Espai de Dissidència

Ingrid Guardiola (Girona, 1980), Doctora en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, professora de la UdG i col·laboradora en diverses iniciatives al CCCB, és una de les principals pensadores del moment. Realitzadora, productora audivisual, assagista cultural i autora de L’ull de la navalla (2018) un dels llibres més influents sobre els perills de les xarxes socials i la digitalització.

Si mirem el que podem trobar de tu a internet ens trobem que ets productora, investigadora, assagista, professora universitària i que estàs en múltiples i diversos fronts. Es pot dir que ets una persona multitasca? És un fet generacional això de tocar tantes tecles?

L’ésser humà està preparat per fer moltes coses diferents. El que passa és que el capitalisme fordista ens havia acostumat a fer una sola tasca. Tanmateix, en els temps actuals, i parlo de la meva generació, s’ha instaurat una precarietat sistèmica que t’empeny vers el “toyotisme,” la “feina sota demanda”. I això passa perquè a nivell formal, els nostres contractes no arriben a l’any. A més, als nascuts a partir de la dècada de 1980 se’ns va animar a fer allò que se suposava que ens havia d’agradar. Això implcava endinsar-se en un camp obert molt interessant i apassionant, encara que també ple de mines, perquè aquesta obertura, amagava també la inseguretat laboral, personal, existencial, afectiva, de tota mena, que és la que després ens hem trobat. A més, existeix tot un marc legal i laboral que potencia aquesta flexibilitat que ens marca. Això té molt a veure amb la Reforma Laboral de l’època d’en Rajoy, però ara mateix, amb una llei estatal de contractació pública, impedeix que els col·laboradors puguin reincidir. Per posar un exemple, he estat disset anys col·laborant amb el CCCB, i ara ja no podré repetir més a no ser que sigui per a col·laboracions puntualíssimes. Per evitar els falsos autònoms, una pràctica que la pròpia administració ha anat alimentant, el que faran serà explotar plantilles, no substituir les jubilacions, i fer contractes amb un màxim de sis mesos, renovant constantment equips i estructures sòlides, i impedint, així, equips de treball estables i sans.

Com sabràs, aquesta entrevista  la publiquem en un monogràfic d’una revista en paper que tracta de reflexionar sobre l’escola del futur. Ara bé, ens agradaria que parlessis del passat. Com va ser la teva trajectòria educativa, la mateixa que et va portar a fer tantes i tan variades activitats.

Jo sóc d’una generació que va tenir una molt bona escola pública. Concretament vaig anar a l’Escola Eiximenis, a Girona, just davant de la seu del vostre sindicat, (i després a l’Institut Carles Rahola, també públic, i amb gent d’alguns barris i de molts pobles del voltant). Era una escola que tenia un marc curricular molt clàssic, però en paral·lel, teníem un seguit d’activitats molt vinculades al territori: excursions, corals, biblioteques,… i un sistema de repartiment rotatori de responsabilitats que realment resultaven molt educatives. Per contra… en això de les extraescolars, a casa meva tenien un bar, i per tant jo no en feia gaires (piscina, dibuix els dissabtes), però sí que tenia uns amics que anaven a Anglaterra a fer la seva estada d’estiu i poca cosa més, perquè no n’hi havia ni gaire oferta, ni tampoc gaire pressió competitiva per fer-ne massa més. Això vol dir que, malgrat les diferències socials, tampoc no hi havia massa variació pel que fa a la formació, aleshores. Era, potser, molt més igualitària que ara. Ara bé, de tot plegat en tinc un record d’una educació que era de molta qualitat.

En els teus treballs, especialment a l’Ull de la navalla, analitzes molt especialment la contemporaneïtat a partir de l’impacte de les tecnologies de la informació i la comunicació, les xarxes socials, la intel·ligència artificial o el món virtual en la quotidianitat. Això impacta, per descomptat, en una institució escolar, que abans havia estat un àmbit de socialització i aprenentatge fonamental, i que ara es veu desbordada per noves formes de socialització i de relació amb l’entorn i el coneixement.

