Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Ahir va sortir aquesta columna meva al diari Segre. La vaig enviar cap a principis de mes, i el pas del temps no deixa d’incrementar la seva vigència.
Distanciament
A mitjans dels noranta, un article del professor d?Història
Contemporània de l?Autònoma, Borja de Riquer, va causar una certa polèmica
entre mitjans acadèmics i periodístics. La tesi sobre la ?feble nacionalització
espanyola? generà un debat intens entre alguns intel·lectuals per la seva
càrrega desmitificadora. Segons de Riquer, i d?acord amb corrents de pensaments
dominants entre els teòrics del nacionalisme, el XIX occidental havia permès
als estats moderns ?inventar-se? la nació. Les receptes eren simples. Calia
assegurar una administració centralitzadora eficaç, una escola pública i
nacional on difondre la religió i litúrgia nacionalista, i un servei militar
universal on barrejar soldats de diversa procedència en la defensa d?una pàtria
acabada d?inventar.
De tot aquest procés, França n?era el paradigma de l?èxit, i
Espanya, del fracàs. L?Administració era caciquil. L?escola, deficitària i,
dominada pels mateixos ordres religiosos expulsats per la república francesa.
El sistema de reclutament feia que només les classes baixes fessin de carn de
canó en llunyanes i absurdes guerres civils i colonials. França va encarar un
segle XX ple de traumes amb una certa fortalesa identitària. Espanya va
arrossegar-se per aquesta època de la pitjor manera possible i transversalment
dividida. França, malgrat la seva tendència a fer autoanàlisi, a repensar-se a
cada instant, sembla capacitada per mirar endavant. Espanya no va mai al
psicoanalista, ni es repensa, ni deixa pensar. Continua enganxada a la idea de
l?imperi que un dia va ser, en una estranya addicció de nostàlgia patològica
que tolera molt poc l?autocrítica. Tanmateix, i malgrat la seva feble
nacionalització, es manté encara en la creença ferma que es tracta d?una sòlida
nació, que tots els seus ciutadans estan encantats amb aquesta idea, i que, els
dissidents de la perifèria són heretges que atempten contra la seva monoteica
religió. El consell d?en Maragall avi, ?Escolta Espanya?, i les paraules
amistoses de Maragall nét, ?Escolta Espanya, Estatut 2.0 reloaded?, van entrar
per una orella, i van sortir per l?altra.
El fet és que, els darrers trenta anys de Transició, que
haurien d?haver reconciliat a un país dividit, han estat tres dècades de
fracassos. Els resultats han
estat decebedors. La democràcia formal no ha servit per corregir
diferències socials, ni aturar especuladors, ni convèncer l?empresariat de la
importància de remuneracions i condicions laborals justes. Resta una àmplia
sensació d?impunitat respecte els abusos ?i abusadors- del passat i del
present. No només no hi ha encaix nacional, sinó que els poders fàctics han
anat deixar els dòbermans contra les iniciatives per bastir ponts. Els
desencontres s?han multiplicat. La incomprensió és mútua i profunda. I els antics nexes es dissolen. Hi
ha un distanciament profund, íntim, potser difícil de detectar pels sociòlegs,
i evident en les converses quotidianes. Sovint el distanciament és el fruit de
malentesos, desencontres, greuges, ofenses i injustes calúmnies. I el
ressentiment, la separació, el trencament, sol ser la conseqüència de tot plegat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier,
Un bon article i molt ben raonat. La separació sentimental entre Catalunya i Espanya cada cop és més profund. I és que a ponent, no entenen res. Passa que són els amos, i et poden retallar estatuts i prohibir partits de futbol de costellada. Amb ells no hi ha res a negociar. Ibarretxe va pel bon camí, els d’aquí per camí perdut. I no parlo només de Montilla i Mas, malauradament també del 2 de la Generalitat, al qual jo voto.
bon cap de setmana,
emigdi