La meva relació amb Barcelona es remunta, pel cap baix, cap al 1898, quan el meu besavi, que tornava de la Guerra de Filipines, en desembarcar al port, va decidir no tornar al poble i quedar-se a la ciutat. Imagino que a finals del segle XIX, i després de la traumàtica experiència de la desastrosa
S’explica que José Martínez Guerricabeitia, valencià exiliat a París durant la dècada dels 60, va decidir fundar la mítica editorial Ruedo Ibérico amb la intenció de publicar aquells textos que creia que estarien tancats als calaixos espanyols i que la censura franquista impedia que poguessin sortir a la llum. Tanmateix, es va decebre en comprovar
Si és gros, és gris, té quatre potes rodones i una trompa, llavors és un elefant. Si col·lapsen deliberadament un aeroport amb una demanda creixent, si no executen pressupostos, si fan anar el corredor mediterrani a cinc-cents quilòmetres del mar, si hi ha un exèrcit d’advocats destinats a impugnar la més ínfima coma de tota
Una de les escasses paraules d’arrels catalanes que s’han estès en altres llengües és “nepotisme”. Expliquen els historiadors que va córrer a la Roma de finals del segle XV a partir de la tendència del Papa Borja de col·locar els nebots (en realitat fills bastards) a la cúria i a les corts europees. Nepotisme seria
El paper le L’OCDE y les estratègies internacionals Mercantilització educativa Xavier Díez En primer lloc, voldria agrair la invitació en debats tan imprescindibles com els d’avui organitzats. Penso que unes jornades com aquestes responen a una constatació contradictòria; una de positiva i una de negativa alhora. Positiva, perquè és mostra que la Comunitat Educativa és
David Caño, Nictàlgia, Edicions Terrícola, Granollers, 2017, 83 pp. La irrupció, fa almenys una dècada, de David Caño en el panorama poètic, va representar una escomesa més entre la saludable demolició de la cursileria noucentista encara amarada en l’imaginari literari del país. Caño, com altres companys generacionals i els seus referents (Cassassas, Castillo,…) venia disposat a esculpir
L’escàndol aixecat per Jordi Cruz i les condicions en què es troben els seus becaris -sense salaris, sense conveni, en una situació que podria recordar l’esclavatge modern- ens hauria de fer reflexionar sobre les persones que acaben fent pràctiques sense, o gairebé sense remuneració, i com alguns se n’aprofiten. En el fons, estem parlant d’un
En les darreres dècades, cada primer de maig apareix narrat pels mitjans de comunicació amb uns ingredients comuns. Com que en els dies festius no hi ha activitat política, els periodistes habituals solen tenir festa i deixen les notícies precuinades als més novells o als que normalment apareixen els caps de setmana. A partir d’aquí,
El passat dimarts, festa de la Comunitat de Madrid, la seva presidenta Cristina Cifuentes va fer un discurs -més aviat arenga- poc amable amb alguns milions de catalans entre els quals m’incloc. Mentre celebrava un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol -els fets del 2 de maig- recordava l’aixecament del poble de Madrid contra l’invasor
Com ha passat a bona part de la meva generació, vaig néixer com a catòlic, vaig passar pels sagraments de l’eucaristia i la confirmació, vaig impregnar-me de valors cristians, i, a partir d’un procés de reflexió i construcció personal, vaig anar allunyant-me de l’església, a mitges entre la condició d’un no practicant, i cert –i
Qualsevol que hagi tingut un mínim coneixement del sistema educatiu coincidirà que, dins el sistema públic, els millors edificis van ser bastits durant la Mancomunitat, i molt especialment durant la República. Fins i tot en plena Guerra Civil molts ajuntaments havien prioritzat els seus migrats recursos a disposar de la seva escola. Aquesta, no es