És important que remarquis la qüestió de les formes de socialització. Respecte a això, la tecnologia digital connectada és una eina que pot tenir les seves virtuts, i alhora, els seus paranys. D’una banda, ens permet comunicar-nos amb els altres, amb una dimensió antropològica i social molt rica, però alhora substitueix velles formes de comunicació, antigues places públiques on es compartia informació, experiències o afectes amb un punt de partida per a la comunicació més equitatiu. Antigament l’escenari era la família, el carrer o la feina, els àmbits on realment et formaven des d’un punt de vista vital o moral, mentre que després l’escola acabava essent un complement que et reforçava en una posició o una altra. Ara tot això es delega en les xarxes socials, que no són, en absolut, un espai neutre per a la conversa. Penso que les xarxes socials són un espai perjudicial per a la formació de les opinions personals o com a brúixola per orientar-te en el món. Primer, perquè la informació que n’extreus és orientada a l’usuari, que té en compte la teva ubicació, el teu perfil, el teu historial de cerques,… A partir d’aquí se’t configura una interfície exclusiva per a tu mateix, però tancada, i que no té en compte la de la persona que pots tenir al teu costat. Això fa que tinguem la sensació que estem parlant del mateix, però en realitat, no ho estem fent. Aquest espai d’interfícies basat en algoritmes t’amaga les veus dissidents, les veus dissímils, les veus que s’aparten dels teus gustos o interessos. Això fa que el diàleg, que precisament et confronta a les idees i conviccions dels altres, sigui impossible. És per això que les xarxes socials són, més aviat, un espai de propagació, que té una naturalesa epidemiològica, fan molt difícils les comunicacions bidireccionals (i molt fàcil la comunicació d’un a molts). 

La gràcia d’un espai de socialització és que permet formar-te les teves idees opinions a partir del contacte amb els altres, que són els que, finalment et milloren com a persona. Per contra, en les xarxes socials, ets tu qui ets al centre, tot comença i acaba en un mateix, amb els efectes d’alteració de la realitat que comporta.

Ara sembla com si els adolescents estan connectats digitalment en el seus nodes de comunicació, i quan tenen dubtes i fan cerques en funció del que internet els guia en funció dels algoritmes dissenyats exclusivament per a ells, cosa que sovint entra en conflicte amb el que se’ls subministra des de la institució escolar.

Anteriorment, l teu jo s’anava conformant a partir de contrastar la interolució amb les institucions (familiars, educatives…) i la teva experiència immediata.. En el món digital algorítmic aquests  reforcen el teu propi jo, el teu punt de vista es conforma a partir d’aquesta visió individual, quan en realitat hauria de funcionar en base al que vas aprenent i adquirint en el món exterior. En canvi, la comunicació on line  propicia el fet de posicionar-te de manera radical a favor o en contra de qualsevol assumpte, sense capacitat argumentativa, sense zona de grisos, com si el món fos un joc d’afiliacions a un partit, a un grup, a una causa que sol ser tan transitòria com aleatòria i, sovint, ha estat generada per la pròpia indústria de l’entreteniment o per la moral pública. Això és així perquè sembla com si ens haguem de passar tot el temps venent una identitat amb un “caràcter” determinat, posicionant-nos perquè se’ns visualitzi, i perquè l’algoritme premia la màxima reactivitat que ha tingut una informació i trending topics, més que no pas la seva qualitat o versemblança.

D’altra banda els entorns i contextos han esdevingut més discontinus. Hi ha un historiador molt interessant, Reinhard Koselleck, que afirmava que l’espai de la modernitat es caracteritza per una divergència progressiva entre l’espai de l’experiència i l’horitzó de les expectatives. Avui dia, amb les tecnologies de la comunicació interconnectada encara és més així: les expectatives que ens dibuixen aquestes eines, molt poc ancorades en el món físic, no tenen res a veure amb l’experiència quotidiana de la gent, especialment fonamentada en la manca d’estabilitat econòmica, moral, social, política, afectiva. Per mi, un entorn educatiu sa és aquell que intenta harmonitzar ambdós espais: experiència i expectatives. Això és important per evitar caure en l’eufòria o en la depressió.

Estàs parlant, doncs, d’una polarització induïda

Em sembla molt precisa aquesta expressió. S’està intentant crear un clima d’irracionalitat, sobretot quan interessa que l’opció de vot sigui polaritzada. Es potencia un ambient de pànic, de por, que porta a la gent a votar l’opció més radical, que sol ser també la més reaccionària. En un entorn comunicatiu més sa i divers i realment participatiu, s’hauria d’afavorir l’argumentació, l’acceptació de les diferències com a una eina de supervivència col·lectiva. Per això critico molt la tecnologia digital connectada perquè aquesta irracionalitat ha estat induïda. Com deia Fuster, un desastre així no s’improvisa.

Entre les teves reflexions m’agrada recordar que la sobreexposició a les imatges genera una mena d’anestèsia que ens fa incapaços, d’entendre, comprendre o percebre la realitat. Al sistema educatiu, especialment en els darrers, penses que estem assistint a una mena de sobreexposició de la innovació educativa, de l’obsessió per fer una mena d’educació espectacle, que també pot anestesiar els nostres alumnes?

No associaria mai imatges amb espectacle. Per a mi no hi ha problema en el fet que la gent jove tingui un domini superior del codi iconogràfic al del codi lingüístic. Ambdós són llenguatges útils. Al CCCB treballem precisament això, amb tota mena d’imatges que veiem que són molt vàlids des d’un punt de vista educatiu. El problema és el valor comunicatiu de les imatges. Quina mena de comunicació fomenten? Quina retòrica i intenció comunicativa hi ha al darrere? De vegades, un se n’adona que, el que per a tu és una imatge, per exemple, que pugui tenir un valor afectiu, com ara la fotografia d’un ésser estimat, poden adquirir un valor transitori en contextos com Snapchat o fins i tot Instagram. Me n’adono que molta gent jove, en les seves xarxes socials, té un compte públic i un compte privat. El públic és per construir i vendre aquesta imatge, en el sentit que els han dit que si no tens una projecció en aquests àmbits seràs invisible, no existiràs, i per tant, no tindràs futur, i és aquí on es projecta aquest super-jo. I en el cas del compte privat (anomenat Finstagram) és on negocien amb els seus instints, amb les pors i desitjos, i on es comuniquen de forma honesta amb els seus propers. I han acceptat aquesta cosa tan perversa que té com a objectiu i missatge el vendre les dades generades a empreses que fan amb això el seu negoci.

Això aplicat als centres educatius, com creus que els professionals de l’educació haurien de treballar tots aquests elements i contradiccions que exposes? L’alumne que és a l’aula, quin dels dos comptes fa servir, la íntima o el de la projecció pública? L’adolescència és un moment en què s’està configurant la personalitat entre la personalitat profunda, i el jo construït de les xarxes que de vegades pot tenir contacte a la realitat, o bé pot ser hiperbolitzat.

Sobre l’autorepresentació a les xarxes, crec que les coses canviaran d’aquí no gaire. Fa cinc anys es valorava molt més la singularitat i l’autenticitat, que és una cosa que normalment sempre s’ha valorat en l’adolescència. I també hi havien alguns filtres que et permetien “post-produir”, amb algunes màscares i alter-egos, cosa que pot tenir una dimensió terapèutica interessant, però ara es valora molt més la imatge “en brut”, el mínim d’intervencions possibles, la naturalitat,… depenent de l’opinió del grup. Jo crec que aquestes són unes eines interessantíssimes per treballar a l’aula. Per exemple, ho he vist amb alguns alumnes de la universitat de Girona a l’assignatura de “documental creatiu”. A l’octubre de 2019, no tenia sentit desvincular l’aula del que estava passant a fora, era molt difícil organitzar el temari amb les vagues i manifestacions al carrer. A mi em va afectar molt la criminalització de la joventut que es va fer, i llavors vam decidir de fer un documental obert, col·lectiu i reflexiu sobre allò que estava passant. I a més els vaig fer l’encàrrec que es llegissin el Contracte Social de Rousseau i cadascun, mirant a la càmera, a la manera dels youtubers, havien d’explicar-ne una part del text del filòsof i la relació que tenia amb el nostre present. De cop, en aquest gest de parlar a càmera, s’hi trobaven còmodes, van entendre Rousseau i van comprendre millor el que passava, i també el paper del relat audiovisual.

Parlem de l’escola del present. Ja hem explicat que abans la vas viure com a alumna. També, ni que sigui en l’àmbit universitari, l’estàs visquent com a professora, encara que també com a mare. Com veus l’escola ara? Quins detectes que són els seus punts forts i els seus punts febles?

