Que no s'apague la llum

Sovint ocorre que donem per conclòs un assumpte i no ens n’adonem que, tal vegada, més enllà de la nostra humil visió, hi tingut una transcendència insospitada. També és cert que els límits de la credulitat només poden travessar-se quan s’és testimoni i es pot donar fe d’un/s determinat/s fet/s. El factor sorpresa de la història que llegireu a continuació té una protagonista indiscutible. Jo pensava que després d’haver experimentat l’episodi més groupie i més surrealista de sa vida a terres alemanyes (que roïna és l’enveja!), la meva heroïna no podia pujar més graons de l’escala triomfal, però en efecte, ho ha fet… Què puc dir-te més que… Evviva Neus!?!?

Aquesta és la història d’una dona “a una botella de rom apegada” jajaja. Però cada cosa al seu torn. Començaré contant que els dies previs a l’esperada arribada, vaig elaborar un planning d’allò més complet i variat que comprenia tot tipus d’actes diürns i nocturns. Després de masegar-me el cap de valent, vaig començar a barallar la possibilitat de canviar tots els esquemes, doncs tots coneixem el do de la discòrdia de la senyoreta. Però… sorpresa! Vaig rebre el vist i plau en cadascuna de les previsions i realment semblava clar quin anava a ser el desenvolupament de la setmana. Tot i això… nova sorpresa! Vam invertir tanta energia als plans nocturns que cada matí, en llevar-nos, la pregunta era: “Quin és el planning que anem a no acomplir avui?”. Trist? Alegre? Jutgeu pel vostre compte…

Primera nit a Bologna. Consulte quantes són les ganes de sortir a la nit i no em sorprèn el fet de veure que la bateria està plena d’energia. Aleshores, decidim que “tot per l’aire” i, de fet, aquesta sentència va convertir-se en la base de la filosofia que vam professar igualment les nits següents. Però tornem al dijous. Després d’una bona dosi de birra, comencen a sortir els nostres instints més primitius i decidim donar carta blanca a la il·lusió estrela: refreguetón! I com que vam quedar fortament decebudes amb la primera temptativa, divendres vam repetir la jugada! Aquesta vegada vam acudir a casa de Norman, un amic que organitzava festa a casa seva per tal de donar la benvinguda a nous companys de pis. Novament vam apaivagar la set amb bona cosa d’alcohol i Neus va convertir-se en la regina d’una vetllada caracteritzada per un ambient hipnotitzador. Va acabar parlant un perfecte italià (com de profitós n’és practicar amb la llengua!) i va prometre alberg a Colònia a tot aquell que dansava pel piset… no em direu que no és bonic fer amics?

Fins ara m’estalvie comentar l’activitat sota la llum del dia, donada l’escassa productivitat. Dissabte ens passen el comunicat d’altra festa celebrada a un pis estudiantil, a la qual ens presentem com a “amics d’uns amics del comitè organitzador”. Així que allà que anem amb una bona llimonà i una botella de llimonà que ens emportàrem per tal de no presentar-nos amb les mans buides… Quina vergonya! O deuria dir més bé… quina poca vergonya! Descripció de la falla: l’apartament ple de gent de gom a gom, Neus “en la seua salsa” cara la seua botella de rom (personal i intransferible), jo xarrucant amb Albert Obrint Pas en versió italiana, Àngela manifestant el seu odi envers tot aquell que tractava de passar davant a la inacabable cua d’accés al bany… El cas és que desfasament públic i autoritat no són paraules que es vulguin entendre, així que vam rebre la visita dels carabinieri. I l’adjectiu escaient en aquest cas i en versió italiana és guastafeste. Quin despagament!

Hi ha que afegir al nostre favor que tampoc el temps va estar de la nostra part aquests dies, per tant, en veure un raig de sol diumenge al matí, vam decidir que era una bona oportunitat per sortir de casa i fer pícnic als Jardins Margherita. Conversem, conversem i conversem fins exprimir tot el suc d’històries viscudes en aquest temps de separació. A continuació fem un giro on combinem tres tipus de turisme: cultural, gastronòmic i… com no… shopping! Amb les butxaques escurades tornem a casa i hi romanem el temps just per recarregar bateria i és que, revisant els paràmetres estructurals del nostre particular programa nocturn, vam adonar-nos que havíem passat per alt el fer un aperitivo. Així, perquè no ens conten res, vam fer aquesta tasca entusiàsticament. Entre tant, estàvem a l’aguait de notícies de la terreta, doncs teníem a la tia Emi informant des del front est del Mediterrani al voltant dels resultats electorals d’aquest 14-M.

Sortim del local on vam acontentar els nostres paladars d’allò més animades, disposades a seguir un règim “non stop” de birra. I com si ens hagueren llegit el pensament, ens trobem amb Fra, Andrea Pescara i Eva (alguns amics) amb similars intencions. Així que engrossem el grup i ens unim a un nou pla consistent en “fer carrer”, hàbit que ací a Bologna està molt en ús. Enmig de la vetllada rebem la gran notícia: confirmada la victòria de l’esquerra! La qual cosa suposa un plus d’eufòria… i ho categoritze així perquè seria absurd afirmar que fou el motiu del festeig. L’evidència mostra que en aplegar la bona nova el vaixell ja anava ben ple. Però si toca, toca… i xupito d’honorança que ens vam prendre! I jo dic… serà precís diumenge també?

