Espai de Dissidència

El partit de la marató contra la pobresa l’hem perdut per golejada. Ni el mateix Guardiola ha estat capaç d’evitar aquesta humiliant derrota a la qual les forces obscures de l’Espanya profunda han infringit a la població. Diumenge 27, centenars de milers de ciutadans benintencionats van trencar el porquet per apaivagar les necessitats bàsiques d’una creixent i implacable pobresa. Es va recaptar poc més de quatre milions d’euros. Unes poques escopinades per tractar, debades, d’apagar el devastador incendi del capitalisme. El mateix cap de setmana, una colla de porquets pertanyents a l’aristocràcia político-financera ha decidit rescatar la mare de totes les estafes: Bankia. 23.465 milions. Anem a expressar-ho en xifres reals: 23.465.000.000.000 €. O el que és el mateix, 3.904.247.490.000.000 pessetes, gairebé 4.000 bilions de la moneda que tant costava guanyar. Anem a expressar-ho en mestres. Els diners que aniran a parar a tapar els forats de la bombolla immobiliària i a alimentar els comptes opacs dels paradisos fiscals i SICAVs dels directius i còmplices representen 782.000 docents, que si els dividim per la contribució catalana als comptes públics representen 200.000 profes per al curs vinent (el triple dels que hi ha al sistema), o el que és el mateix, un “profe” per cada cinc alumnes.

Em sap greu per tots els esforços dels catalans per apaivagar els efectes dels desnonaments i acomiadaments exprés propiciat per l’aliança banca-política. Tanmateix, una gran quantitat de comunitats educatives, encapçalades per milers de mestres i professors, es van deixar la pell el cap de setmana de la Marató tot organitzant activitats solidàries. Tanmateix els administradors dels banquers devien pensar “que bé!, quatre milions més de retallades en polítiques socials per indemnitzar executius bancaris”.

Tanmateix, l’esforç de molts pares, alumnes i mestres no ha esta estèril. Encara que l’incendi s’estén, a moltes escoles i instituts les comunitats han treballat juntes. I en un període d’accelerades mutacions socials, el professorat està recuperant aquell antic paper de lideratge comunitari que, per exemple, havia conduït el nostre país a la República (dels mestres), o que van participar activament en l’Assemblea de Catalunya o en el model d’immersió, o que han posat les bases d’una integració social i cultural exemplar en aquesta terra de pas que és el nostre país. El professorat català, que porta mobilitzat des de fa alguns anys, i que és capaç de protagonitzar el període d’agitació descentralitzada més important des del franquisme, torna a ser un referent. Per això preocupa, i molt. Per això és castigat, i molt.

Fa pocs mesos, Wickileaks va publicar alguns cables de la secretaria d’estat nord-americana. En el cas del nostre país, els serveis d’intel·ligència es mostraven molt preocupats pel context de protesta social que tingué la cara visible en el moviment 15-M. Es concloïa que en tota aquesta agitació continuada s’estava forjant nous liderats que podrien catalitzar en un moviment organitzat i que suposarien una amenaça a la “democràcia representativa” i l’economia de “lliure mercat”. I no és cap secret que els docents són dels col·lectius amb major preparació intel·lectual, informació, capacitat d’expressió i anàlisi de la situació, i per tant de gestió de la dissidència col·lectiva. L’experiència de la Marató, com la de la recent vaga, com la de la marea groga, protestes autogestionades, intervencions en els mitjans de comunicació o la participació cívica, pot propiciar la capacitat de liderar i organitzar el malestar difús en un model alternatiu, que no serà precisament generós amb aquells qui avui acomiaden mestres per indemnitzar banquers, o per pagar polítics que cobren per posar el seu cul a una cadira d’un consell d’administració d’una caixa.

El setembre, quan la magnitud de la tragèdia ja sigui del tot evident, quan molts alumnes no puguin estudiar perquè els seus pares no puguin pagar, molts docents no tinguin feina, i moltes famílies hagin perdut l’esperança, pot passar de tot. Tant de bo el malestar creixent i incontrolable no degeneri en un esclat social. Perquè el ressentiment acumulat és molt i la desesperació creixent recorda molts ambients prerevolucionaris. Hauríem d’aprendre de la història, i la nostra classe política hauria de ser conscient que ja queda molt poc per frenar a temps. I ja que parlem de moments intensos i tràgics de la història, potser cal recordar el Consell d’Escola Nova Unificada, el CENU, que vuit dies després de la revolució del 19 de juliol de 1936, resolgué el problema del dèficit educatiu de manera expeditiva; es dedicà a incautar bona part de les torres de l’alta burgesia catalana per muntar-hi escoles. I a utilitzar els recursos econòmics de qui no havia pagat mai impostos per pagar docents. Ja ho deia el seu lema: cap nen sense escola, cap escola sense mestres. Aquells que destrueixen l’escola pública per satisfer la seva nostàlgia franquista, corren el risc d’invocar inesperats fantasmes del passat.