Espai de Dissidència

Ningú no se’n recorda de George Santayana, l’autor del “qui no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la”. El cert és que, si repassem els orígens del feixisme comprovarem la facilitat amb què un grup minoritari, extraordinàriament violent i decidit, és capaç d’imposar-se en poc temps si troba al davant unes institucions febles, i una terrible manca de determinació a l’hora d’oposar-se al mal.
Grups feixistes actuaven, poc després d’una Itàlia enrunada per la primera guerra mundial, no només contra socialistes i comunistes. Poca gent sap que van assassinar i apallissar un munt de catòlics, precisament en aquells que confiaven en la dimensió social de l’església. El seu delicte?, no reconèixer la “nova i veritable religió” sorgida entre ex-militars frustrats amb l’ètica destruïda a les trinxeres. Una nova religió fonamentada en la creença absoluta en la nació, en l’obediència, en la jerarquia, en l’autoritat, en el poder. Una nova religió on qualsevol principi moral esdevenia una rèmora, un ròssec, un cos estrany davant una mena de nihilisme nietzcshià.
Miro al voltant, i no costa percebre paral·lelismes entre els grups de sicaris amb camises negres i aquesta nova categoria històrica anomenada “inversors”.
Els “inversors”, que hauríem de descriure com a “invertits morals”, ataquen com una plaga de llagostes país per país, regió per regió, ciutat per ciutat, família per família. Roben impunement (tècnicament se’n diu privatitzar), s’apropien dels mitjans de subsistència de la gent (ajust) esclavitzen les persones (precarietat), propicien les deportacions massives (immigració) actuen amb una violència inusitada (saquegen els fons públics), i es venten insultantment de la seva condició (els encanta exhibir-se a uns mitjans de comunicació i institucions acadèmiques que ja són seves)
Han crescut  i s’han multiplicat ràpidament per la feblesa de les nostres institucions. Per la impossibilitat dels nostres governs de plantar-hi cara. Han deixat en evidència allò que alguns, encara, i il·lusiòriament denominen democràcia.
L’absència d’oposició és el que els permet imposar el seu feixisme capitalista. Curiosament, és un capitalisme que destrueix l’economia de mercat. Entre les seves víctimes hi són, evidentment, treballadors. Tanmateix, qualsevol que tingui un modest negoci, una petita empresa, una societat limitada, acaba essent devorat sense cap recança.
Malauradament, els mecanismes convencionals no serveixen per fer front a aquesta plaga bíblica. Malauradament només entenen un llenguatge. I em fa l’efecte que si no reaccionem a temps (tot i que sospito que ja és massa tard) ens abocarem, o bé a la violència tirànica d’algum demagog, o bé la violència generalitzada pròpia de les societats en descomposició, o bé el seu tercer reich, una societat on l’única llibertat efectiva sigui la d’oprimir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!