Dilluns, com és de suposar, estàvem més mortes que vives. Jornada que vam malbaratar suportant-nos la respectiva tonteria que resta després de quatre dies explotant al màxim la nostra capacitat d’aguant. Mal de molts, cònsol de babaus, no és així? Una imatge que hi recorde molt tendrament és la de les dos mosses tractant de fer un trencaclosques de la nit anterior cada matí! El repte? Aconseguir-ho! Com diria Emi (sempre presència ineludible): que dos per a l’arròs caldós!

I ja dimarts, amb més pena que glòria vaig haver d’enviar-la a Milà per tal de fer front als meus estudis. Posteriorment, m’ha confessat que va passar tres dies “de repòs” a causa de la mancança d’energia. El balanç? Una visita encomiable on, definitivament, he coronat Neus com la meva ídol (hauré de renunciar al nomenament de regina del non stop?). És cert que no hem acomplit allò previst en un principi, però, què més dóna? Per cas ho hem trobat a faltar?

De veritat, gràcies sinceres per la visita! Ha estat una setmana indimenticabile! Promet compensar-te a Colònia dintre d’un mig meset, i crec que tampoc tu allotges cap dubte que ho faré… vas dir-me una birra, un euro, veritat?

Hi ha coses que són sagrades. Hàbits, costums, etc… amb els quals hem fet una promesa ineludible. Ja fa un grapat d’anys que Fanita i jo, donat que ambdues celebrem els nostres respectius aniversaris durant la primera quinzena de març, ens vam casar amb la idea de festejar tots dos juntes. Un any més, no hem volgut violar els paràmetres tradicionals i ens hem reunit a Milà per tal de compartir l’alegria que genera tal esdeveniment. Enguany, a més, amb més esma que mai, doncs ens trobem un tant aïllades de la nostra gent i necessitàvem el calor i la proximitat de les velles amistats. El resultat, no cal dir, immillorable, tot i que la sensació que ha restat és una certa enyorança a causa de la brevetat de l’encontre. De tota forma, ens veiem les caretes en breu, doncs queda un deute pendent. Mahoma ha anat a la muntanya i ara la muntanya deu anar a Mahoma!

Ens plantem a terra milanesa dissabte al migdia. Allí ens espera altra sorpresa, i és que Chlo (una de les xiques suïsses amb les que he compartit el primer semestre Erasmus) retornava a terres italianes amb dos objectius: el primer, retrobar-se amb nosaltres i el segon, fer nàixer l’amistat entre Fani i Raffaella (amiga suïssa que estudia a Milà). Després de reunir-nos tota una cosmopolita colla sota l’imminent bellesa del Duomo, vam dirigir-nos a pegar un mosset al Panino Giusto (òptima recomanació de Raffaella) i a donar una volteta pel centre de la ciutat, doncs sempre esdevé reconfortant fer un intercanvi lingüístic entre gent provinent d’arreu d’Europa pels presumptuosos carrers de la capital de la regió llombarda (adjunte imatge com a botó de mostra). A més, vam aprofitar per visitar alguns tresors de la ciutat que se’ns havien escapat durant la primera visita.

Per tal de seguir la tònica habitual, combinaré un paràgraf seriós amb altre més desenfadat (o cal dir desenfrenat?). En reposar-nos vam preparar-nos per la Saturday night. Ens posarem mans a l’obra per tal de confeccionar un sopar i un pastís a l’alçada de les circumstàncies, que vint i quatre ja en són vint i quatre! Una vegada vam tenir la feina feta va començar a aplegar la gent i vam encetar una nit digna de ser recordada! Ja amb l’estómac ple i bufada ja la flama dels ciris d’aniversari, vam consolidar el pla de la nit: la discoteca Rolling Stones. Com que només teníem “la frite” (m’estic nodrint d’un bon grapat de terminologia francesa!) les dos suïsses, Fanita i jo… cap allà que moguérem les quatre fantàstiques. El cas és que, com diu el refrany, la processó és llarga i el ciri curt. El nostre gran company d’aventures (el vi) va durar fins la porta del local i els seus efectes començaren a aflorar al mateix ingrés. Ni tan sols vam poder aplegar als cocktails de fragola, quina llàstima xé! Perquè mai aprenem d’aquesta recurrent errada? Encapotat desencadenament de la nit per flacs de memòria. Em vénen a la ment puntuals records: cotxe, gorra, tovallola desmaquilladora… jajaja. Com diu Antònia Font… que divertit el que escric, quan estic avorrit….

I també diuen que el gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou! Doncs els dos dies següents van brillar per la seua tranquil·litat. En llevar-nos el diumenge vaig voler demostrar els meus recent adquirits dots culinaris i vaig preparar pollastre al sèsam que vam degustar sota els rajos del llampant sol que va aixecar-se aquella matinada. Per la vesprada, cerveseta i últim adéu a Marie Chlo (tot i que hi queda pendent un nou encontre milanès!). I dilluns un tant del mateix. Com a actual resident de la capital de l’Emiglia romagna, vaig voler mostrar els plaers d’aquesta terreta i vaig preparar piadines romagnoles a base de rúcola, speck i el formatge romagnolo stracchino. Com que també va calorejar aquell dia, vam voler aprofitar i ens emportàrem l’aprovisionament al Parc Lambro per tal de fer pícnic. Quin plaer! Quin desestrès! Quina delícia! Havent dinat i esteses a la gespa vam estar escoltant algunes cançons italianes que descrivien la situació magistralment… “Sotto i raggi del sole, com’è bello sognare[…] mmmm… Mamma mia che giornata!”

