Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Dos dies després de la sentència del TC, comentava a un amic historiador “sembla que estem condemnats a viure temps interessants”, frase que vaig plagiar a no recordo qui. El cert és que contràriament a la meva voluntat egocèntrica, ens trobem en moments d’aquests de cruïlla històrica on serem forçats a prendre eleccions individuals i col·lectives amb conseqüències duradores. I aquí, malauradament, misèries i grandeses són massa a prop. Sense ser-ne massa conscients, haurem d’optar entre el ridícul i la incertesa, entre la comfortable mediocritat i la incomoditat del risc.
A mesura que he acumulat anys i decepcios, he anat tractant de defugir mots i causes grandiloqüents. No em considero gens idealista, i encara menys, oportunista. Els sentiments, especialment els de pertinença són volubles i fugissers. Sóc poc amic de grans passions, de grans idees, de grans banderes. Els primers cabells blancs m’acosten a Georges Brassens i la seva manera d’entendre el món. I tanmateix, em veig empès, com passa a molts, al bàndol de qui considera la ruptura amb el vell imperi com a única opció raonable.
Com cantava Serrat “de nada sirvieron las monjas / ni caprichos ni lisonjas / qué le va usted a hacer / señora”. Bé, el cert és que, no n’hi ha hagut ni caprichos, ni lisonjas, encara que sí n’hi ha hagut monjas, conferències episcopals i unes quantes hòsties. El fet és que ja no som un soñador de pelo largo. Ja ho veieu. Em trobo ubicat, en contra de la meva pròpia voluntat (i empès per la meva racionalitat) dins la taxonomia dels independentistes pràctics. A la vora d’una Espanya que s’enfonsa en la seva pròpia rancúnia, desagnant-se per les ferides que s’ha obstinat a mantenir ben obertes, bramant vora la platja / com una boja, com podria parafrassejar al poeta Maragall en l’oda conclosa amb un adéu.
Tota ruptura sempre és traumàtica i dolorosa, gens fàcil, perquè més enllà de discussions jurídiques, sempre hi haurà sentiments mal païts, greuges inguaribles, recances infinites. Tanmateix, en aquest moment de cruïlla, quan ja s’han incinerat tots els ponts dels diàleg (si és que van existir-ne mai, de ponts) ens han empès a triar. I malauradament hi ha massa poc a triar i remenar. No hi ha ofertes ni descomptes en l’estret mercat nacional. Entre un imperi caducat i en fallida política i moral i una nació que encara ha de demostrar, amb els seus actes, que té la voluntat d’exisitir.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si saps a totes les clares que estàs del bàndol de la llibertat i el progrés.
Com també saps que ens caldrà continuar, independents ja, lluitant pel de sempre.
Una abraçada, malgrat saber que no m’estimes.
Hola,
La veritat Xavier es que està molt bé que t’identifiquis amb l’independentisme pràctic i reclamis que assistim a aquesta “important” lluita per l’Estatut. El que et demanaria llavors, es que no continuessis utilitzant l’anarquisme com una mera etiqueta intel-lectual que suposadament encaixa amb qualsevol cosa. Si parlem de triar un camí per lluitar per la llibertat i la dignitat, aquesta continua lligada a una esfera molt diferent a la de la política parlamentària i els partits polítics. Uns partits, que per cert, coincideixen en el mateix model social, econòmic i cultural imperant. M’agradaría un model de convivència lliure i democràtica dels pobles d’Espanya no un Estat Català. Jo no vull separarme de ningú que lluiti per la lliberat humana encara que sigui de Murcia, Madrid o Florencia. En canvi m’agradaría independitzar-me de l’abadía de montserrat i de totes les èlits catalanes. Es evident que exsteix un model centralista d’estat, i un nacionalisme espanyolista que nega les cultures diverses que existeixen. però m’agradaría transformar-ho. Ets nacionalista , molt bé, si vols referents històrics per les idees independentistes, de ben segur els trobaràs, però evidentment no tindràn la trajectòria de lluita per la transformació social i la llibertat de l’anarquisme. No utilitzis llavors el pensament llibertari com un mer producte – insisteixo – que encaixa amb qualsevol cosa.