Espai de Dissidència

Va passar ahir. El meu veí de replà, en veure’m entrar per la porta, em va esperar. Mentre pitjava el botó del pis, i se m’acostava com si em volgués confessar un secret, va treure una bossa de  plàstic. Malgrat que fa més d’una dècada de compartir escala, mai no vam creuar altres banalitats que converses d’ascensor: el temps, la família, els animals domèstics del barri,… Aquesta vegada, l’home, que ja ultrapassa els vuitanta anys, sembla una mica sord i camina amb dificultat, em va desembolicar una cosa groga. Al principi, no ho entenia. En agafar forma de samarreta, entenia perquè se li il·luminaven els ulls. Evidentment, era l’emblema oficial de la Via i l’ANC: “Ja era hora que arribés la independència”, em deia amb un convenciment que mai no li havia detectat.
Aquesta és una més de les moltes anècdotes de les que succeeixen arreu del país. Copso una emoció col·lectiva (no exempta d’una prudència amb aires d’escepticisme) en què gent de tota edat, condició i convicció, considera que ha arribat l’hora de la ruptura. 

En el meu entorn personal, com en la majoria d’entorns, hi ha una gran varietat d’edats, condicions i conviccions. I tanmateix, el percentatge de gent que participarem és força indicatiu del que sento arreu del país. Potser, entre una quarta part i un terç del total. Les ganes de cremar una etapa i iniciar una de nova, també hi són en l’ambient. Avui i demà, serà el moment de l’emoció. El dia 12 i següents, els de la reflexió. Una o dues setmanes posteriors, haurà arribat el moment de l’acció.