Ara que sóc mare ho veig des de les guarderies: el punt feble són les modes. Per què un nen de dos anys ha de fer informàtica? Per què una guarderia té un compte a Instagram i el meu fill està penjat a la xarxa? Molts dels desenvolupadors de Silicon Valley que han implementat tot el que es coneix com a innovació tecnològica centrada en les aplicacions són desertors digitals, i no permeten que els seus fills, que van a escoles d’elit, toquin cap pantalla fins que facin dotze anys. Això ens hauria d’obligar a fer-nos algunes preguntes. Aquestes eines, tal com estan construïdes, tan fàcils d’utilitzar, que no necessites saber programar, que a diferència de, per posar un exemple, l’escriptura, requereix uns mínims coneixements lèxics o gramaticals, en realitat són espais de conductisme extrem. Més que de relació, aquestes tecnologies són espais d’inducció. 

Relacionat amb això, aquesta mena d’ensinistrament tecnològic, que funciona amb aquest conductisme pavlonià, em fa pensar en una mena d’algoritmocràcia, que en base a la gestió de les dades posa en perill la democràcia. No podem oblidar l’escàndol del 2016 de Cambridge Analytica, en què una gran empresa va vendre il·legalment dades personals extretes de les xarxes socials que va fer servir per manipular comportaments electorals. Aquesta lògica conductista, estil Pavlov, Skinner i companyia, va servir per fer inclinar la decisió de vot a les eleccions presidencials d’Estats Units (portant Donald Trump a la Casa Blanca), o al Brexit, o l’entrada de Vox a Espanya, amb l’actuació d’un senyor com Steve Bannon. Això hauria de fer-nos conscients de la importància d’una protecció pública respecte aquests entorns, molts dels quals tenen més poders que Estats sencers. 

No es pot delegar aquesta arma, les dades personals i el big data que comporta, a cegues, a totes les escoles públiques. Primer, has d’explicar com funciona. Després, potser que s’ensenyi les eines per crear les seves pròpies xarxes i autoorganitzar-se en aquesta mena d’espais. El problema no és l’eina, sinó els models político-econòmics que hi ha al darrera. El problema és que algú com Pedro Sánchez tingui tractes amb Jeff Bezos per negociar de manera poc transparent sobre dades, o que totes les escoles facin servir Apple o Microsoft, perquè al final és una fàbrica cognitiva. Podem utilitzar tota aquesta tecnologia digital al marge dels circuits establerts? Falta voluntat i alfabetització digital per part dels docents, els polítics i les institucions. No pas perquè sàpiguen fer funcionar Facebook, sinó perquè aprenguin a construir les seves pròpies xarxes socials independents. O que sàpiguen que existeix el Fedivers, que és una federació de xarxes lliures, on aprendrien a fer-les servir de forma meravellosa, i amb la seguretat que ningú no rastrejaria les seves dades per fer enginyeria social.

Parlem del tema de les addiccions digitals, com aproximar-se a aquest marc. S’ha detectat un problema d’absentisme a la secundària vinculat, per exemple, amb el tema dels jocs en línia, que sovint, a més, tenen aquesta dimensió grupal, de nois que queden a una determinada hora per jugar col·lectivament, per posar un exemple, al Fortnite.

La massa exerceix una influència poderossíssima. Un dels fenòmens negatius d’aquest segle és l’atomització. Atomització en el marc laboral, en el cultural, fins i tot en els activismes. Les xarxes socials comencen molt especialment cap al 2006-2007, però potser comencen a tenir una dimensió prou transcendent a partir del 2010. Crec que, a més, a partir del 2020 serà l’era de la intel·ligència artificial, els automatismes, l’internet de les coses i les identitats digitals úniques. Està molt estudiat que bona part d’aquestes aplicacions estimulen la segregació de dopamina, l’hormona de la felicitat. I això sovint té a veure amb la incertesa. És com les màquines escurabutxaques, amb la seva retòrica audiovisual, la música, el so i les llumetes que emeten, que és un estímul per al cervell. La incertesa té a veure amb aquesta cosa màgica que pots guanyar i a veure què passarà. És com el Tinder. Vas passant i hi ha una falsa promesa que acabaràs trobant allò que busques. I l’algoritme de Tinder està configurat perquè facis match tard o d’hora, ja que sinó abandonaries l’aplicatiu. I en el cas dels videojocs passa el mateix. I una de les coses més atractives dels videojocs és qui juga és una multitud, una col·lectivitat que s’aplega per a una finalitat específica. No hi veig tant de desencís en què aquesta sigui la seva opció de vida, sinó que no hi ha cap mena de transvassament entre el món educatiu, el seu espai social i el seu espai privat. O que aquesta opció sigui l’únic espai de socialització dels joves. I aquest aïllament és el que ens pot fer molt febles, perquè al final dona a entendre que res és casual, que res és coherent, que ets incapaç d’entendre les relacions, i acabes agafant-te a aquests moments que pots controlar, que et fan seguir segur i acompanyat. El repte per a l’escola és això: com donar seguretat, companyia i pensament crític.

