Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Divendres passat, vaig tenir l’honor de ser convidat per la CUP de Reus per participar, juntament amb l’Aleix Cardona i presentats per Jordi Martí Font, en un debat sobre la situació política actual als Països Catalans, i més tenint en compte les possibilitats de ruptura política del moment.
Com em consta per moltes altres bandes, en la seva línia habitual, la gent del Casal Despertaferro va organitzar esplèndidament l’acte, i va atreure un bon grapat de gent, majoritàriament jove, inquieta, i segons intueixo, més que ben preparada.
En les intervencions inicials, es va posar de manifest un seguit d’idees que considero essencials i que resulten ben significatives del moment històric. Especialment l’Aleix va defensar d’una manera molt fusteriana el concepte Països Catalans i va fer una bona provocació intel·lectual (en el bon sentit de la paraula) que hauríem d’estar preparats a dir no a la independència si no és contemplant un escenari de Països Catalans en el seu conjunt. Això va fer derivar la conversa sobre els possibles escenaris independentistes, amb projectes contraposats i sovint contradictoris sobre un hipotètic estat sobirà. De fet, vaig expressar en veu alta la meva preocupació sobre un estat neoliberal (a l’estoniana” que somia bona part de les elits catalanes, i que contraposava a la necessitat de bastir una independència a partir d’un projecte social fonamentat en valors com la solidaritat, la llibertat i la igualtat. Allò que tècnicament podríem anomenar valors republicans tradicionals.
Com em consta per moltes altres bandes, en la seva línia habitual, la gent del Casal Despertaferro va organitzar esplèndidament l’acte, i va atreure un bon grapat de gent, majoritàriament jove, inquieta, i segons intueixo, més que ben preparada.
En les intervencions inicials, es va posar de manifest un seguit d’idees que considero essencials i que resulten ben significatives del moment històric. Especialment l’Aleix va defensar d’una manera molt fusteriana el concepte Països Catalans i va fer una bona provocació intel·lectual (en el bon sentit de la paraula) que hauríem d’estar preparats a dir no a la independència si no és contemplant un escenari de Països Catalans en el seu conjunt. Això va fer derivar la conversa sobre els possibles escenaris independentistes, amb projectes contraposats i sovint contradictoris sobre un hipotètic estat sobirà. De fet, vaig expressar en veu alta la meva preocupació sobre un estat neoliberal (a l’estoniana” que somia bona part de les elits catalanes, i que contraposava a la necessitat de bastir una independència a partir d’un projecte social fonamentat en valors com la solidaritat, la llibertat i la igualtat. Allò que tècnicament podríem anomenar valors republicans tradicionals.
En el debat es va abordar la idea, repetida cada vegada més des de fonts i veus diverses, de la necessitat de construir un projecte sobiranista i popular que la CUP podria encapçalar, al voltant d’un programa atractiu i la suma de forces disperses i no contaminades per la política de partits tradicionals. Un país fonamentat en una democràcia qualitativa (gosaria a dir directa i participativa) i amb un component econòmic públic i autogestionari que permetès reduir desigualtats. Allò que més d’un cop en Jordi Navarro m’ha confessat “cada dia tres o quatre persones em paren pel carrer i em demanen que quan farem la Syriza catalana”.
De tota manera, més enllà de les paraules, voldria destacar les impressions. Sovint quan hom és un convidat i es parla i es debat, m’agrada mirar els ulls del públic, i tractar d’endevinar què passa col·lectivament pel seu cap. Es va abordar amb tanta naturalitat la qüestió de la independència i la necessitat de construir un model alternatiu al capitalisme tenebrós actual, que vaig sentir allò que en diríem “efervescència”. Grups de gent jove i inquieta, disposada a passar de la indignació a l’acció. A ser-ne conscient que no podem deixar passar les oportunitats fonamentades en els errors aliens. Que cal mirar al futur a partir dels projectes solidaris del passat, amb llenguatges, mètodes i pràctiques del present. Vaig tenir la sensació de viure un moment de conjuntura històrica. Un d’aquells actes modestos descrits a moltes memòries, i que prenen significat quan la història enceta un camí decidit vers algun lloc.
Espero que aquesta gent de Reus pugui protagonitzar la història que els catalans ens mereixem. Mireu, sinó, la transcendència dels seus genis!
De tota manera, més enllà de les paraules, voldria destacar les impressions. Sovint quan hom és un convidat i es parla i es debat, m’agrada mirar els ulls del públic, i tractar d’endevinar què passa col·lectivament pel seu cap. Es va abordar amb tanta naturalitat la qüestió de la independència i la necessitat de construir un model alternatiu al capitalisme tenebrós actual, que vaig sentir allò que en diríem “efervescència”. Grups de gent jove i inquieta, disposada a passar de la indignació a l’acció. A ser-ne conscient que no podem deixar passar les oportunitats fonamentades en els errors aliens. Que cal mirar al futur a partir dels projectes solidaris del passat, amb llenguatges, mètodes i pràctiques del present. Vaig tenir la sensació de viure un moment de conjuntura històrica. Un d’aquells actes modestos descrits a moltes memòries, i que prenen significat quan la història enceta un camí decidit vers algun lloc.
Espero que aquesta gent de Reus pugui protagonitzar la història que els catalans ens mereixem. Mireu, sinó, la transcendència dels seus genis!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cuida’t molt i a veure si ens tornem a veure, quan haguem fet les memòries de les jornades te’n passarem les conclusions.
Salut!
Abel