Un nou curs de demagògia

Quan fa alguns anys, una important multinacional de capital suec va obrir la seva primera botiga de mobles a Catalunya es van trobar una desagradable sorpresa. Com a cadascun dels seus centres extesos per la Unió Europea, i com és un costum comercial habitual, no van dubtar a obrir un petit espai per tal que els nens poguessin jugar mentre els seus pares recorrien, llapis en mà, per la gran superfície. El que no s’esperaven és que un alt parcentatge de parelles es desfessin reiteradament de la seva descendència, un dissabte sí i l’altre també sense ni tan sols passejar per la zona comercial. Els abandonaven allà i els recollien a última hora. Els directius suecs, espantats davant d’aquesta especial cultura de cura dels fills, van optar per posar límitar a una hora el temps màxim de permanència, perquè allò no es tractava precisament de casos aïllats

Aquest fet, com tants d’altres, posen de relleu que un alt parcentatge de famílies del nostre país creuen que la millor educació que poden rebre els seus fills és la que poden oferir els altres. Que hi ha una llarga tradició d’excloure del temps i espai familiar a uns nens que se’ls volen treure de sobre com sigui.

Com cada any, els principals debats que sobre educació s’han mantingut a aquest país no tracten temes claus, com passa al veí francès, sobre, per exemple, quin és el millor sistema de lectoescriptura, la qüestió de la laïcitat o les causes del fracàs escolar. No, aquí, en determinats moments, es parla del pressumptament llargues que són les vacances escolars i que els nens s’estan massa poc temps a l’escola. Per dir-ho d’una altra manera, s’espera de les institucions educatives que mantinguin vigilada la canalla mentre els seus pares es dediquen a altres afers menys complicats que l’educació dels fills. És cert que hi ha situacions variades i complicades, el que no sembla que molta gent té clar que els sistemes d’educació tenen unes funcions molt delimitades; facilitar els fonaments bàsics i estructurals de la cultura.

Les pressions d’aquestes famílies que només volen tenir els fills a les fotos han portat a la sisena hora a la primària, una mesura demagògica i antipedagògica que l’esquerra pressumptament progressista ha utilitzat per guanyar alguns vots. Durant l’escàs període que va passar entre la seva formulació i aprovació, es van negar evidències pedagògiques, econòmiques i administratives i científiques que posaven de relleu que una hora més de primària es tractava d’una absurda pèrdua de temps i de cabals públics, que Catalunya seria el país d’Europa amb la jornada escolar més llarga –els meus amics alemanys m’han confessat que amb mesures com aquesta Catalunya ha perdut el poc crèdit que li quedava com a societat civilitzada- i, el pitjor de tot, que les investigacions dutes a terme pel l’Instituto Nacional de Calidad y Evaluación del Sistema Educativa va dictaminar que la mesura no servia absolutament per a res. Tot plegat, una gran estafa per acontentar els pares que deixaven abandonats cada dissabte els seus nens a la botiga de mobles.

Considero que si hi ha famílies que tenen problemes de conciliació, cal donar solucions individuals, tot creant, si cal, un servei públic de guarderia per a gent més gran. Ara, alumnes sense especials problemes ni de conciliació, ni de nivell educatiu, hauran de veure perjudicat el seu temps lliure pel caprici d’uns quants demagogs.

No deixo de pensar en l’anàlisi àcida que el corresponsal de The Guardian a Madrid en fa dels espanyols. No entén com moltes famílies viuen obsessionades per treure’s els nens de sobre com poden. Es sorprén de la horrorosa jornada que fan bona part dels nens espanyols, més estressant que la d’un alt directiu de multinacionals. En un país com el seu, Anglaterra, això seria considerat pels seus serveis socials com a un típic cas d’abandó.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *