Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
De petit, per l’època del blanc i negre i la televisió única, havia passat més d’una tarda mirant-me les “corridas” relatades per Matías Prat, pare. He de confessar que no em desagradava, com tampoc ho feien els diversos combats amb Urtain, Carrasco i altres. Tanmateix, jo, un nen de ciutat que jugava a futbol per les places i que havia participat en algun intercanvi de cops de pedra amb nens d’altres barris, contemplava l’espectacle com a quelcom aliè. Tan aliè com allò que anomenaven “canción española” en el pesadíssim Gente Joven dels diumenges al matí. Tan aliè com els rodeos d’Oklahoma o com la caça dels rens a Lapònia.
Passats els anys, amb major perspectiva històrica (i, teòricament més coneixements sobre el passat) és cert que allò dels toros tingué una gran popularitat al Principat, a la manera de reconversió d’antics ritus mediterranis de l’antiguitat. Tanmateix, una tradició no té perquè reclamar la seva permanència. Al cap i a la fi, tota tradició, normalment inventada, té el destí de l’extinció.
Quan he vist que avui el Parlament ha votat la prohibició de las corridas, ho contemplo amb indiferència. No m’agrada l’espectacle de la mort, ni que la violència esdevingui un espectacle. Aquest ha estat el principal argument que ha justificat l’exitós moviment antitaurí. Ara bé, no se m’escapa…
…que allò que avui s’ha esdevingut ha estat el dany col·lateral del no-reconeixement de la nació catalana, una resposta als menyspreus reiterats des d’una espanyolitat agressiva, una certa venjança catalana contra la confusió identitària que fa de Catalunya una regió d’Espanya a ulls europeus. Certament, hi ha per emprenyar-se si visitem Barcelona, Lloret o Salou. N’hi ha per emprenyar-se davant tots aquests arquetips hispànics. I el que més emprenya, i això ho veiem precisament a les diferents corridas, que tot plegat fos un espectacle a fi que els turistes confirmessin tots els tòpics sobre nosaltres. Personalment, que sóc algú que no balla, ni canta, amb tendència a la introversió i un cert odi poc dissimulat al soroll i al gregarisme, estic content perquè, com a mínim, la prohibició deixarà ben clar als turistes, que les coses no són tan simples com les que es dibuixen les diferents guies. Ja ho deia Benedict Anderson, les nacions són comunitats imaginades. Ho és la catalana, i ho és també l’espanyola. Avui la prohibició dels toros, aquest espectacle en sí surrealista, qui sap si causarà més realisme entre els nostres visitants.
Una tradició, pel fet de ser-ho, no té perquè ser respectada. El context marca l’evolució a seguir, i altres tradicions s’inventaran per reemplaçar les velles. Com a tradició espanyola, proposo una altra de ben diferent. Quedar tothom al parc a pensar i a llegir llargues hores. Tantes, que els turistes ens hi acabin fent fotos.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al Parlament de Catalunya sembla que han picat, posat banderilles, pegat dos passes i una estocada a la primera de mort al toro a Catalunya, tallant les dos orelles i el rabo concedits per la presidència sense paliatius i sortint per la porta gran del Parlament davant els aplaudiments del públic, menys dels xiulets dels que són en contra de la política catalana i a favor de l’espanyola.
“Es cans ja luden”. Això que sembla alemany es la nostra llengua en mallorquí. No pas interaccionada amb l’alemany de molts residents, sino exclussivament d’arrel autòctona. Les llengües canvien amb interacció amb la realitat. Sociolinguïstica. Les tradicions també. Pero a vegades hi han elements externs que provoquen interaccions o congelacions més forçades. Amb els toros a passat el mateix. Dic toros i no braus o bous, perquè a veure si ens entenem, estem parlant dels Toros encara que siguin la mateixa bèstia (o animal…). Vet ací la recreació. Benedict Anderson albira pero no l’acerta del tot. Les nacions no són únicament comunitats imaginades. De ser així, n’existirien un porró com pretenen aquells que confonen la comunitat de propietaris de l’escala amb una nació, per escupinos-ho a la cara i dir-nos que no ho som. Així que, al Parlament ahir van dir que s’havien acabat les “corridas”, la “fiesta”, que per molt aficionats catalans que hi hagi a aquestes “fiestas”, moltes places de “fiestas” en el nostre territori i molta tradició “taurina” a casa nostra, eren els Toros. I no cal que t’explique el que representàven.
“Ya no saldrá la bailaria con el traje rosa de luces
armada de acero.
Para que corra la sangre sobre la arena
a los gritos de Viva la Fiesta!.
Tendrán que hacérselo solos
en un claro de luna,
empitonándose el asta profunda
para enseñarle en silencio,
las cicatrices de su sexo”
Lectures i fibra. Material sensible que havia encallat en el temps. Icones per no evolucionar fetes de sang i mort. No hi havia alternativa a l’evolució perque no la volien. La seva alternativa sempre ha estat “el descabello” mestre la bèstia escup sang i bromera.
“ES CANS JA LUDEN”. I l’udol del gos, es comença a sentir més enllà de plaça.
Jo no sere molt poètic. Considero que, per les raons que siguin, siguin unes o altres… en primer lloc la conseqüència final i més important es erradicar un espectacle basat en la totura d’un animal. Crec doncs que cal estar content.
Com a mi, tampoc m’agraden les festes patriòtiques i cutres – siguin d’on siguin- tambè m’agrada que almenys a Catalunya s’elimini aquesta festa casposa. Un espectacle per a gent que no te altra cosa millor a fer a la vida que gaudir amb la tortura d’un animal. Ara bè, que ningu s’engany als toros sempre ha anat gent de totes les ideologies…