Conte d’estiu: Take this waltz

Ara que som a l’estiu, i necessitem relaxar-nos i llegir, comparteixo amb els meus lectors el meu conte Take this waltz, que l’any passat vaig publicar a Núvol i que forma part del recull que vaig fent en aquests darrers anys. Gaudiu-lo

TAKE THIS WALTZ

Del seu record, fa més de trenta anys enrere, servo encara aquell instant de capvespre amb aroma de jacints salvatges. Potser un inici de nit de les darreries d’agost en què, tot giravoltant en el sentit contrari a les agulles del rellotge i seguint un inconfusible compàs de tres per quatre, els seus pits fregaven el meu cos, i el seu vestit, com una fina gasa gronxada pel llevant, acaronaven la meva poc apropiada samarreta de la mítica selecció d’Holanda derrotada per la lògica eficaç de la selecció alemanya. Era potser la meva primera lliçó pràctica del vals, i malgrat les meves anades i vingudes a Viena, potser inútil, d’acord amb un pèssim sentit del ritme i del moviment. Tenia quinze anys i la veïna tot just acabava de començar medicina. I tanmateix la recordo encara en aquell jardí que girava al voltant dels meus ulls mentre els seus deixaven un esguard absort i inexpressiu, agradable i fred, sincer i llunyà. Amb el pas dels anys no interpreto aquella escena recurrent en la memòria com enamorament, sinó com a fascinació. La proximitat en el ball dibuixava la paradoxa de la distància, la calidesa de la pell, esdevenia el contrapunt de la inaccessibilitat de l’ànima.

Pocs estius després vam marxar del poble en direccions erràtiques, amb nomadismes volguts que es perdien en els mapes, tot resseguint les traces estranyes i lògiques d’un vals. Van ser anys en mans de destins relativament confortables, cadascú carregant amb vides respectives a còpia d’èxits efímers i fracassos reversibles. Ens vam perdre la pista, tret d’aquell concert a l’horrorós Palau dels Esports, potser la primavera del 88, quan encara ens vam reconèixer, petonejar i escoltar la poesia depriment de Leonard Cohen. There’s a tree where the doves go to die /There’s a piece that was torn from the morning… Ens vam posar al corrent d’episodis personals i familiars, i vam intercanviar uns telèfons on mai no vam trucar.

I avui ha estat el dia de la retrobada. A Viena, com no podia ser d’una altra manera. Malgrat els més de trenta anys del darrer ball compartit, ens hem reconegut. Bé. Jugaves amb avantatge, perquè abans d’obrir la porta ja t’havies llegit el meu historial mèdic. Jo m’he refiat més d’aquella sensació d’una gasa onejant al vent i l’aroma de jacints salvatges. Ens hem petonejat, tot transgredint la norma bàsica de relació entre metge i pacient. Hem encetat la conversa evocant records, tot continuant l’intercanvi d’informació de la trobada en la impossible acústica del Palau dels Esports. Has afirmat llegir alguns dels meus llibres i entrevistes. Has lloat els meus èxits efímers i fracassos reversibles. Potser has dissimulat si t’has reconegut en alguns dels meus personatges. Hem anat giravoltant  erràticament en la conversa, i a poc a poc has pres aquell posat d’esguard absort i inexpressiu, agradable i fred, sincer i llunyà. Finalment, des de la seva condició d’oncòloga reputada, m’ha donat les males i irreversibles notícies.

There’s a bar where the boys have stopped talking / They’ve been sentenced to death by the blues… 

Podia sentir aquell mareig que hom experimenta quan es giravolta en el sentit contrari a les agulles del rellotge, en trajectòries caòtiques  quan el cor s’accelera. Sense saber exactament de quina manera, ens hem trobat al jardí de l’hotel on m’has tornat a ensenyar, debades, com es balla el vals. He tornat a sentir el frec dels teus pits contra la camisa, i la gasa fina del vestit onejant al vent.

Now in Vienna there are ten pretty women / There is a shoulder where Death come to cry… 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *