Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat a l’edició d’avui de El Punt
Corre una llegenda urbana segons la qual la formulació del concepte que dóna títol a l’article es gestà en un camp de golf. Un alt directiu d’una empresa multinacional i membre del patronat d’una fundació neoliberal catalana es lamentava, davant un conegut intel•lectual mediàtic, de l’escassa diligència del seu “caddy”, un estranger sense papers a punt d’ésser desnonat pel banc. En el dinar posterior les circumstàncies es van agreujar, després de comprovar com una cambrera jove i precària s’equivocava, trigava massa, no somreia o no tractava amb la deferència escaient a qui se suposa posseeix una condició superior. “Avui els empleats no són tan eficients com abans”, devia afirmar, tot i que en el fons pensava ja no eren tan submisos com en uns idealitzats temps pretèrits en què les diferències de classe marcaven qui era senyor i qui, treballador. L’endemà, l’intel•lectual féu una primera aproximació al terme en una tertúlia radiofònica que després teoritzà en diverses conferències entusiàsticament acollides en una escola de negocis i vulgaritzada en diversos articles de premsa. No era per menys, el professor universitari col•laborava com a assessor en diverses fundacions de l’entramat del seu amfitrió i altres similars, que sempre paguen bé si allò que escolten és grat a oïdes benestants.
El contingut d’aquest concepte ve a ser més o menys aquest. A partir d’uns orígens bromosos (els “desordres” de maig del 68, l’estat del benestar o una escola massa democràtica) s’han creat unes generacions indolents que han deixat d’esforçar-se, car no veuen sentit en les creixents exigències laborals. Això ens deixa en una situació vulnerable perquè tot plegat provoca baixa productivitat i escassa competitivitat. Cal, per tant fomentar una “cultura de l’esforç” (la dels empleats, per descomptat) iniciada des de la pròpia escola a fi d’anar ensinistrant els futurs treballadors en els valors del sacrifici incondicional per l’empresa i els seus accionistes i gestors. L’acollida d’aquesta idea per part de l’entramat associatiu empresarial ha estat entusiasta. No és per menys. Recull amb fidelitat les aspiracions d’un grup social que, després d’anar controlant els mitjans de comunicació i les institucions acadèmiques, és capaç de governar el govern, tal com es pot constatar a l’enèsima contrareforma laboral. Ara, aspira també a penetrar en la consciència de milions de treballadors.
Els esdeveniments dels darrers anys confirmen que pensadores com Naomi Klein o Susan George, a banda de descriure amb exactitud la involutiva situació social i econòmica, venien demostrant una certa capacitat profètica. En el cas de la primera, s’ha descrit com els poders foscos dels especuladors indueixen les catàstrofes (això que anomenen “crisi”) per aprofitar-se de les desgràcies (allò que anomenen “ajust”). En el segon, per entendre que vivim en una era del “pensament segrestat”. George ens descriu com els poderosos s’han apropiat del relat social. Primer, mitjançant la propietat i el control dels mitjans de comunicació. Després, han capturat i desarmat les institucions acadèmiques a fi d’estendre els seus valors empresarials i impregnar d’economicisme qualsevol àmbit. En el cas que ens ateny, els principis d’una influent secta catòlica d’origen franquista (sacrifici, obediència cega i jerarquia) han acabat per dominar el discurs i l’acció sobre l’economia. Des d’una coneguda escola de negocis i diversos instituts de recerca econòmica, s’han dedicat a difondre ideologia “amb formes suaus i llenguatge atractiu” … i resultats catastròfics per a la majoria! Certament, els assalariats catalans no fan altra cosa que sacrificis (els salaris no han parat de decrèixer en termes relatius des de fa dues dècades, la precarietat ha esdevingut norma en les relacions contractuals i tot increment de productivitat es tradueix en una dramàtica desocupació) i la jerarquia s’ha instal•lat de manera brutal a partir d’unes insuportables diferències salarials i la introducció d’una insolent casta de directius que arriba a cobrar el mateix que centenars d’infermeres, carters o bombers. El que falla és l’obediència, que és el que tracta de buscar aquesta cultura de l’esforç (el dels altres, s’entén).
Corria un acudit a l’antiga Txecoslovàquia comunista. Quan un occidental visita una empresa on tothom domina a la perfecció l’art de l’escaqueig, pregunta a un empleat sobre aquesta actitud col•lectiva. “Ells fan veure que ens paguen, i nosaltres fem veure que treballem”, és la resposta donada. Aquí rau la clau de volta que explica l’actitud col•lectiva de desafecció al treball, la justa correspondència a la “cultura de l’opulència insultant” que exhibeixen els qui avui dirigeixen les decisions econòmiques en aquesta mena de totalitarisme capitalista profundament immoral. L’escassa productivitat d’avui més aviat es pot interpretar com una resistència passiva a un ordre injust.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Otro tema importante para darle publicidad
Recordemos algunas cosas que se HA DICHO Y HECHO en el Parlament de Cataluña y
NO SALDRÁ POR LA tv… …. El vídeo te aclarará algunas cosas desde lo más
PROFUNDO del Parlament de Cataluña.
http://www.youtube.com/watch?v=zjIKbLDwBAA
(Unir en una línea si sale cortado o con espacios en blanco el enlace)
No a la censura, por
la pluralidad. Si lo deseas pásalo a tus contactos (a ser posible en
Cataluña), gracias