I això, com es tradueix?, com hauria de ser aquesta formació digital dels docents?

Malgrat no sóc especialista en programes educatius, sóc una mica crítica amb els programes docents anteriors. No acabo de veure que funcioni aquesta idea de compartimentar entre disciplines i àmbits, tot i que treballar només a partir de projectes em sembla massa procedimental. Una cosa és aprofundir en una matèria, i una altra és aquesta idea que res té a veure amb res. Si sumes la profunditat del coneixement i la relació (que permet interpel·lar a la gent), pots aconseguir fascinar a qui tens al davant perquè li estàs dient que el coneixement va i ve, que té conseqüències i que allò que t’estan explicant també té a veure amb tu i amb el teu esdevenir. Sovint el que he trobat a faltar en l’educació és algú que t’expliqui les relacions entre els diferents àmbits del coneixement. Així, per exemple, en l’espai de docu-assaig del Soy Cámara del CCCB, tractem de transmetre que les imatges tenen una genealogia, però també que hi ha coses que ressonen de lluny i segueixen sent vigents. Pots explicar la tecnologia Drone des del mite d’Ícar? Això és el que fem. Per això veig que l’educació de qualitat es concentra molt en aquest pensament relacional, i evita, per contra, fabricar peons fent tasques molt concretes, que, en canvi són incapaços d’entendre globalment els fenòmens.

El professorat, a més, ha de deixar-se assessorar pels estudiants. La participació és molt important. Una de les maneres de conèixer els teus alumnes és fent-los preguntes. És molt bàsic això, però, per tant, és bàsic fer-ho.

Això vol dir baixar ràtios…

No els hem de delegar el pes de la classe, perquè compartir i transferir el coneixement adquirit és importantíssim, però sí cal escoltar molt i no jutjar-los. Comentàvem abans l’impacte dels dies posteriors al 14 d’octubre, quan es va publicar la sentència contra els presos polítics. Vaig veure als mitjans un judici paternalista extrem a la gent jove. Vaig adonar-me, llavors, que existeix una fractura generacional brutal.

Quan es parla de les xarxes socials, es parla de gent jove, però jo diria que la majoria de gent que fa servir whatsapp deu tenir de 40 en amunt i amb extrema presència de grups familiars o de senyores de més de 60.   

Concloem amb la típica pregunta per a un monogràfic com aquest, que es pregunta “com hauria de ser l’escola del futur?”, és a dir, com seria la mena d’educació reglada que, idealment, hauria d’oferir la institució? Tanmateix, com bé pots comprendre, és inevitable la pregunta, també, com creus que finalment serà l’escola d’aquí, per exemple, una generació?

Jo ara tinc aquests dilemes amb l’educació del meu fill, que té dos anys i el curs vinent hauria d’entrar a P-3. Visc en un barri, Santa Eulàlia d’Hospitalet, amb un altíssim grau d’immigració, i ens trobem amb escoles absolutament segregades. La rumorologia desinforma molt sobre una escola o una altra, tot desacreditant sovint les públiques i elogiant les privades religioses (quan hi vaig treure el cap i vaig veure els nens al pati resant abans d’entrar a classe vaig pensar: ‘així no’). Com s’ha arribat a aquest grau de segregació? Segurament en algunes d’aquestes escoles tan segregades, que sovint tenen tan mala fama, potser han de canviar el seu pla docent i adaptar una mica el seu currículum a la realitat del seu barri. Estem agafant plans docents abstractes com si fossin atemporals que no tenen res a veure amb la realitat immediata dels propis estudiants. S’ha de trobar un equilibri entre el passat heredat i el present. Com diu Garrigassait, les herències s’entomen com venen i solen ser fatals, però les tradicions canvien. Tornem a la necessitat d’establir principis dialògics, relacionals. Segurament, el problema no és la diversitat cultural, sinó la desafecció que comporta estar lluny de casa teva, en un context on no entens res. I aquesta falta de connexió és el que empobreix l’educació. A més, el sistema està molt atomitzat, massa acostumat a competir entre centres, i convindria, per contra, col·laborar i compartir recursos.

