Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
La notícia de la desaparició de la Xesca Ensenyat m’ha trasbalsat. Malauradament no ens coneixíem en persona, tanmateix ens llegíem l’un a l’altre. Aquest any he patit la dolorosa pèrdua de quatre il·lustres lectors que lamento; en Luis Andrés Edo, l’Abel Paz, en Ricard Salvat, i ara la Xesca, que va tenir la deferència d’enllaçar-me al seu blog.
La Xesca era una escriptora competent, i el seu Hidroavió Apagafocs mantenia tothora un alè literari i poètic d’una gran qualitat, d’aquests que dignifiquen el format i permeten la consideració del bloc com un un nou gènere literari. De fet, la lectura dels seus posts solien tenir l’efecte de tractar de treballar amb més cura el llenguatge i em motivaven per posar una mica de reflexió en l’aixeta a raig de mots quan escric apressat. Realment el seu hidroavió ens estimulava a tots a tractar d’amanyagar la llengua, un idioma dispers per la política, aplegat a la xarxa, pròxim en les consciències.
La pèrdua de la Xesca ens fa pensar en l’efímer dels mots i els records. Tanmateix, com un regust a mar salada d’aquell inoblidable capvespre d’agost, encara mantenim aquelles velles fragàncies en el record, malgrat la tramuntana, malgrat l’hivern. Allà on siguis, Xesca, continua inspirant-nos.
“Ulls isolats que espereu pacients
esguards furtius, verds, que us deixondeixin
el desconhort
i que reprenguin nous rumbs vers finestres
que mostrin horitzons, platges, arcs de Sant Martí
i esperances”
Del meu recull “A la via Morta” L’Emboscall, Vic, 2004
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Era un estímul constant, incisiu…Quina pèrdua!
Acaronar la llengua sensa perdre’n la força. És el nostre patrimoni.
LA VAIG MIRAR EMBADALIDA, IL·LUSIONADA
Darrere el meu armari de la roba, una bota texana de canya alta en cada mà: punta afilada i taló homologable en qualsevol saleta que disposi d’un mínim de sis cadires de bova d’aquelles tan criminals: sí, unes que engeguen la gent, que s’encloten, que solen estar esbotzades i que sempre necessiten cordar i tothom acaba per desfer-se’n o bé, si de cas, per fer-les cordar amb palmes de garballó entorcillades… Unes cadires malgirbades de tan rònegues que just de mirar-les fan venir mal d’esquena i esgarrips a les mitges. A més d’aquest cadiram, amb un faristol i mitja dotzena de panderetes ja poden posar un conservatori o escola municipal de música com els que reparteixen currículums per poder fer sonar els instruments de percussió que duen el compàs a totes les orquestres de la platja
L’afrobrasilera si ne qua non jo no hauria contractat una empresa de neteja per fer dissabte dóna una altra vegada la raó al Josep Pla de quan afirmà que els negres de Brasil no fan cas del clima tropical que enduren i es remenen tan lleugers com si fossin escandinaus i rendeixen igual, només que l’he aglapida (pobrissona) tres o quatre vegades acaronant unes sabates que tanmateix no crec poder-me-les tornar a posar pus mai, des que l’edema em fa tenir les extremitats més afavorides.
Llàstima que no tinguem el mateix número, estimada C; ara te les regalaria. Ha obert uns ulls com dues taronges navel de les més grosses. El meu número és el 37 i em vaig comprar el 37: vull dir que no vaig fer cas al sabater, que em recomanava el 40 o el 41. Les botes que no s’obren amb cremallera han de ser quatre números més grosses, m’assegurà.
Vaig dir al botiguer que per treure’m la bota dispòs de recursos; fins ara no m’he hagut de fermar un peu amb la mateixa corda que, subjecta a la sella amb un mosquetó, quan el cavall se’m desboca (no falla disparar un sol tret amb el meu revòlver per alçurar-lo) aguanta una pressió brutal fins que la bota afluixa. No: jo no faig aquestes coses. Després de dutxar-me i amb els peus ben eixuts agaf dues bosses de plàstic i hi pos els peus dedins com si fossin mitjons; uns peus prèviament enfarinoats amb pólvors de talc. Em pos les bosses, també ben ruixadetes de talc pels damunts (també en pos a l’interior del calçat) i el vespre em puc treure les botes sense haver de pegar una puntada de peu al cul de ningú: el mètode més corrent. Em trec les botes com si fossin mocasins.
Au ja està. No tenia escriguera, però no he volgut desaprofitar l’avinentesa d’ensenyar-vos de treure unes sabates que solen ser males d’escatar. Quina ràbia que no em toqui la Primitiva: tot d’una na C tindria unes texanes de 150 euros. Li podria regalar les meves. No ho faig perquè hi ha risc que recorri a qualsevol animalada per ajustar-se-les.