Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Article publicat a Barret Picat
Un recent article de Lucía Etxebarria criticava amb ferocitat les revistes femenines. Explicava que causaven depressió en contrastar la idealitat, harmonia, bellesa i cara de felicitat que desprenien les fotografies i els textos amb les petites misèries i imperfeccions de la immensa majoria de dones que se les miraven. De fet, les revistes per a dones presenten arquetipus molt concrets, en què s’exhibeixen sense complexos els canons de bellesa inabastables per a nou de cada deu dones. El relat transmès en el paper couché ens parlen d’existències plenes, de felicitat fonamentada en la intensitat del moment, en una mena de carpe diem permanent. «Si fins i tot les imatges que acompanyaven les seccions sobre les dietes semblaven de noies acabades d’escapar d’un centre de tractament de l’anorèxia», afirmava, més o menys, l’escriptora valenciana. El cert és que, com explicava la novel•lista, aquelles revistes estaven dissenyades per deprimir les lectores, car tota la vida tractarien d’imitar infructuosament l’aspecte i el miratge de vida de les fotografiades i els contes que sortien en aquella literatura utòpica que pren la forma de revistes sempre presents a la perruqueria. Moltes tractarien d’acostar-s’hi, i totes fracassarien, perquè les models que il•lustraven les planes no necessitaven consells de bellesa o salut. I tampoc les seves vides eren tan perfectes com es deixava entendre des dels somriures grapats a les galtes.
Hi estic d’acord amb Etxebarria. Les revistes femenines (o el subproducte estil Man adreçat als metrosexuals nostrats), com qualsevol altre producte que et presenta un món ideal i inabastable, només porta a la frustració permanent, a la depressió de comprovar la distància entre com ens agradarien que fossin les coses, i com són en realitat. Si fa no fa, tothom, fins i tot les models somrients de les fotos, han experimentat aquesta situació. Plató fou un malparit quan parlà de la perfecció de les idees més enllà de la caverna on allarem les nostres ombres. Tots hem estat víctimes d’aquest contrast entre el poètic món de les idees i la prosaica realitat. Mites com el del Príncep blau, o des de l’altre cantó, la mitja taronja, l’amor veritable o coses així, han propiciat patiments, desenganys, depressió. Quina decepció quan cerquem en l’altre sexe la perfecció i trobem en canvi grandeses i misèries equivalents a les nostres. Quin desencís cercar en l’amistat el que no trobem en nosaltres, si amb prou feines som capaços de suportar aquell qui es dreça davant el mirall.
El cert és que les revistes femenines, com altres mites sobre l’amor i l’amistat, el treball i la família (en resum, la sempre difícil relació amb els altres) sempre acaben decebent les expectatives, si els comparem amb un cànon ideal, i fan que les etapes de transició personal, especialment aquesta construcció cultural anomenada adolescència, resultin especialment amargues i frustrants. Amb una certa edat i una llarga trajectòria de descregut, aquestes són coses per a les quals ja estic vacunat. Tanmateix, ara que les hormones preadolescents es passegen pel passadís de casa, torno a tenir present com els laboratoris d’antidepressius deuen ser els principals accionistes del Disney Channel. Els seus serials, que han propiciat una certa hegemonia estètica mentre es deixa escolar propaganda política i econòmica, semblen reclutar els seus guionistes a les botigues de tot a un euro, planta i segona, secció personatges plans i rialles enllaunades.
Walt Disney (1901-1966) fou un impresentable, una de les icones que caracteritzen la part fosca d’una societat dinàmica i oberta com la nord-americana. Autoritari, simpatitzant del feixisme, antisemita, maccartista, contrari als sindicats, que segons explica, no s’aguantava dret de la turca que portava a sobre el dia que inauguraren el primer parc d’atraccions, el Disney World d’Orlando. Era lògic, doncs, que el seguit de valors i idees que s’escolen entre uns diàlegs inversemblants resultin d’allò més reaccionari i irreal: el respecte cec a les jerarquies, el materialisme més desenfrenat, l’enaltiment acrític del capitalisme, el conformisme social, una moral tartufera i carrinclona. Tanmateix, el pitjor de tot és presentar vides irreals, personatges que no paren de divertir-se, que han de superar problemes de pa sucat amb oli, adolescents que xipollegen en oceans de superficialitat, conflictes que es resolen amb una abraçada, estúpids conceptes d’importació (i amb matusseres traduccions) de l’estil “popular” o “tot anirà bé” (it will be all right). Tot plegat, i mitjançant aquest artifici d’exhibir vides perfectes entre la imperfecció de les vides adolescents, sembren la llavor del desassossec entre els nostres joves, com els concursos berlusconians de la televisió, aquells de amb velines colgades de lluentons, desfermà un èxode entre milers d’albanesos que es pensaven que a Itàlia tothom era milionari.
El 1920 Edith Wharton (1862-1937) va escriure el que es va considerar com a la seva millor novel•la, L’edat de la innocència, una història d’adulteri frustrat a partir de la idealització de les relacions, i com aquesta obsessió assecava el cor i les il•lusions del protagonista. Avui podríem parlar que determinats productes de consum cultural, més enllà de la seva excusa d’entretenir, es fixen obsessivament en l’edat de la fragilitat, en el sentit que tracten d’introduir valors, principis i expectatives que no es corresponen amb la realitat, i que per tant, acaben amb un amargant estat de frustració, als més vulnerables, a aquells nois i noies que basteixen, amb errors i encerts, els seus valors i expectatives. En una ocasió, Michael Moore explicava la passivitat de la societat nordamericana per la irracional creença dels seus propis mites (per exemple, aquell que si treballes fort i de debò, Amèrica et farà milionari). La frustració i la depressió com a estratègia és el que podem extreure de serials com Hannah Montanah, Jonas Brothers, El Club de la Herradura, o amb majors dosis de kitch, l’argentina Patito Feo. Esclavitzar la gent a base d’il•lusions és una excel•lent manera de dominar-la allà on fa mal. Des de dins del cap, amb un cor desesperançat. Caldria incloure en el codi penal el delicte d’enaltiment de la depressió.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt d’acord, Xavi.
Una altra publicació digna d’estudi és el dominical de El País, El País Semanal. Bons articulistes, excel·lents reportatges, fotografies boníssimes… sí, però habitualment acompanyats d’una idealització del triomf individual, amb portades i reportatges centrals habitualment dedicats a un sol personatge del qual se n’explica una trajectòria ascendent sense rastre de màcula. Idealisme en estat pur.
I també, és clar, una exaltació de la riquesa en les seccions de “Decoració” i “Moda” i una exhibició del cos femení totalment coincident amb els arquetipus que descriu la Lucia Etxeberria. I, tot, evidentment, acompanyat dels anuncis, en total sintonia amb la línia editorial: béns de luxe (perfums, ulleres de sol, cotxes de gamma alta, rellotges) i productes de bellesa… És clar, qui paga, mana. La publicitat de la revista està adreçada a uns lectors i lectores que voldran invertir en la fantasia d’acostar-se a aquests personatges.
El millor de tot és que El País representa l’Espanya “progressista”…