Pel 1996, l’any que vaig marxar a l’Argentina per treballar a la Universidad Nacional de la Patagònia, a Trelew, em vaig aficionar a una extraordinària sèrie televisiva que, anàrquicament, passaven a la 2 de TVE. En certa mesura, el mateix paisatge de desolació urbana, exhuberància paisatgística i calidesa humana semblava que es podia viure als extrems oposats de l’hemisferi, al mateix continent americà. I per suposat, idèntiques frases per definir situacions es podien pronunciar, com el “no tenemos ordenador”, o “si está roto, no lo arregles”.
El cert és que la sèrie creada per Joshua Brand i John Falsey, que vaig seguir de manera molt irregular al llarg de finals dels noranta i de principis de segle, era per a mi un dels alicients de l’estiu. Històries ben escrites, personatges potents, diàlegs brillants, i la capacitat de generar un ambient refrescant han fet de la sèrie -en realitat Northern Exposure- un dels millors productes televisius de la història, i ben segur, dels més seguits per mi.
Tant és així que els últims anys, quan la televisió espanyola va decidir deixar de reposar-la, vaig recórrer a comprar els diversos DVDs amb les diferents temporades. Fa cinc anys va sortir la primera, poc després, la segona, i tot just fa uns dies ha estat editada la tercera. Cada nit em passo dos dels 23 capítols d’aquesta tongada. I és curiós, tanmateix dec estar a una època de relectures, perquè mirar de nou els vells capítols em permet apreciar amb major nitidesa les qualitats artístiques i literàries d’aquest producte. Ja ho he llegit en algun lloc. Actualment, molta de la millor literatura es fa a la televisió. Elimina la palla dels llibres, permet un aprofondiment que el cinema ha perdut, i en sèries com aquestes -fins i tot en Joel Joan s’hi emmiralla en el doctor Fleishmann-, es percep molta més llibertat artística que en qualsevol altre àmbit.
Aquestes nits d’estiu, me’ls passo sentint els electritzants diàlegs entre Fleishmann i O’Connell, els monòlegs cultes i surrealistes de Chris Stevens (John Corbett), els fracassos del cacic Minnifield, les històries tèrboles de Holling Vanqueur o el rostre impassible de Marylin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si t’agrada la sèrie, et recomano aquest llibre:
http://www.simboleditors.cat/pagina.php?idllibres=15
Ja som dos. Jo també sóc un fan absolut de la sèrie i tinc tots els dvd. Amb guions intel·ligents, divertits i originalíssims, personatges que enamoren per la seva barreja d’extravagància i tendresa, i referències culturals a dojo, Northern Exposure és del millor que s’ha fet a la televisió. Penseu que el primer any d’emissió va batre el record de nominacions als Emmy (16) i que en els anys posteriors en va tenir 22 més. Si us agradava Porca misèria, NX us encantarà. Veieu-ne un capítol i segur que voleu repetir.
Mentre no editin les altres temporades (crec que eren 6), pots recòrrer a l’Emule per trobar la resta.
Per a mi és la millor sèrie de televisió de la història.