Torn de l’últim paràgraf. Sempre em resulta allò més difícil. Serà que m’agrada assaborir els bons moments i em trobe reticent a narrar la fi d’aquests! Siga com siga, la fi d’un encontre acaba convertint-se en l’inici de tants altres! Així que aquesta vegada, zero melangia! En sintonia amb l’estil de vida estudiantil i amb l’escassedat econòmica que això comporta, vaig preparar per a Fanita un tiramisù com a regal d’aniversari que va esdevenir l’última mostra d’afecte que vaig poder-li oferir, doncs minuts després preparava l’equipatge de tornada! I ja al tren vaig fer el passeig ritual que tant m’agrada: recapitular cada moment del cap de setmana, que és exactament el que he tornat a fer aquest matí (aquesta vegada implicant-me un tant més davant l’ordinador) per tal de compartir-lo amb vosaltres!

“Quando sei qui con me, questa stanza non ha più pareti, ma alberi… alberi infiniti…”

Com que tot aplega a la seua fi, també ho ha fet la primera etapa de l’experiència Erasmus i, conseqüentment, aquella gent que va sol·licitar tan sols sis mesos de beca, ha tingut que abandonar el vaixell. El buit a la colla ha estat inexorable i al llarg d’aquesta setmana hem viscut intermitentment festes d’acomiadament. Che tristezza, per favore! I és que, clar! Quan ets fora tendeixes a magnificar tot allò que ocorre al teu voltant. Els nous amics són la nova família, amb qui compartixes mals i béns…

Sembla ahir quan aterràvem a aquesta nostra actual terreta, i de fet ja hem travessat el llindar del que és aquesta curta travessia! Amb el temps, hem consolidat una peculiar i alhora cosmopolita colla. Dues suïsses, una anglesa, una francesa, un danès i sis catalans inserits de ple en la cultura italiana. Gran combinació!

Hui en dia hem restat a Bologna la meitat del grup, i vull retre a aquells que han hagut de tornar a casa un xicotet homenatge amb aquest post. Ja vaig oferir-los un present material en una de les sopadetes de partida i a la imatge hi teniu la prova. Vaig portar a terme un dels meus objectius de la meua estança al país de la bota: aprendre a fer tiramisù. I sense cap ànim de sobrevalorar-me, he de dir que va sortir boníssim i que el recipient que el contenia va quedar més lluent que l’or! I jo, més pagada que pagada!

Aleshores, es tanca un cicle. Unes portes es tanquen, altres s’obrin. I de segur que prompte hi haurà nous protagonistes a les històries que ací narre de tant en tant. I així seguim, i seguirem: sempre construint nous records!

Dimecres, com ja he dit, obrim l’ull amb ressaca de carnestoltes. Entre xerrades, cafenets, visites (ja sabeu que el meu piset és casa Pepe a la italiana!) i una pel·liculeta (Me and you and everyone we know) vam passar la vesprada. De nit sopadeta i festa carnevale (no vols caldo… tres tasses!) a un local de Bologna. Carinyet… no em diràs que no hem tret partit de les mascaretes de la Coop que tan poca gràcia et feien? Aquestes i les ulleres rotllo Mortadelo que van convertir-se en un glamourós complement de la vestimenta de Fanita van convertir-la en la regina de la nit! I a mi el que més va agradar-me de la vetllada és que cada vegada que volien treure-li-les per admirar la bellesa dels seus ulls, aquesta soltava “callaaaaaa!! No me les lleves que no m’hi veig!”. I res, la nit no podia estar exempta d’un final surrealista. Com que l’estrela de la festa anava fent amistat a diestro i siniestro amb coneguts i desconeguts, vam arreplegar a dos peculiars maromos. Un napolità anomenat Virginio i altre de nacionalitat indefinida (potser sóc jo que estic un poc confosa) que es deia Leo i que “suposadament” era un artista, tot i que no tenia massa clar quin tipus d’art practicava… el que si tenia clar era que “plata” no en tenia molta, jeje. I res… insistents a convidar-nos a una sospitosa festa. Menys mal que va sobtar-nos un colp de clarividència i vam decidir retornar a casa. Si és que Maria Teresa de Calcuta al nostre costat, no és ningú…

Dijous poca calor. Fou un dia-comodí per tal de recuperar energies. Nit de cinema amb un clàssic italià (La dolce vita), tot i que una i altra ens quedàrem amb la incògnita, doncs la son fou més forta que nosaltres. L’escena em recordava un tant al piset del carrer Bèlgica… que reconfortants moments en posició horitzontal!

Divendres fou una altra història. Tocava moure el cul i això férem. Havent dinat vam recórrer la ciutat, de dia! Una risa passejar pel gran mercat de la Montagnola en companyia d’aquesta penyora. De fet, he fet mil vegades aquest trajecte i mai havia percebut tants curiosos detalls com aquesta vegada: vestits de núvia a 25 euros (i ací Paueta diria: qui no es casa és perquè no vol!), gavardines senza tempo a 5 euros… Vertaderament, aquest lloc és una capsa de sorpreses!

