Espai de Dissidència

Julian Barnes, Elisabeth Finch. Angle Editorial, Barcelona, 2023, 240 pp. (Trad. Alexandre Gumbau 

 La darrera novel·la de Julian Barnes és molt del seu estil: reconstrucció del passat amb elements fragmentaris, voluntat de calidoscopi incomplet i exercici de com la subjectivitat esdevé una lent enganyosa. Tot plegat, una sensació de confusió general, atiat per protagonistes-narrador en primera persona carregats de complexos, inconsistents, autocompassius… en resum, captant l’esperit d’una generació d’europeus en vies d’extinció.  

Com passa amb El sentit d’un final, ressenyat en aquest mateix bloc, la història sorgeix amb un desencadenament inesperat en forma d’herència que força a revisar la relació amb una dona més gran que el protagonista. En aquest cas, es tracta d’Elisabeth Finch, una professora que va tenir a la universitat que va deixar impactat el protagonista quan aquest es reenganxava, amb trenta anys, als estudis universitaris. Elisabeth Finch és una professora que el narrador troba fascinant, i a partir de la reconstrucció subjectiva que marca el pas dels anys, abelleix i idealitza com a carismàtica llegenda. La realitat, si bé és cert que Finch és una dona amb grans dots per a l’oratòria i un gran domini de la matèria, el cert és que constitueix un exponent d’aquells docents d’esperit independent, no sempre compresos ni exitosos en el competitiu món de l’acadèmia, i que malgrat les seves virtuts, representa una espècie recessiva en un món universitari lliurat a la mediocritat i que reserva a les elits la intel·ligència. De fet, només un petit grup al voltant del protagonista gaudeix amb les seves classes i estableix una relació que va més enllà de les convencions entre professors i estudiants. La resta, potser la immensa majoria, no troben les seves classes ni explicacions res excepcional, ni el seu mètode socràtic quelcom que els faci sentir còmodes, i més en un món en què ja es deixa entreveure la dictadura del políticament correcte. 

A les seves classes, sobre història de les civilitzacions, hi ha un tema recurrent. La dissortada història del darrer emperador romà a professar el paganisme, Julià l’Apòstata. Molt coincident amb l’obra de Gibbon, que lligava la decadència del món clàssic a l’expansió del cristianisme, la professora pretenia establir paral·lelismes en el present, quan l’antiga racionalitat i mesura del món liberal reculava davant les noves religions d’aparença laica, anticipant el que seria el wokisme o la progressia postmoderna. I, de fet, a mesura que avanci el llibre veurem una Elisabeth Finch jubilada i linxada mediàticament per sostenir les seves idees. 

Tanmateix, el cert és que el protagonista i un petit cercle d’estudiants units per la seva edat, a cavall entre la professora i la resta d’alumnes com a generació enllaç entre una cosa i l’altra, acabaran tenint una relació d’amistat, especialment el narrador i protagonista, amb qui tindrà dinars mensuals que serviran per anar encalçant els anys i les dècades… fins que rebrà la notícia de la seva mort després d’una llarga malaltia, i algunes disposicions testamentàries en què li llega la seva biblioteca i documentació. 

El narrador, home habituat al fracàs personal i professional, i a una certa incapacitat d’acabar els projectes que engega, no sap què fer exactament amb tots aquests papers. Explora una biografia, que descarta en comprovar les poques dades fiables d’una dona, en el fons, tan enigmàtica com el primer dia que es troben. Després, mira de redactar un assaig sobre Julià l’Apòstata, sobre el qual, la seva antiga professora va acumular un munt de documentació, i a qui va dedicar bona part de la seva vida. Mentrestant, paral·lelament a la recerca, el protagonista mira d’endreçar, debades, la seva vida personal, a nivell familiar, amb dos divorcis i diversos fills que li resulten estranys, amb les seves antigues amants, o establint una interessant amistat amb el germà de la finada, una antítesi del que representava la seva idealitzada professora. 

I així van desfilant les planes. Unes planes on es combina el record, l’evocació, l’especulació, i paral·lelament, la biografia de Julià l’Apòstata, un personatge històric tan fascinat com difamat pels cronistes cristians de finals de l’Imperi Romà, no massa lluny del que passa amb Finch. Potser perquè en el fons, l’autor el que busca és reflectir la decadència d’occident fent la comparança amb la dissolució del paganisme enfront el paganisme religiós. Potser aquesta és una novel·la sobre la dissolució de la cultura europea enfront les amenaces dels integrismes externs i la incapacitat de defensar els referents pròxims. 

Elisabeth Finch és Barnes en la seva màxima expressió. Potser més desesperançat que de costum. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!