La mobilitat demogràfica, a més, és un factor molt determinant. Ja no estem parlant d’una migració clàssica, de gent que va d’un país a un altre. En la meva generació, aquesta mobilitat és pràcticament permanent. Com abordes el sistema a un context de mobilitat permanent? No sé com fer front a aquest repte. Si no sabem com administrar la situació, probablement el que ens trobarem serà desafeccions, amb alumnes que estan en contextos educatius on no hi volen ser.

Detecto també un cert contagi de modes curriculars que potser caldria donar-hi quatre voltes. Reduir la innovació educativa a la dimensió tecnològica no em sembla encertat. Em sembla molt més pertinent obrir un diàleg públic sobre com aplicar la innovació a nivell social i les eines tecnològiques, amb les famílies.

Com hauria de ser l’educació? Hauria de ser exigent, que servís per entendre d’on venim, el nostre passat i el nostre present. Això també és molt obvi. Per això crec que hauria de dialogar amb la realitat del territori, la seva realitat demogràfica i econòmica. Per això no pot ser un espai tancat amb un passat que ja no ens interpel·la, i també ha de ser una escola on projectar els desitjos, on es reflexioni sobre el futur que volem. Menys determinisme, i més ús de les eines socials i econòmiques que ens hauria de permetre viure en societats més democràtiques.

Els centres culturals, sovint també ofereixen uns espais formatius interessants i haurien de treballar de forma organitzada i continua amb el sistema educatiu formal.

Són coneguts els plans de Mark Zuckenberg per desenvolupar un sistema educatiu virtual, on hi ha alguns estats i uns quants centres als Estats Units que ho estan experimentant com a pla pilot, segons el qual, l’alumnat interactua bàsicament amb uns programes informàtics d’acord amb el format de Facebook. Una mena de sistema educatiu integral que tracta de reivindicar-se una educació globalitzada del futur.

Això és feudalisme digital. Primer creen les seves pròpies xarxes de comunicació. Després creen la seva pròpia criptomoneda, que qüestiona el poder de la Reserva Federal. Organitzar un sistema educatiu paral·lel és un pas més en aquesta mena d’hiperpoder. Al senyor Zuckenberg ja només li falta presentar-se com a president dels Estats Units -i segur que no falta gaire perquè això passi-. És el Deus ex machina que construeix totes les eines sistèmiques. Si tu tens les regles per construir aquest imperi, evidentment que, des d’aquest punt de vista, el teu sistema educatiu serà eficaç, perquè estàs elaboran els codis per relacionar-te amb el propi sistema que estàs creant. És a dir, estàs evitant que hi hagi alternatives.

Per contra, un bon sistema educatiu hauria de servir per evitar que aquesta mena de situacions es puguin donar. Si no pots escollir el model educatiu, s’ha acabat la democràcia, s’estableixen oligopolis, l’autolegitimació sistèmica d’un gran imperi feudal. Això és el que s’ha d’evitar. Quina és la contrapartida? Que ofereixent tecnologia a baix cost, d’ús molt fàcil i que en un món tan funcional com el nostre, ofereixen funcionalisme i confort. I hem de lluitar per evitar que aquests siguin els eixos civilitzatoris, els valors de la nostra èpica. Hem de posar el focus en altres valors on el confort o la comunicació bàsica no siguin una prioritat. En la tasca educativa de projectar el futur que els estudiants desitgen, també hi ha implícita la tasca de projectar quins són aquests valors que conformen (o haurien de conformar) la nostra societat.

Entrevista feta per David Caño i Xavier Diez, Barcelona, 18 de desembre de 2019. Publicada a la revista Docència, núm. 43, febrer de 2021.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!