Porto unes setmanes d’un cert silenci. He anat espaiant les meves intervencions al blog perquè, d’una banda, certes obligacions i encàrrecs m’han obligat a deixar-lo de banda, i de l’altra, perquè estic en un procés de profunda decepció sobre com evoluciona tot plegat al nostre voltant.
Algunes experiències m’han permès conèixer de primera mà algunes intimitats polítiques, protagonitzades per persones d’un ampli espectre parlamentari i (en teoria) ideològic. Estic seguint l’actualitat amb una regularitat, tot fixant-me en els petits detalls significatius. I francament, el resultat de tot plegat accentua el meu pessimisme.
És cert que el sobiranisme …
… ha entrat amb força dins l’agenda política del país. Més enllà de les conseqüències pràctiques en què pugui desembocar, allò que m’escandalitza és l’absència de discurs social, de model de país que es pretèn construir. Els qui segueixen habitualment aquest blog coneixen el meu acord amb la idea d’autodeterminació, o la meva condició de signant de diverses plataformes constituïdes darrerament. Ara bé, m’incomoda que cap dels partits que amb la boca gran o la petita confessen el seu projecte polítc de país, no en tinguin, de social, més enllà de la preservació de l’ordre vigent.
Gandhi, i això és una anècdota poc coneguda, una vegada que el van presentar als líders del Partit del Congrés, tots provinents de l’elit índia, persones poderoses de les castes dominants, va dir que no valia la pena la independència de l’Índia si havien de passar d’ésser dominats per l’aristocràcia britànica a l’aristocràcia índia. A mi em passa el mateix.
Les condicions laborals a Catalunya fan pena. La major part de la gent que viu del seu treball -és a dir la majoria- fa uns horaris inútilment perllongats i infames. Què diuen els partits? què diuen els intel·lectuals? L’habitatge social és una entel·lèquia. Què fan els polítics? El model econòmic cada vegada és més neoliberal, que és com dir deixar la presa de decisions en nom d’uns bàrbars disposats a saquejar la propietat i el benestar de les classes mitges (allà on es pot robar). Els nostres polítics, autonomistes, independentistes o espanyolistes, ningú no té un discurs que ens apropi a un model civilitzat. Ja vaig dir una vegada, i ho tornaria a sostcriure, que si em pregunten si em sento espanyol o català, jo responc sempre que els sentiments són massa espuris i intangibles. Les conveniències són raons més sòlides. I la qüestió no és el que hom es pugui sentir. La qüestió, personalment és que m’agradaria ser suec o holandès, amb una societat representada per uns polítics que possibilitin una existència digna, amb condicions dignes, i amb la il·legalització dels postulats de l’escola de Chicago i les obres de Milton Friedman, autèntica apologia del terrorisme
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Company Xavier
Tens tota la raó, però Espanya és una càncer
, és mare de la inquisició, del cutrerio, la corrupció, la incultura i de cert imperialisme, primer traem-nos de sobre Espanya, després ja construirem aquest estar del benestar les feines han de tenir el seu procés,no és excusa, és un problema de procesos de treball.