De nit celebràrem l’aniversari de Saület (ai perla! Com et trobe a faltar!). Soparet typical italian (a base de pasta) i festeta sotto il Ponte Libia. En aquest local, fauna de tot tipus que podríem englobar dins d’un ampli eix cronològic: dinosaures, formiguetes…  I com una nit encomiable no pot estar exempta d’art: també hi havia artistes entre nosaltres! HOME, POS CLAR! De segur que Fanita no oblidarà mai la sorpresa que va emportar-se quan un tal Valerio amb una indumentària rapper li cantava en espanyol “porque tu, cuando vas…” jajaja. Altre detall anecdòtic és que vam aconseguir introduir destrangis dins del local un munt de llaunes de cervesa a les butxaques dels abrics. I allà teniu a Vèr això-ho-pague-jo a la barra malbaratant euros… El perquè? Boh!!! Nu sé, nu sé… Serà el costum?

L’endemà de matí vam posar punt i final al rapte i la companya d’aventures va emprendre el viatge de tornada al seu poble. Els bons moments s’esfumen ràpidament i això demostra que els gaudim tant que quasi ni ens n’adonem del pas del temps! Com a sentència final deixaré constància en aquest bloc d’una frase que la protagonista d’aquest post em va dir una vegada i sempre he mantingut retinguda en la ment, i és que la família sempre enfortix… I tant que ho fa!

Seguidament ens dirigim on es troba l’essència de la festa: la Piazza San Marco. Allò… com podria descriure-vos-ho?… Sodoma i Gomorra! Pazzesco de veritat! Sonava el grup Pitura Freska, un grup reggae amb cançons d’allò més animades i en dialecte venecià. Innumerables persones a la plaça. Cap marge de moviment. Fanita i jo vam perdre la resta del grup i vam estar una hora per retrobar-los. Un tant estressant, tot cal dir-ho. Açò va fer que l’ànim decaiguera  i decidirem marxar cap a l’estació per retornar a Bologna (en breu, post dels inoblidables dies que hem passat juntes!). El viatge en tren? Una nova aventura… Sort que després de la tempesta, sempre aplega la calma…

Entre els freds Alps italians, s’alça la ciutat d’Aosta. Amb motiu de la Fiera di Sant’Orso, gran festa popular de la zona, vam emprendre el viatget amb cotxe des de Bologna cap al nord-est de la bota. La idea: desestressar-nos un tant (és el que té l’inici de les classes) i conèixer nous racons del país que ens acull actualment. No cal dir que va ser tal el nostre empenyiment, que ambdós objectius van acomplir-se amb escreix. Que colla d’acomplidors, xé!

M’he promès a mi mateixa i alhora a aquelles persones que vénen a veure’m que he d’escriure el post pertinent a cadascuna de les visitetes. Com que n’he tingut dos en un espai breu de temps, he quedat endarrerida enfront de la feina i ara he de fer un plus d’esforç per tal d’acomplir allò acordat.

Bé, repesquem el punt on ens trobàvem al post anterior.  Acomiadem Dolo i Pau dilluns. Comencem la setmaneta amb grans ànims, la qual cosa preludiava un transcurs suggeridor. A bons resultats, bones ambicions, no és així? I a mitjan  retornaven a terres bologneses les dues periodistes que van explorar aquests territoris el darrer any: Bea i María. Una mica de nostàlgia en tornar a trepitjar la zona, però ens vam encarregar de fer-la esfumar-se i trobe que de nou porten a València un gran record de la ciutat, sí o sí?

Com diu el títol del post, avui el tema són les novetats, doncs s’han fet veure dia sí i dia també aquestes últimes jornades. Algunes descobertes i alguns fets insòlits han esdevingut parcialment protagonistes de l’experiència Erasmus. En primer lloc, entre tanta celebració i tants tipus de vi diversos, va sorprendre als nostres paladars un vinet amb sabor a llepolia. Érem a casa nostra, doncs Saul s’havia compromès a fer-nos un arròs al forn i alguna de les persones invitades– ací tot convidat ha de portar la botelleta de vinet de rigor- va comprar sense cap advertiment aquesta exquisitat. Tots vam quedar bocabadats i preguntant-nos què era aqueix vi i per què aqueix bon gust. Els experts italians ens feren l’explicació de la falla: Es tractava de Fragolino, elaborat amb uva fragola (raïm fresa), la qual cosa justifica tal delícia. I dir-vos que no patiu! No vull privar-vos d’assaborir-lo! Així que una botella de Fragolino viatjarà a la meua maleta al retorn de Nadal!

Altres novetats dignes de mencionar. He començat les classes i la natació! Olé, olé! Açò ja pinta d’un altre coloret, eh? Estic molt contenta amb el meu nou planning, em sent de nou la Vèr responsable! Esdevé gratificant i alhora m’ajuda a no tenir un sentiment de culpa increïble després de cada sortida nocturna. També he hagut de prendre un nou rumb diürn arran del congrés que m’espera la setmana que ve a Madrid! Cal estudiar un poc, que la cosa és ben seriosa! Per a ser-vos totalment sincera, els nervis se’m mengen! El fet d’haver de participar en un esdeveniment tan formal em provoca una ansietat desmesurada! Per sort, sempre hi ha mètodes infal·libles per combatre-la!jeje. I, per suposat, també m’enfortix barbaritats el saber que vaig a retrobar-me amb molts de vosaltres! Quines ganetes, culli!

