Espai de Dissidència

Com més s’acosten els terminis per posar en marxa la maquinària de la independència, més dubtes i recances es drecen davant nostre. No és una novetat, ans al contrari. Forma part del guió previst. Ningú és prou ingenu per pensar que, probablement el moment més decisiu de la nostra història contemporània  seria un procés de bufar i fer ampolles.

Ara bé, els moviments secrets i discrets per neutralitzar la ruptura, no poden evitar l’evident. Qualsevol acord amb Madrid, sempre serà paper mullat. I ho dic amb pena, desprovist de qualsevol impaciència patriòtica, sinó a partir del fatalisme de les línies de continuïtat històrica. Tot procés d’aproximació sempre comporta gestos. I, es pot parlar de pacte mentre determinades polítiques del govern i el partit governamental són en marxa? Es pot discutir sobre un nou estatus tot sabent que la majoria de la classe política hispànica (i bona part de la seva opinió pública) farà el possible per torpedinar qualsevol cessió?

Quins gestos podrien fer guanyar credibilitat a aquells que voldrien negociar? Destituiria Rajoy a Wert? Es derogarien les polítiques catalanofòbiques al País Valencià i Ses Illes? Desapareixeria el LAPAO dels textos legals aragonesos? Convertirien el català en llengua oficial espanyola? Hi hauria una trucada a Brussel·les per convertir el català en llengua oficial de la Unió? Permetrien l’existència d’algunes seleccions esportives catalanes? Hi hauria, via esmena constitucional d’urgència, un concert per als Països Catalans, acompanyat d’un reconeixement de drets històrics? S’expulsaria dels grans partits espanyols aquells que fan explícit el suport al franquisme? Verbalitzaria el monarca una disculpa, en nom de la seva família, per la terrible repressió borbònica durant i després la guerra de successió?

És evident que cap d’aquests gestos, que efectivament serien inequívocs, tindran lloc. I no podrà ser perquè és en l’essència de l’estat la manera en com es tracta a determinats territoris sota els paràmetres de l’opressió i la conquesta. Perquè són massa dècades tot alimentant el monstre. Perquè hi ha massa interessos i una cosmovisió incompatible amb la pluralitat. I en cas que hi hagués, ni tan sols mig gest,… quina data de caducitat tindria?

Tots els qui tenim una certa perspectiva històrica, que som molts, recordem que els Pactes de la Transició, amb la restauració de l’autonomia, anà seguit en quatre dies del Café para Todos, la LOAPA, i la laminació constant, no tant de les competències, com sí de l’expressió de la diferència, del reconeixement que Catalunya no forma part de l’Espanya de matriu castellana. Són massa anys de desenganys i desencontres. Hi ha massa desconfiança mútua. Hi ha la constatació que, qualsevol pacte, sempre resultarà un parany, un acord efímer i incomplert. Com s’explicava en la faula de la granota i l’escorpí, va en la naturalesa d’aquest darrer picar-nos i enfonsar-nos mentre travessem el riu. La ruptura, per traumàtica que sigui, continua essent el camí més realista per solucionar un conflicte de segles.