Si fossim una democràcia amb cultura democràtica, l’affaire Duran seria debatut amb apassionament i hauríem convertit el jove vilanoví en un personatge de referència. És clar, que si fossim un país normal, quan hi haguessin debats, es deixaria sentir la veu dels economistes no neoliberals. El seu gest, fruit d’un talent destacat, de deixar en evidència la banca per demostrar que l’economia financera s’esdevè com els homes grisos de la novel·la Momo, de Michael Ende. Aquests personatges sinistres, que esberlen l’harmonia d’una petita ciutat italiana transformen el temps de milions de persones en cendres. Cendres que vessen de les cigarretes que es fumen compulsivament, metàfora de com el capitalisme crema el temps i la identitat dels individus inútilment
Aquests dies estic llegint el llibre Abolim la banca, signat per aquest jove economista i activista social, on exposa amb major deteniment allò que explicà a la seva revista Crisi, que a l’octubre de l’any passat sacsejà lleugerament les consciències ciutadanes i on posava en evidència el sistema. Des fe fa uns anys tinc una certa tendència a seguir l’actualitat econòmica i a llegir uns quants economistes. Tanmateix, aquella revista semiclandestina ha estat el més brillant que he llegit en els darrers temps, més que comparable a la lectura de Joseph Stiglitz o Naomi Klein. Sona a exagerat, tanmateix crec que l’experiment econòmic protagonitzat per aquest noi -on explica les maneres d’enganyar uns bancs que busquen l’engany dels clients- el fa mereixedor d’un Premi Nobel d’Economia. On he d’apuntar-me per donar suport a la seva candidatura?
Mentre llegeixo el seu llibre descobreixo una coincidència personal. Veig que inicia el seu activisme social al Servei Civil Internacional, organització de la qual vaig ser membre actiu, almenys entre 1988 i 1994, on vaig participar en diversos camps de treball internacionals a Europa, en campanyes contra el Cinquè Centenari i de suport a Llatinoamèrica. Allò fou una excel·lent escola, perquè obligava a pensar en clau global i internacional, a treballar en xarxa, i a dur tatuat en la consciència la idea que tota societat és fràgil si no se sustenta des de la cohesió social. Aquesta experiència també alerta sobre les mentides del poder i la manipulació dels baixos instints ciutadans per tot aquell que vol enriquir-se des de l’administració dels pecats capitals.
El seu empresonament és injust. És cert que, a dreta llei, ha incorregut en una estafa. Ara bé, amb la seva estafa ha posat al descobert allò que molts sospitàvem i que pocs havien intentat demostrar; que el sistema financer tot ell, és una estafa. I que la crisi actual és només la manifestació que el joc de la piràmide ja no ha trobat més diners a la base amb què alimentar el cim. És per això que els rics globals exigeixen als governs els diners de les pensions, la sanitat, l’educació, o qualsevol altra cosa que entorpeixi l’altar on es venera el sagrat déu del benefici, malgrat que això comporti sacrificis humans. A més, el seu empresonament és injust perquè cap dels estafadors destacats (almenys els més ben relacionats) han estat condemnats. O com es permet a rics del cagar estafar-nos a còpia de mantenir residències fiscals allà on no es paguen impostos.
En fi, tenint en compte com està el tema. Inicio, des d’aquest moment, una campanya en favor del seu alliberament, tot incloent l’exigència de llibertat al subtítol del meu blog.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!