I com que parlàvem de novetats, he de dir-vos que finalment he deixat en mans d’altra persona el meu taló d’Aquil·les! Sí, senyors… he deixat que l’ex conquilina de Bea em tallara el pèl! Atès que ací són força cars els parruchiere, vaig armar-me de valor i vaig pronunciar les paraules que m’han fet ser de nou una dona amb la frangeta curta: “Va bene, avanti!”. Realment m’agrada com ha quedat. Un estil un tant desenfadat i informal que sintonitza amb l’estil bolonyès. Mil gracietes Adelaide! Eixa vespradeta i les cervesetes promeses arribaran el més aviat possible!

I bé, és el torn del resum de les batalletes més significatives que han vist la llum els últims dies. La primera d’elles fou dijous. I en aquest moment em veig obligada a reproduir les paraules del company Saület al seu diari Erasmus, t’ha quedat que ni brodat, perla! Paraules textuals: “Vingué l’amic Marc i portà la cassalla… jo ja era el més feliç del món. Acabada d’aterrar a Bologna, el sabor de l’anís Tennis va omplir les nostres papil·les gustatives i les d’un grupet d’italians amb els quals sopàrem en casa dels trapis (Àngela i Vero), i acabarem tocant la guitarra i cantant en la plaça on es fan els botellons, fins que, com sempre, arribaren els carabinieri (policies)”. Així fou, gran desgavell i de nou el final que a mi més m’agrada. Seguisc insistint a convidar-vos a viure tot açò! És tot un espectacle! Francisquito, Tèr i Dani ja tenen lloquet en la meua agenda de visites i he de dir-vos que em provoca una il·lusió tremenda!

L’últim incís és d’origen francès. Dissabte van convidar-nos a una festeta francesa de les de lliure accés, és a dir, d’aquelles a les que tots són “amics d’un amic d’una amiga de la xica francesa que organitza la festa” i a la qual ningú coneix ni tan sols en finalitzar la vetllada. Moltíssima gent de procedència molt diversa dansant per dos apartaments oberts al públic en la seua totalitat. De nou comunicació multilingüe, més fluïda a mesura que avançava la nit. Sens dubte, una gran serata que ja va servir per acomiadar Bea. Mil anècdotes que de segur romandran encara en la seua ment, veritat carinyet? Si és que entre La panda del moco (apúntate que somos pocos), el Rey Sol i La busco… quin escàndol, mareeeee! No hem de deixar passar l’oportunitat de reunir-nos tots ací de nou l’any vinent!

I ja per finalitzar, comentar-vos que he escollit una imatge per a aquest post que no és més que el botó de mostra de les nits a Bologna. Huit cerveses per a sis persones? Tira bo! Algú se les beurà!

 Primera visita oficial. Si exprimim el suc d’aquests cinc dies, crec que podríem extreure’n litres i litres. Jo he estat partícip d’un poc més de la meitat del seu viatge, però la parelleta s’emporta matrícula d’honor. Quatre ciutats visitades en el temps d’estada no està gens malament, i entre tant de turisme encara vam poder gaudir d’una vesprada-nit a base d’spritz (típica beguda de Venècia) i a base de rialles. La visita ha superat les meues expectatives. Imagine que el descans encara serà necessari a les Valències.

Després d’aquest breu resum, detallaré com sempre la meua visió de l’experiència. Sens dubte, una gran elecció l’arribada en una nit com Halloween. Tot i l’americanisme que envolta aquesta festeta, sempre és un gran plaer poder justificar amb escreix una sortida nocturna. Hi havia planejada una trobada als jardins Margarita (un local bastant fighetto de la ciutat, és a dir, pijo) per tal de celebrar la nit dels morts. I allà que anàrem per tal de comprometre’ns amb la causa. Trobarem un ambient bastant guiri que va resultar un afegit negatiu al cansament acumulat de Pauet i Doloretes. Així que prompte s’acomiadaren per anar al tombo. La gentola vam restar alli fins les 6 de la matinada – tot un luxe tenint en compte l’horari italià, que no és força generós-. A pesar de la bondat, no teníem prou. Quan més tens, més vols, no diuen això? Per tant, acceptarem de bon gust l’oferta d’un amic de La Rioja d’anar a esmorçar a casa seua. Dues horetes després (8 del matí) vam retornar a la dolça llar explorant noves descobertes de la ciutat de Bologna. Allò anecdòtic és que portàvem el barret de bruixots de rigor quan el sol ja era ben fora.

Dijous vam fer dia de turisme per la ciutat que m’alberga des de fa mes i mig. Dintre de la ruta, pujàrem al sobre de les dos torres – punt clau bolognès- i jo vaig jugar-me així el no acomplir l’objectiu de l’experiència Erasmus- acabar la carrera-, doncs ací diu la llegenda que qui puja abans de laurearsi, no ho aconsegueix. Creuem els dits, xiquets! Per la nit vam fer l’aperitivo i menjàrem pizza pel carrer. Puc assegurar-vos que cap de les visites retornarà a casa sense fer aquestes dos tipicitats italianes. I com que a terra que vas, costum que trobes, la descoberta de la nit fou un lloc bastant alternatiu – el Baracanno- on vam trobar uns concerts de hip-hop de grups locals. Tota una lliçó d’italià i tot un retrobament amb els nostres costums valencians. Observar el concert i tenir a Dòl al meu costat era com ser a casa!!

