Que no s'apague la llum

Arribar i besar el sant

Deixa un comentari
 Abans de començar amb el relat de les aventures dels dos protagonistes de la setmana (Sergio i Xuli) vull fer-vos partícips de l’apreciació d’Hernán Casciari, autor d’un dels blocs hispanoamericans amb més acollida de la xarxa (“Weblog de una mujer gorda”) al voltant de la creació de quaderns bitàcoles personals. Realment m’ha semblat una valoració interessant i alhora divertida que m’abellix compartir amb tots vosaltres. Pregunta un lector a una entrevista digital “Com és que hi ha gent que pot escriure blocs contant la seua vida amb tot tipus de detalls? A què creu que pot deure’s aquest tipus d’exhibicionisme gratuït?”. L’autor respon audaçment: “La gent conta la seua vida perquè sospita que aquesta té sentit. Per què ‘exhibicionisme’ sempre va seguit de ‘gratuït’? Per què ‘calvície’ va sempre seguit d ‘incipient’?” Resposta magistral! Simplement… M’ancanta!

I després d’aquest parèntesi, ara sí que sí. Alguna vegada heu sentit la dita “arribar i besar el sant”? Doncs això és el que van fer aquests carabassots en la seua condició de nouvinguts a Bologna. No és un assumpte que descriuré al detall perquè no em resulta gaire seductor, tot i que tampoc puc redactar la visita del duet passant-ho per alt. Aleshores, enderrocaren la ciutat en la seua primera nit d’estança i les nits següents saberen a poc, la qual cosa no significa que mancaren de sabor, eh? En mesures percentuals, la balança es decanta pel turisme nocturn, tot i que la responsabilitat, en part, també ha estat del temps, que no ha mostrat la seua millor cara aquests dies. Així i tot, trobe que no han quedat fortament decebuts amb la cara de Bologna que han conegut, veritat parella?

Doncs bé, com sempre, les coses pel principi. Aterrament a Bologna i arribada a casa Pepe – ma casa, la major part dels dies -. Era tard i uns companys havien llogat un local per organitzar una macrofesta amb entrades i aforament limitat. Jo em trobava un tant desorientada a causa del gran nombre de visites rebudes i havia confós la data d’arribada d’aquests dos personatges. Així no comptaven amb l’acreditació pertinent i m’havien assegurat que era impossible l’accés per normes que no estaven a l’abast de l’organització. Tot i això, vaig decidir temptar la sort i vaig portar la parella amb mi i amb la gran massa de gent que es trobava concentrada a casa a l’hora de sopar.

Havent aplegat al local citat, vaig posar en marxa tots els meus dots d’estratega i vaig acabar convencent els organitzadors per tal que deixaren entrar els dos amics. Els havia alertat dels horaris bolognesos i els havia semblat un escàndol que l’horari de clausura fóra les tres de la matinada (és el que té habituar-se a la marxa valenciana). Açò va sumar-se a la venda de begudes alcohòliques a un euro i l’efecte va ser demolidor. Jo vaig confraternitzar-me amb tots dos i prompte vaig aconseguir estar a l’altura de les circumstàncies. Evidentment, el malestar va apoderar-se de la meua persona i dues bones ànimes amigues van tenir que suportar les meues lamentacions d’angoixa fora del local (gracietes!) . Dins el panorama era aquest: Sergio i Xuli en un lamentable estat mentre el DJ de l’encontre – per sort, amic i company d’estudis- cridava pel micròfon: “Vero de Valencia, ¡que venga a por su amigo!”. L’arribada a casa, un seguit de peripècies i d’esforços que van tenir que patir els nostres acompanyants.

Allò més estrany és que l’endemà ens llevàrem més frescs que una rosa. Així aprofitàrem per fer una mica de turisme mentre recordàvem escenes de la nit anterior. Vaig portar-los a un dels millors llocs per fer l’aperitivo (el Tamburini) on vam degustar una botelleta de vino rosso i una taula variada amb una mostra del millor fiambre italià. Seguidament acudírem a L’Artería, un local molt acollidor on es conjuguen cuina creativa, art i música en viu. He de precisar que l’equip de la nit érem quatre homes (Saül, Enric, Sergio i Xuli) i jo, així que prompte va aflorar la fam de dona. Decidírem aleshores traslladar-nos a un local “de caça i captura”, com anomenem ací la discoteca Kinki. En contra de les meues previsions, va ser una gran nit. Molta gent coneguda i noves descobertes, entre les quals podem englobar un grup de xiques de Carlet. Si és que el món és un mocador! A la imatge deixe una mostra de l’estampeta de la nit.

Com sempre, hi ha un dia light on el cos s’oxigena i recarrega les piles per tal d’encarar amb ànims les agitades activitats de l’agenda marcada. Aquest dia “de paro” fou divendres. Els dos hostes marxaren a Venècia a gaudir dels delits que ofereix la ciutat. Jo vaig aprofitar per fer les tasques diàries que són impossibles de realitzar en temps de visita. Soparet tranqui amb els companys de pis i a una hora anòmala (deu de la nit) ja vaig retirar-me al sobre.

També, com sempre, hi ha un dia que desmunta l’excel·lent transcurs d’un viatge (com ja va passar a Madrid). Doncs aquest és el cas de dissabte. Primera sobtada: dia de la Immaculada i tots els supermercats tancats. Ens apanyem com podem amb les provisions casolanes per fer un sopar per a una quantitat elevada de gent. Segon sobtada: ens dirigim a una festa força allunyada del centre i ens trobem amb un ambient desolador. Tercera sobtada: decidim canviar d’escenari, migrem de nou al centre i acudim a altra de les discoteques més concorregudes de la ciutat, la qual trobem tancada! El temps, seguint el seu flux automàtic i metòdic, anava passant i posant a prova la nostra paciència. Ja desesperats proposem anar de nou al Kinki. Però ja diuen que allò que mal comença, mal acaba. I aquesta vegada no fou l’excepció. L’estil de la nit no s’ajustava a allò que nosaltres buscàvem (i mira que ens haguérem conformat amb poc, eh?) així que en menys de mitja hora vam decidir que la millor opció era tornar a casa i descartar la idea d’una gran nit. Llàstima!

Diumenge plujós. Per tercera vegada puge le Due Torri. Un fred que pelava! La boira tampoc va deixar-nos admirar la bellesa del centre de Bologna. Tot i això, no vam deixar-nos vèncer i tot i el ruixat, vam visitar La Finestrella (des d’on s’observa un dels canals que corren sota la ciutat) i ja, abatuts i gelats, ens vam retirar cap a casa.

Per força, va arribar l’hora de l’acomiadament. Sempre m’agrada fer un balanç final de cada experiència viscuda en companyia. Aquesta vegada la puntuació també supera amb escreix allò esperat. No comptava amb donar tant de mi (realment em sentia dèbil per afrontar un nou finde non stop) i tampoc comptava gaire amb que la parella donara tant de si. Així doncs, mil gràcies als dos per fer-me més amena l’estada! Ja sabeu que deixe obertes les portes a un possible retorn!

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 10 de desembre de 2007 per verorosello

Vincenzino della stradina & Enrico il bravo

Deixa un comentari
Que dos figures! Com sempre, deixant una encomiable empremta per allà on passen! Han estat només quatre dies entre nosaltres i s’han ficat mitja Bologna a la butxaca ! Ara es troben conquerint Venècia. El meu desig era viatjar amb ells, però tot i que semble curiós, he de fer front a algunes responsabilitats en aquesta ciutat. A més, el meu cos no pot seguir el ritme de “Cubates i au!” marcat fins al moment per aquests dos elements, coneguts a terres italianes com Vincenzino della stradina i Enrico il bravo (traducció literal: Vicentín de la calzada i Enrique el valiente). Que grans sou!!

