Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Com cada tres anys, la publicació dels informes Pisa genera neguit entre les autoritats educatives. No entre les catalanes ni en les espanyoles, sinó entre tres quartes parts dels participants en aquestes proves internacionals organitzades per l’OCDE. No ens enganyem, la publicació de resultats propicia entre els mitjans pressió contra el món escolar, perquè les opinions públiques es posen histèriques quan apareixen en els diversos rànquings per sota de les pròpies expectatives. Això es tradueix en pressió sobre els governs, d’aquests cap als docents, dels docents vers els alumnes i les famílies, mentre tothom reparteix culpes i cerca solucions màgiques als presumpte mal funcionament del sistema.
Aquesta és una situació buscada de forma deliberada per l’organitzador d’aquesta avaluació internacional, l’OCDE. No està de més recordar que aquest és un organisme que funciona a la manera d’un lobby empresarial transnacional i que, en la lògica de l’Acord General de Comerç i Serveis (AGCS) tracta d’impulsar el desballestament dels sistemes educatius públics i promoure l’entrada, al més pur estil Àtila, del sector privat. Els informes PISA tenen com a objectiu no declarat aquest: fer aparèixer la majoria de sistemes educatius com a deficients, i alhora, presentar-se com a solució als seus problemes. O de forma metafòrica; inocular primer un virus per vendre l’antídot.
Malgrat que els avaluadors del PISA fan servir una metodologia més o menys curosa, i que algunes de les seves observacions tenen cert interès, el que acaba quedant és un artifici aritmètic i una classificació per països que, normalment, fereixen l’orgull nacional o donen arguments per tirar-nos els plats pel cap. La primera manipulació és estadística: la base 500 que fan servir els informes està dissenyada expressament per maximitzar diferències. Els 23 punts de distància entre el cinquè millor classificat en lectura de la UE (Països Baixos, amb 511 punts) i el cinquè pitjor (Portugal, amb 488) podem semblar massa. Si els reduïm a una base cent, que el lector pot comprendre millor, aquesta diferència es redueix a 4,6 punts percentuals, inferior al marge d’error que el propi informe reconeix. En segon lloc, i aquí coincideix bona part de la crítica acadèmica a aquestes avaluacions, els criteris d’elaboració i correcció es fonamenten molt en els tests IQ, que fonamentalment analitzen capacitats estrictament associades a la condició social de cada persona. És així com els PISA, més que descriure diferències entre eficiència educativa, el que fa és assenyalar aquells estats amb classes mitjanes més extenses dins l’estructura social. El mapa PISA de l’estat espanyol n’és un clar exemple, que beneficia les regions amb una estructura social més estable i igualitària, i penalitza aquelles amb major nomadisme laboral, precarietat o activitats econòmiques d’escàs valor afegit. I Catalunya, amb una classe mitjana que, segons la sociòloga Marina Subirats, amb prou feines ultrapassa el terç del total de la població, n’és un clar exemple. Finalment, un tercer factor explica millors resultats en els estats que fa anys apliquen habitualment tests estandarditzats (especialment els anglosaxons, amb una qualitat educativa discutible, i que tanmateix solen sortir “miraculosament” ben parats). Entremig d’aquests despropòsits, no hi manca la picaresca. Moltes de les ciutats xineses que sobresurten en els PISA no escolaritzen els alumnes provinents de la immigració clandestina provinent del món rural. Altres apliquen criteris subjectius en la tria poblacional. En el cas espanyol, ni Castella La Manxa, ni el País Valencià, ni Ceuta ni Melilla, tradicionalment a la cua de les classificacions, no han participat, i Miraculosament, Madrid ha obtingut uns sospitosos resultats elevats que no es corresponen a una agressiva política de retallades. En resum, la fiabilitat dels informes PISA a l’hora d’analitzar la qualitat educativa és similar a considerar les votacions d’Eurovisión a l’hora de valorar la tradició musical de cada estat.
Perquè, en el fons, es tracta d’això. De xifres, de classificacions i de rànquings. I el pitjor de tot és que la pressió que aquesta mena de proves genera contra els sistemes educatius es tradueix en el qüestionament dels sistemes educatius, la demagògia, o fins i tot el surrealisme de l’actitud dels responsables educatius del govern espanyol, capaços de perpetrar una nova llei educativa que respon exclusivament a invocar el passat per hipotecar el futur. O potser ho han entès massa bé i arriben a la conclusió que uns presumptes mals resultats han de ser l’excusa per canviar de dalt a baix el sistema per justificar objectius partidistes; prendre el control del currículum, arribar a la conclusió peregrina que amb menys recursos és millor o qualsevol altra barbaritat acompanyada d’un “cup of café con Leche en Plaza Mayor”. Si bé els informes tenen un efecte desmoralitzador en la comunitat educativa (els mitjans diuen moltes toteries durant una temporadeta), orientar el sistema educatiu per millorar resultats en una prova de disseny discutible resulta un terrible error. De fet, aquesta mena de “cultura de l’avaluació” s’està traduint en una sobrecàrrega d’indicadors, paperassa, burocràcia i plans de millora i d’autonomia que, paradoxalment, no milloren, eliminen l’autonomia del docent a l’aula, i impedeixen el que realment permet millorar la qualitat: trobar ritmes i espais per a la reflexió compartida i l’acció heurística i implicada del professorat, d’acord amb la realitat concreta. Esclar, que aleshores parlem d’una altra mena de qualitat: la que permet al sistema educatiu forjar ciutadans crítics i autònoms, que permetin autogestionar una societat sense directius, consells d’administració o empresaris disposats a apropiar-se d’esforços aliens. És l’escola que no agrada a l’OCDE, que prefereix deformar els nostres joves i infants en individus acostumats a treballar, obeir, i ser eficients i productius a fi d’enriquir una minoria. I res més. Almenys, a Eurovisión, canten.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://www.youtube.com/watch?v=UyuyTVUd81M
No amb l’educació a les escoles (que també podria ser), més aviat a la família. Amb l’educació interior de cadascu, utilitzant la bruixola que ens permet conèixer el camí…
Espero que el trobi interessant.
Atentament