Divendres, els hostes van viatjar a Florència. Jo vaig restar a casa per descansar el cos i descansar la butxaca. I ja dissabte de bon matí agafàrem tots junts el tren cap a Venècia on ens esperaven Matteo i Laura. Venecians com son, van assolir el rol de guies i van portar-nos pels millors llocs de la ciutat de les gòndoles. Quina preciositat, la ciutat! Passejar per damunt de canals i estar vorejats d’aigua dóna la sensació d’estar surant tota l’estona. A més, esdevé molt curiós veure les condicions que requereix aquest tipus de vida. Hi ha gòndoles que són paradetes de mercat – amb fruita i verdura i tot tipus de productes-, també hi ha les gòndoles taxi i ambulàncies, a més de les típiques gòndoles de passeig per a les parelles d’enamorats i amb un bon grapat de duros, doncs no tothom pot permetre’s gastar dos cents euros en un espai temporal reduït, més particularment si es tracta d’estudiants. Així que nosaltres vam resignar-nos a observar el tràfic marítim. Què hi farem!

Havent dinat vam fer una quedada amb amics de la parella. D’entre les cares conegudes es trobava Marco – l’altre venecià que va fer l’any passat l’Erasmus a la nostra terra-. Aquesta colla ens va ensenyar l’altra cara de la ciutat. Vam fer un recorregut pels locals juvenils venecians i la història consistia en demanar un spritz o un vinet en cadascun d’ells. Imagineu-se com de seductor resulta el fet d’estar segut al costat d’un canal tirant-li al drinking. A la meitat del circuit els colorets de cara començaren a rogejar i l’idioma ja no fou una barrera comunicativa per a Doloretes i el seu home. Quin espectacle! Jeje. El final de la nit té dues cares. Uns dormint la mona al tren que ens va conduir al poblet de Matteo i altres – entre els quals em trobava jo- raonant i marejant amb les típiques històries que veuen la llum com a fruit de l’embriagament.

Diumenge el pla fou visitar Verona, altra de les ciutats més romàntiques de la bota pel vincle amb la història de Romeu i Julieta. He de dir que la idea no fou del tot encertada. Visitar aquesta ciutat amb ressaca – en sentit literal i sentit estricte- de Venècia va fer que no apreciàrem del tot la bellesa que ofereix. Tot i això vam fer el giro de rigor i vam visitar el teatre i el circ romà, el duomo i, com no! Visitàrem també la casa de Julieta i vam dibuixar a les muralles d’aquesta un coret amb el nostre nom i el nom de la persona estimada. Un tant trist tenir que recórrer a escriure dues vegades el meu nom dins del cor, però fet i fet, actualment sóc ama i senyora d’aquest en la seua totalitat.

Arrosegant els peus i amb la llengua fora vam arribar a casa. La meua energia no va donar més que per aplegar al llit i deixar-me caure, stanca morta com hi era! Els novençans encara van encoratjar-se arran del seu mig any juntets i van anar de sopar a un restaurant bolognès. Sense cap tipus de pressa, dilluns vam llevar-nos quan el son va dir prou i vam preparar l’equipatge que anunciava l’acomiadament. La resta del dia va estar caracteritzat per l’estat anímic que resta en dir adéu dos amics. En canvi avui, quan escric la crònica de la visita, la felicitat d’haver pogut gaudir de la vostra companyia és allò únic que sent. Mil gracietes parella!

 Ja diuen que allò bo dura poc. De nou a Bologna amb ressaca milanesa. Que bé m’han sentat aquests quatre dietes a la ciutat més glamourosa de la bota! Per tal de celebrar el meu primer mes ací, vaig decidir agafar el tren amb vista a retrobar-me amb Estefània (amb accent en la a, molt important a terres italianes!) i ens hem passat cent vuit hores juntetes raonant, descansant, fent turisme i burrutxant. Resultat: ‘desestrès’ absolut.

Si fa trenta dies la meua visió de Milà era força negativa, després d’aquest viatget s’ha capgirat en gran mesura. Dir-vos que tots els tòpics que giren al voltant d’aquesta ciutat són completament certs. Milà és molt Milà. Desprén grandiositat per tot arreu. Per tal d’il·lustrar-ho d’alguna manera, puc dir-vos que mentre Bologna és la ciutat de la birra dels paquis, Milà és la ciutat dels coktails de fragola. Totes dues tenen el seu encant. Del bolonyès ja vos he parlat. És el torn del poble de Fanita.

Arribada a Milà al mezzogiorno després d’una agitada nit a Bologna. M’esperaven la xoconiua i un bon plat de pasta – com no!-. Tot i la necessitat d’una bona migdiada, teníem massa coses que contar-nos, així que vam passar la vespradeta posant-nos al dia. Soparet amb una peculiar colla i nit de disco com Déu mana. Sí, sí… Ací a Milà també tenim Le Club! Mil anècdotes de ‘pacotilla’ (ho sé, cal dir ‘nyigui-nyogui’). Quina alegria retrobar-me amb el nostre peculiar sentit de l’humor i l’amor! Ai uomo, per favore! Que bé ens ho passàrem!

