Espai de Dissidència

Nota: Article aparegut avui a El Punt

Els Rossell són una família de classe mitjana
alta. Ell, arquitecte, fa anys que dirigeix un estudi. Ella, pediatra,
compaginava la plaça a la Seguretat Social amb una consulta privada. En
els últims temps, les coses els han anat bé. Les reiterades rebaixes
impositives, tant per reduir i simplificar els trams com per fer
recular els impostos patrimonials i empresarials, els han permès
estalviar-se entre vuit i deu mil euros anuals.

Amb aquests diners extres han llogat per hores una noia equatoriana que ajuda en les tasques domèstiques, fan inversions en hedge funds
i han adquirit una segona residència a la platja. Paral·lelament, les
facilitats contractuals i la permissivitat legislativa respecte a les
fórmules de contractació que fan de la precarietat la norma bàsica de
relacions en el món del treball, l’arquitecte, a còpia d’externalitzar
riscos –fer autònoms i temporals els seus empleats–, ha expandit la
cartera d’encàrrecs i guanya més diners amb menys despeses i
preocupacions.

A
baix, les coses també han canviat. L’equatoriana contractada per la
família ha portat els fills i ha vingut amb un germà, sense feina des
del dia que un hedge fund va comprar la seva empresa per
trossejar-la i així obtenir beneficis més alts. Aquí fa de manobre, tot
treballant a la caseta arrenglerada encarregada pels Rossell. Mentre
això passava, els empleats del matrimoni han vist com els seus salaris,
en èpoques de bonança, han reculat enfront dels millors, tot i que
modestos, increments de la productivitat. Respecte a això, un
aparellador mileurista que ha llegit i viatjat recordava un acudit
freqüent a l’antiga Unió Soviètica i que explica l’apatia dels
treballadors sota el jou comunista: «Ells fan veure que ens paguen, i
nosaltres fem veure que treballem.» En aquest sentit, l’estancament del
poder adquisitiu ha estat compensat per la capacitat d’endeutament que
ha permès a tothom accedir a hipoteques, andròmines electròniques,
restaurants i pantalles de plasma.

Mentrestant, i sense fer gaire
soroll, s’han anat desbordant les necessitats de l’entorn del matrimoni
benestant. Els milers d’euros anuals alliberats d’impostos directes han
millorat la seva butxaca, tot i que han generat, indirectament, un munt
de complicacions. Milers de nens nouvinguts com els de la dona de fer
feines han col·lapsat les places escolars i les sales d’espera del CAP
on passava consulta la senyora Rossell, fins al punt que la doctora,
cansada del mal humor, sovint justificat, dels seus pacients, ha
sol·licitat una excedència i ha optat decididament per la seva consulta
privada, on el preu dissuadeix els malalts més exaltats. A més, la
rebaixa dels impostos dels milers de Rossell del país han propiciat la
pèrdua d’ingressos estatals per mantenir en condicions serveis públics
i institucions de benestar en un moment en què l’expansió ha
multiplicat els sotsmileuristes i els seus problemes. Atesa la
insuficiència de recursos per les rebaixes fiscals, l’Estat ha optat
per anar apujant impostos indirectes al consum, cosa que ha fet encarir
el cistell de consum i ha perjudicat, encara més, les rendes baixes. En
altres termes, els pobres financen els regals que Hisenda fa als rics.

Finalment,
l ‘escanyament de les classes mitjanes, úniques capaces de sostenir el
finançament de l’Estat, provoca una actitud conservadora creixent en el
consum i el crèdit. El mileurisme es perllonga i s’estén, el crèdit
s’esgota i els deutes es multipliquen, mentre que les necessitats es
desatenen. S’entra en un període de desànim col·lectiu, allò
convencionalment anomenat crisi.

Els economistes no s’han posat
mai d’acord a l’hora d’atribuir les causes de les depressions. Sobre el
crac del 29 encara no han donat respostes satisfactòries. Els
historiadors, amb menys prejudicis ideològics, sabem què va passar
aleshores i quines lliçons treure’n. Fou l’expansió econòmica exuberant
i desordenada dels feliços anys vint la causant de la crisi posterior.
L’enriquiment espectacular d’alguns i la irresponsable actitud de laisser faire dels
legisladors causà la misèria de molts. Per cert, la cosa només
s’arreglà en el moment en què l’estat intervingué amb polítiques
redistributives –el New Deal–. El creixement de l’última dècada,
fonamentat en l’expansió de desigualtats, ha posat els fonaments de la
crisi que tot just treu el cap. Les polítiques econòmiques dels últims
temps han obviat les lliçons del passat. Es poden resumir en submissió
als preceptes de l’empresariat i grups de pressió de les grans
companyies. Els llops han dissenyat els galliners. Hi ha un problema,
en tot això. Què passa, quan s’acaben les gallines?

Els Rossell
del nostre país, amb els regals fiscals i laborals han propiciat molts
problemes dels quals no són conscients. Han estat educats en la
irresponsabilitat, i, com a criatures malcriades pel govern, ara
proposen com a millor sortida persistir en els regals i la
irresponsabilitat (menys impostos, desregulació més gran, salaris més
baixos). Qualsevol amb un mínim d’enteniment sap que només ens en
sortirem si rectifiquem els errors del passat, i en una direcció
oposada i educativa, només el retorn a la progressivitat impositiva,
una assumpció de riscos empresarials –els que guanyen, poden perdre– i
una política d’expansió salarial pot reequilibrar la situació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!