Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 de juliol de 2022
0 comentaris

El sentit d’un final

Julian Barnes, El sentit d’un final, Angle Editorial, Barcelona, 2012, 159 pp. 

 Potser deu ser l’edat que m’acosta a un escriptor com Julian Barnes. Des que el vaig descobrir en una seva obra El lloro de Flaubert, ja vaig connectar fàcilment amb el seu estil ordenadament desordenat, clarividentment confús, amb la seva prosa àgil farcida de disquisicions, salts temporals, frases llargues i acotacions filosòfiques. En altres paraules, Barnes sempre m’ha semblat el més francès dels escriptors anglesos. I si el Lloro de Flaubert l’havia escrit als seus trenta-quatre o trenta-cinc anys, amb el seu estil melangiós, irònic amb la pròpia nostàlgia, en una de les obres de maduresa, El sentit d’un final,  no puc sinó sentir empatia per un autor refinat i intel·ligent. 

Com tot el que he llegit de Barnes, aquesta és una obra plaent, transcendent, desencisada i amb aquest esperit decadent en què l’edat no deixa de ser també un estat d’ànim col·lectiu. És una novel·la que ens parla de com reinventem el passat, endolcim els fracassos i ens generem un relat autojustificatiu. El que serveix, per experiència, per a les biografies minúscules de personatges anònims, en bona mesura també serveix per comprendre en tota la seva dimensió pel que fa a l’escriptura de la història amb majúscules, la canònica, la que fem estudiar als nostres alumnes i serveix per definir-nos col·lectivament. De fet, una de les millors escenes de la novel·la la trobem en una classe d’història del darrer any de l’instituts d’uns adolescents britànics de la dècada de 1960, quan Adrian, el gran protagonista absent de la novel·la, a l’hora d’explicar els fonaments deficients amb què bastim el relat històric, compara la insuficiència d’informació amb què, dies enrere, la comunitat educativa rep la notícia del suïcidi d’un dels alumnes, i el misteri al voltant de les seves causes. 

La trama, com passa sovint amb Barnes, actua més aviat com a una mena de decorat per col·locar en unes determinades coordenades el protagonista de la història, un jubilat que rememora el passat i fa balanç de la seva existència en solitud. Rememora la seva existència d’adolescent reprimit de classe mitjana durant la dècada de 1960, les seves relacions amb els seus amics, la seva admiració per Adrian, un noi entre tímid i brillant que estudiaria filosofia, i, posteriorment, en els seus anys universitaris, la seva insatisfactòria relació amb Veronica, una noia esmunyedissa que el deixarà per l’Adrian. En una trajectòria d’estudiants universitaris a la recerca d’un destí, i després de passar una temporada als Estats Units, rep la notícia que A Quaranta anys després, mentre el narrador s’ha bastit una vida relativament confortable i tranquil·la rep una carta d’un buffet d’advocats on se l’informe que la mare de Verònica, per la qual va sentir una efímera fascinació, l’ha deixat al seu testament cinc-centes lliure i el diari d’Adrian. 

A partir d’aquí, el narrador, amb una capacitat d’enganyar-se a sí mateix i als lectors, va posant-se a poc a poc en evidència. No és un home de grans principis morals o d’una misèria personal absoluta, sinó, com pel que fa a la majoria de nosaltres, combina errors i encerts, fracassos i èxits com pot. Potser per això, perquè en el fons Webster, el protagonista, juga amb la memòria i amb el present, no és tan diferent de nosaltres, el fa… no diria interessant, al cap i a la fi, no és cap personalitat extraordinària, sinó com qualsevol de nosaltres que s’enfronta al seu passat, i troba que no se’n pot estar orgullós. 

Barnes és un narrador solvent i profund. Un model literari en una època de banalitats, que fa una cosa molt difícil, escriure bé, amb un estil complex i dificultós, sense que el lector se n’adoni de tot el seu esforç. 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!