Divendres vam fer ruta turística per tal de compensar un poc el desfasament de la nit anterior. Passejàrem per la plaça del Duomo, ens férem un bicchiere di tiramisù que no tinc paraules per descriure com era de saborós, veiérem els aparadors de les botigues més glamouroses de la ciutat – emfatitze allò de veure els aparadors- i ja que estàvem vam vorejar amb els peus el forat de la fortuna… Somniar és gratis i tampoc era un gran esforç. Tal vegada, a la pròxima podem permetre’ns guaitar a les botiguetes i fer alguna adquisició. Qui sap? Per tal d’arrodonir la jornada, vam acabar la nit a la zona Garibaldi – una de les zones de marxa- per tal de fer-nos l’aperitivo. Degustàrem diversos tipus de cocktail i tastàrem les exquisitats que van oferir-nos al Loola Paloosa. No em dieu que el nom no és total??!!

El solet va despertar-nos el dissabte. Per tal d’aprofitar-nos-en, vam tornar a la plaça del Duomo i aquesta vegada vam pujar a les terrasses per tal d’observar tots els detalls de la immensa catedral. En sintonia amb el seu estil barroc, he de dir-vos que compta amb una bellesa farragosa. Vaig quedar tipa del seu encant. És una passada. A més, aquesta visiteta va solventar-nos la nit. Estàvem maquinejant el pla quan el pla va venir a nosaltres. Vam sentir campanades que justament aquest cap de setmana era la settimana bianca a Milà. Un encontre molt esperat pels amants de la musiqueta dels anys 70. Concerts gratuïts tota la nit a la plaça de la catedral i a les placetes circumdants.

Així, més contentes que unes pasqües vam retornar a casa. Vaig preparar-li a Fanita un plat recentment descobert a les receptes del llibre de La cocina del estudiante: pollastre a la cervesa. Bo el pollastre, bona la cervesa: tira bo! Realment he de dir que va eixir boníssim. A més, vam acompanyar-lo amb dos botelletes de vino bianco frizzante (0,84 cèntims cadascuna) i d’una espelmeta de vainilla que feia l’escena d’allò més tendra. Ipso facto, amb els efectes del vi  barat surant pels nostres cossos, vam acudir a la cita amb els setanta. La sorpresa fou que entre I will survive i It’s rainning men van tancar la paradeta. Quin despago, xe! No tinguérem més remei que fer amics i acoplar-nos als seus plans (no va costar gaire! ;). Com que eren gent treballadora i sense massa gana de mambo, vam fer-nos una cerveseta a un pub irlandès i després ens van portar a una zona de marxa per triar a la carta algun lloc que visitar. I en aquest moment van juntar-se tres raons que ens feren canviar d’idea per la via ràpida. La primera és el pet que portàvem. La segona que ja era tard. I la tercera, que ens demanaven una pasta per entrar a algun local. Total… que després de marejar bona cosa a estos tres maromos, vam acabar optant per tornar a casa i dormir la mona. Una gran i alhora insòlita opció. Tots coneixem el rol d’això ho pague jo que adquirisc quan vaig borratxa, i després la més mal parada és la meua butxaca que no para de ressentir-se. Així doncs, un olé per tan digna decisió!

Diumenge va eixir de nou un sol enlluernador per tal d’acomiadar-me. Després del fred patit les últimes dues setmanes, tot un plaer poder sortir de casa ligerita de ropa! Per tal de continuar el nostre cap de setmana hedonista, vam agafar provisions i vam dirigir-nos al Parco Lambro (un parc-bosc que hi ha prop de casa Fani) per tal de fer pícnic. Mil sensacions de tranquil·litat i quietud. No cal dir-vos com de relexat ha esta el meu retorn a la meua nova terreta. Mil gracietes per aquests fantàstics dies, companya d’aventures! Promet oferir-te un gran cap de setmana bolognés com a recompensa!

Avui, des del meu escrit iniciàtic, m’he detingut a fer comptes. Un meset ací. Ja són trenta dies compartint hàbits amb nova gent, a nous llocs i en altre idioma. Abans d’aterrar pensava que seria més conscient del meu procés d’adaptació, però vertaderament m’he trobat tan còmoda des d’un principi que crec que realment no n’he viscut cap. Em sent com a casa, assolutamente! – aquesta expressió ja l’he batejada com la meua preferida per la força que desprèn en ser pronunciada-. Així doncs, que no s’apague la llum.

Per tal de contar-vos allò viscut aquestes dues setmanetes utilitzaré aquest bloc, de nou, com a intermediari entre les meues idees i la realitat. Dir-vos per començar que els últims dies ací han tingut un protagonista indiscutible: el fred. Sé que no he de queixar-me, doncs alguns de vosaltres esteu visquent aventures a terres molt més gelades, però ací una està acostumada a la tan estimada caloreta… i la troba a faltar! Doncs bé, a causa d’aquest fenomen meteorològic els meus impulsos automàtics a l’hora de prendre la iniciativa de sortir de casa s’han apaivagat considerablement. Tot i això, he mantingut viu el meu rol non stop i tinc un recull d’historietes per redactar.

