Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Els treballadors d’un hospital comarcal disposaven d’un pàrquing exclusiu. Era un estalvi de temps, tenint en compte que les línies d’uns autobusos insuficients, impedien cobrir el torn de nit, o arribar a temps a les consultes a metges i infermeres. Tanmateix, i en la febra privatitzadora que s’expandeix com un virus agressiu, els executius de l’hospital, nomenats a dit pels polítics locals, i el municipi, van decidir posar una barrera, i atorgar de la nit al dia, la concessió de les places d’aparcament a una coneguda empresa privada, amb una llarga experiència per fer pagar per aparcar.
Objectivament, aquest és un clar exemple de creixement econòmic. Una determinada empresa, a partir dels contactes privilegiats, aconsegueix un monopoli a la pràctica, i s’alimenta monetàriament d’un conjunt d’assalariats, als quals els pot acabar cobrant al voltant de vint euros per cada jornada de treball, talment un impost revolucionari (pagar per treballar). Els qui s’oposen, probablement perdran el temps buscant un llunyà espai per deixar el seu cotxe, la qual cosa, comporta un impost en temps, encara més onerós.
Des del punt de vista de les estadístiques fredes, la “novetat” comporta un increment del producte interior brut, hi ha creixement econòmic perquè una empres obtè beneficis. És clar, que no parla dels perjudicis, ni que precisament aquesta expansió per a un comporta contracció per a desenes. Fins i tot, la pròpia empresa deu haver contractat un submileurista per controlar que tothom pagui, i l’empresa de màquines de control de tickets deuen tenir un parell més de punts de recollida. Per a un economista, això representa un “progrés”, l’evolució és positiva.
Fem-ho a l’inrevès. Imaginem que algú, ja sigui des de la política, ja sigui des de l’acció directa, considera que s’ha d’acabar amb aquest privilegi (viure de l’explotació d’un determinat espai), i, o bé es deixa de pagar per aparcar, o es fa d’una manera simbòlica. Des del punt de vista de la comptabilitat, es podria computar com una pèrdua, un decreixement. Tanmateix, els beneficis que ocasionava aquesta activitat no solien anar al consum, sinó a la inversió en l’economia especulativa (i per tant improductiva). En canvi, desenes de persones, en veure reduïda la despesa, incrementen el seu poder adquisitiu, que el poden fer servir per gastar-lo o per haver de treballar menys. En tot cas, la col·lectivització del sòl, l’apropiació pública de l’espai té desenes de beneficiaris i algun petit perjudicat (algú que no ha de treballar per viure).
És l’estrany món de l’economia. Com el decreixement pot arribar a ser veritablement productiu, si sobretot ens fixem en el benestar general, i no en el particular.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
res de nou, és com dir que si no menges i veus aigua mores, que proposes que tot sigui estat i el controlis tu amb alguns sicaris ja que la gent no es deixarà esclavitzar per les ‘bones’?
emfatitzar els defectes dels altres és molt fàcil, la qüestió és plantejar una alternativa i no quedar-se amb només que aquell té el cul gros.
Un creiximent econòmic molt relatiu o marginal.
En principi és un intercanvi de diners en mans de l’economia domèstica o privada a l’economia pública que treu uns ingressos amb la concessió pública del parking.
Sembla que l’economia pública davant un ritme de despesa pública insostenible aquests darrers anys es veu obligada ara a treure ingresos de baix les pedres o d’on siga.
I el creiximent econòmic és molt relatiu per què depen on haveren anat a parar els diners que els clients ara es gasten amb el parking.
És a dir, si aquets diners els haveren emprat en una activitat més productiva encara que el parking o els haveren emprat en veure una película americana o s’els haveren gastat de més amb un viatge a l’estranger.
Conec un cas semblant. L’Hospital en qüestió és un hospital religiós privat, en règim de monopoli a la comarca, que es sosté amb fons públics (finançament a ordres religioses encovert). Decideix “ordenar” l’aparcament exterior (tant per treballadors com per usuaris): dóna les obres a una empresa que al seu torn contracta i subcontracta els treballadors que l’executen (precarietat laboral). L’aparcament el gestiona una empresa que està a tot arreu. Els preus són abusius. Fins i tot per accedir en cotxe a la porta de l’edifici primer has de travessar la barrera (extorsió desmesurada dels necessitats). Evidentment els usuaris fan mans i mànigues per estanviar-se el fotimé d’euros que els costa anar a la visita, perquè és clar està a les afores.
No era possible mantenir el model anterior, tot i les obres d’ordenació? O bé es pot socialitzar el preu de l’aparcament (per exemple el mateix que podria costar un tíquet de transport públic). Qui va a un hospital no hi va per plaer.
Sembla mentida que el comentarsta BACUS sigui tan mesell en els seus plantejaments i no egi més enllà del nas!!!