Espai de Dissidència

Ara fa nou anys, com avui, era a casa de la meva sogra, que tingué l’habilitat de néixer un onze de setembre. Sonà el telèfon que ens indicà que quelcom estrany i inexplicable es narrava en directe a la televisió. Tots restàrem hipnotitzats, i muts, colpits per la tragèdia. Tots, experimentàrem l’atordiment de la sorpresa, la terrible confusió que estàvem canviant de segle.
Ja més freds, encara que no menys desorietats, després d’hores davant la pantalla, vaig començar a enviar correus als meus amics, col·legues i contactes nord-americans. No gaires, tot s’ha de dir, encara que, sense excepció, bones persones, educats i tolerants. Calia compartir el dolor amb aquells a qui atacaven per “ser”, no pas per “fer”. Als vint anys, com molts altres, influenciats per aquella campanya contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, potser tenia una idea més estereotipada sobre els Estats Units. Amb uns quants anys més, uns quants segells al passapor, i algunes planes de més a l’agenda, tendim a veure més polièdrica la realitat, i que les grans misèries de l’amic americà sovint es veu compensats amb algunes grandeses.
La llàstima fou com derivà tot plegat…
El capital d’empatia i simpatia d’aquelles setmanes s’esvaí entre les obscures intencions dels polítics més mediocres des de l’era dels presidents Taft i Harding, col·laboradors necessaris en el crash del 29. Bush, Cheney, Rumsfeld, Wolfowitz, van aprofitar l’avinentesa per dur a terme la seva agenda privatitzadora… apropiant-se sense vergonya del país, dels fons per a la reconstrucció, de les contractes i subcontractes d’un país, Iraq, que deixaren caure en mans dels seus enemics. Un grup de fonamentalistes americans que fonamentaren l’erosió de la democràcia i les llibertats amb l’excusa d’una bromosa “guerra contra el terrorisme”. Que posaren les bases del nou feixisme econòmic que regeix avui el món de les finances, amb inversors que també piloten avions contra els edificis de la dignitat i la igualtat humana.
El món ha canviat en aquests darrers anys. És, bàsicament, més insegur. I els fonamentalismes s’estan imposant com a cosmovisió col·lectiva. Samuel Johson digué una vegada que el patriotisme és el refugi dels miserables. No sé si es podria inferir que el fonamentalisme religiós és el refugi dels estúpids. Estúpid és el reverend Jones que pot irritar estúpidament a milers d’estúpids perillosos. Insensible és l’imamm que pretén bastir una mesquita a la zona zero, capaç d’humiliar els sentiments dels familiars i amics dels milers de víctimes.
En tota aquesta història on els arguments i la discussió tranquil·la desapareixen, ahir vaig estar mirant un d’aquests fòrums de diaris que, segons Empar Moliner, substitueixen les portes dels labavos com a espai d’expressió dels addictes a la incorrecció. Un dels comentaris, malgrat que barroer, em va semblar savi. Va convidar als fonamentalistes d’una i altra banda a quedar un dia per a la destrucció mútua. I que d’una vegada per totes ens deixessin tranquils.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!