Actualment ens trobem en una fase un tant estranya. Acadèmicament encara no hem començat les lliçons. Resulta que ací el curs consta de quatre cicles (en lloc de dos, com a València) i les assignatures que nosaltres hem escollit al nostre pla d’estudis es troben repartides entre els dos últims. Per tant, podríem dir que els darrers mesets ací els tindrem més carregadets de bombo, mentre que en aquests moments visquem una espècie de vacances tardorals. Aprofitem aquest temps, per tant, per viatjar i anotar nous noms al llistat de ciutats italianes visitades. Aquesta setmana ha estat el torn de Parma i de Peschiera di Garda. De Parma puc dir que és una preciositat. No vull semblar desmesurada en les meues valoracions, però de veritat que aquesta ciutat ha estat una gran sorpresa. No partíem amb cap idea, consideració o advertència al respecte, així que no sabíem realment què trobaríem en arribar. A la primera passejada a mi ja va semblar-me d’allò més carina. Tot i no ser gaire espectacular, tot és molt boniquet i està molt ben cuidat. Vam dinar en el giardino Ducale – on també està el Palau Ducal- que és immens i compta amb llac inclòs. Ja amb la panxa plena vam visitar la Piazza del Duomo, el cor artístic parmesà, que reuneix les tres joietes de la ciutat: la mateixa catedral, el Baptisteri i el Palau Episcopal. Sens dubte, tot un encert aquesta aposta turística.

Parèntesi. Després d’un dia turístic, contaré una jornada agitada per altres causes. Dos dissabtes enrere el nostre company de pis va decidir-se a celebrar una festeta a casa com a commemoració de la nostra arribada. Contactes en mà, vam convidar “tot quisqui” i va convertir-se en un gran encontre multitudinari amb una cinquantena d’elements desfilant per la nostra humilde morada. Vam entretenir el personal amb una gran dosi de papo i de musiqueta i el resultat va ser molt gratificant. Complimenti per totes bandes i somriures de felicitat, molts d’ells provocats també per la quantitat d’alcohol ingerit, sense ànim de desqualificar la nostra gran gesta!! Després visiteta a la xupiteria veïna i ruta pels pubs de major concurrència . La nit no va acabar ací. Gran eixida nocturna amb ottimo finale a la italiana. De l’1 al 10…. Un 10!

Una setmana després també vam celebrar un dissabte atípic respecte a la tònica habitual. La culpa fou dels amics dels nostres companys de pis. Com que fan quasi més vida al nostre piset que a casa seua i com que havíem rebut ja algunes crítiques respecte als llocs Erasmus que freqüentem, vam rebre l’oferta de deixar-nos guiar per aquesta gentola. Així vam conèixer una discoteca recentment inaugurada a Bologna, el Locomotiv. L’estil va agradar-me bastant, doncs l’ambient s’assembla més a allò que trobem al Làtex – un de cada casa, vamos…- que a allò que solem trobar a les discoteques comercials. En canvi, vam trobar-nos amb una nova que no ens va fer gens de gràcia. Resulta que ací ha entrat en vigència una nova llei que afecta molt negativament als nostres costums festius. A les dos de la matinada deixen de vendre begudes alcohòliques a les discoteques! Així, quan ens disposàvem a fer-nos la segona cerveseta ens digueren que na de na, que la paradeta estava tancada. Allò més graciós és que enfront del mateix recinte hi havia un baret obert on ens enviaren per tal de proveïr-nos. I allà que anàrem amb un pam de nassos. Un tant insòlit i estúpid alhora, la veritat, doncs consistia en eixir a beure fora i entrar a ballar una estona més. Si és que ja ho diuen: feta la llei, feta la trampa. Que coses!

En llevar-se, amb el regust d’aquesta inusual vetllada i la fatiga d’haver dormit només tres hores, ens dirigírem a l’estació de trens per tal de fer realitat una promesa: menjar-nos una paella valenciana a Verona. Ximo (el germà gran del meu company de l’Itv) va acordar posar en pràctica els seus dots culinaris si algun diumenge li fèiem una visiteta. Dit i fet. Tot un plaer per als nostres paladars comprovar que realment és un òptim cuiner. Havent dinat, vam fer un trajecte ferroviari fins la ciutat Peschiera di Garda, on es troba el llac més gran del país – conegut amb el nom de llac de Garda o de Benàco-. I allí és on vam trobar el paradís que veieu a la imatge que he penjat. Tot i que l’envolta un rerefons turístic que trenca amb l’harmonia paisagística, he de dir que realment té una bellesa que hipnotitza. Així va pagar la pena patir el fred que vam passar.

Ahir mateix va ser quan vaig viure tot açò, per tant encara em trobe assaborint el record. El futur, a més, presenta grans expectatives. Dijous mateix partiré cap a Milà a retrobar-me amb el meu obstacle inicial (l’estació ferroviària de la ciutat) i amb la meua Fanita! I dimecres de l’altra setmana esdevindré amfitriona de Doloretes i visitarem juntes Venècia! Les dues combinacions són força prometedores, així que ens trobem a vespres de grans cròniques… Ací, la centraleta, promet informar-vos amb tot detall!