàniques que a mi em motiven per donar suport a la separació, ara s’afegeix la involució política protagonitzada per les institucions europeess. Al final, la UE, que mai no va destacar per l’escrupolositat moral, ha esdevingut eina d’hegemonia del neoliberalisme prussià. L’euro ha estat instrument de polítiques socialment represives. I les institucions de Brusel·les serveixen fonamentalment per materialitzar una dictadura de mercats.
En aquestes circumstàncies cal plantejar-se una ruptura total: amb Espanya i amb la Unió Europea. Cal eliminar tots els límits a una política realment redistributiva. Cal potenciar que sigui la societat políticament organitzada, mitjançant mecanismes de democràcia directa, decidir sobre la política econòmica i monetària. Car recuperar sobirania econòmica, i cal, sobretot, que el dret a decidir no es limiti al color del passaport. Jo sóc partidari del dret a decidir a diari: des del sistema polític fins a la manera com hem de distribuir els recursos. En les circumstàncies actuals, en què els banquers de Frankfurt poden decidir robar els estalvis dels xipriotes o les pensions dels espanyols, a què esperem per deslliurar-nos d’aquesta mena de Quart Reich?
Ara bé, cal que prenguem consciència de la situació on estem, i demanar-nos si també nosaltres (a més de la “dolenta” de la Merkel i els bancs alemanys… com sí els governs i bancs “nostrats” fossin qualque cosa millor) tenim alguna responsabilitat del què ens passa… Jo crec que sí.
Si anem donant totes les culpes als demés, farem el mateix paperot del jugador de fútbol (ell, que res sap i que no és responsable de res):
http://www.vilaweb.cat/noticia/4096247/20130317/prohibeixen-vida-lacces-seleccio-jugador-grec-salutacio-nazi.html
Atentament
Això només és canviar la tirania dels ‘mercats’ per la tirania de la majoria, sobre temes que no haurien de tenir cap mena de sobirania.
Això és el que en castellà diuen ‘Quitate tu que me pongo yo‘