Aquests dies, una petita escapada per la vella Castella m’ha permès conèixer els monestirs de San Millán de la Cogolla, conegut per ésser l’indret on es van trobar les Glosas Emilianenses, en el que serien els primers textos escrits d’un castellà primitiu, datat aproximadament a finals del segle X. La tipologia del document no és molt diferent del Forum Iudicum o Les Homilies d’Organyà, considerats convencionalment com a primers textos catalans, de finals del segle XII. Tanmateix, si considerem els 43 mots escrits a San Millán fa més de mil anys entre les línies d’un text en llatí com a castellà, pel que sembla hi ha textos catalans coetanis que complirien les mateixes condicions.
Amb tot això que vull dir. Que això dels orígens de les llengües llatines, com qualsevol altra bandera identitària, és una creació artificial dels historiadors. Una manera arbitrària de considerar l’origen d’un tret diferencial, fruit d’una historiografia romàntica o postromàntica més pensada per reforçar el present que per analitzar el passat. Simplement ens indica que les llengües llatines es van forjant en base a una diferenciació geogràfica en comunitats aïllades, separades progressivament d’una llengua mare que ha perdut ja la possibilitat de mantenir la unitat.
On vull arribar amb aquest post tan divagatiu? Una de les coses que admiro dels castellans és la de viure sense complexos, assumint plenament la seva identitat, acceptant acríticament qualsevol creença. Tan acríticament com assumeixen la seva història. D’acord, aquí (en tot cas allà, uns cinc-cents quilòmetres més a l’est) l’experiència compartida ens ha obligat a ésser més analítics, a qüestionar les pertinences identitàries, a l’escepticisme. En certa mesura, som més a prop de Woody Allen que de Chuck Norris.
Una altra de les qüestions que se sol obviar al voltant dels orígens del castellà, és que al mateix document de les Glosas Emilianenses (unes anotacions en llengua romanç, que recorda força a l’occità, entremig d’un text llatí) hi ha altres paraules en euskera. Al cap i a la fi, a La Rioja la presència de l’euskera a l’edat mitja era molt freqüent. De fet, l’acadèmia de la llengua basca també considera el primer document escrit en aquesta llengua el mateix document que els castellans glorifiquen.
A banda d’això, aquests dies de recolliment, als quals incita el paisatge místic de La Rioja, un espai que ens commina a la reflexió, me n’adono que castellans i catalans ens hauríem d’ensenyar mútuament. Nosaltres hauríem d’ensenyar escepticisme, ells, a tenir fe en nosaltres mateixos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Completament d’acord amb la darrera reflexió. La millor teràpia pels dos serà assolir la nostra maduresa d’edat…dur per ells, però sa si ho saben aprofitar, redescobrir-se com el què són i no el que pretenen ser, i sa per nosaltres retrobar-nos com el que som i no el que pretenien fer-nos ser.
I viure com a veïns civilitzats, ja seria tota una fita. En tot cas, la pedagogia entre un arrogant lladregot i un malalt d’autoestima explotat no és possible fins que no deixen de compartir pis.