Realment havia fet ganes de vore la peculiar parelleta. Després de quedar fortament decebuda a Madrid, esperava amb ànsia aquesta visita. Divendres a la nit vaig preparar un sopar ric en productes de la terra i vaig rebre Enric i Pèr. Primera parada: gran festa a un edifici de pisos de gent Erasmus (la especialitat de la casa) en la qual van calar sense cap necessitat de filtre. Com sempre, em resulta difícil descriure aquest tipus d’encontres. Molta gent, begudes alcohòliques vàries (havíeu sentit alguna vegada parlar de les gelatines de vodka?) i mooolta gana de mambo. Sé que molts de vosaltres estareu pensant: “El lloc idoni per a Pèr i Enric”. Doncs sí, no trigaren gaire en fer-se un lloc i com si fossin aquí des de l’inici de l’experiència Erasmus. Una mostra d’integritat inimaginable, almenys per a aquells que no coneixien a les dos penyores.

Dissabte ens llevàrem tard i vam desdejunar pasta, com a bons italians el dia després d’una gran serata. La idea posterior era portar-los a un local per a fer-nos un cafenet i presentar-los a alguna gent de la nostra colla. El pla, en canvi, va sofrir lleugeres alteracions i en lloc d’una dosi de cafeïna, van ingerir una quantitat considerable de whisky i ron que va allargar-se fins l’hora de sopar. Teníem cita da Danilo – un amic italià- per tal de celebrar el seu aniversari. El perfil de la festa era força familiar, per tant l’afluència de gent era bastant reduïda. Entra en joc la parella, amb un pet com una astral i difonent disbarats a tort i a dret. Jo no sabia ni on amagar-me de la vergonya que em van fer patir. Solució: ofegar les penes al vi. Prompte els desficacis sortien de totes les boques participants a l’encontre. De nou, Pèr i Enric van guanyar la partida molt plausiblement.

En acabar aquesta festa d’aniversari, vam haver d’esperar al bus mentre Enric ens oferia unes lliçons magistrals de percussió i belles arts. Tots coneixem la inspiració il·lustrada i la capacitat creadora d’Enric en estat ebri. Un espectacle! I ja dalt l’automòbil vam rebre una invitació per tal d’assistir a altre encontre multitudinari que havien organitzat unes xiques de la terra. Nosaltres, per descomptat, no férem el lleig i ens dirigírem a veure què es coïa en tal esdeveniment. Cal reconèixer que l’organització va fer un bon treball, doncs la paradeta era d’allò més suggeridora. Llàstima que en poc de temps van donar la veu d’alerta dient que els carabinieri estaven a l’aguait. Com que ens trobàvem al carrer i sense pla, un dels xics que estaven entre nosaltres va proposar acabar l’aventura nocturnal al seu piset. Així que allà anàrem i finírem la vetllada entre rialles i destrellats.

Diumenge vam obligar-nos a obeir el despertador per tal de fer ruta turística. Pujàrem a le due torri (sí, de nou vaig desafiar la llegenda i vaig arriscar-me a no llicenciar-me), visitàrem la piazza Maggiore (on trobàrem un espectacle que oferia la Ducati amb motiu del seu èxit mundial en motociclisme), la piazza Santo Stefano i el barri dels jueus. Férem també turisme gastronòmic i menjàrem tipicitats italianes del tipus pasta ripiena, crostini coi funghi, tartufo, capuccino, gelato alla nutella, piadina, etc… Poques coses es deixaren per tastar. I altra cosa que també tastaren de valent fou l’alcohol a la italiana. Tampoc és cap misteri la vena d’home primitiu que envaïx Enric de tant en tant. De nou va sentir la necessitat de beure i vam haver de satisfer-la. Tot un sacrifici! jeje. En tocar mitja nit, el meu cos ja no va poder seguir la marxa. Per a més inri, l’endemà havia d’assistir a classe i tenia els deures per fer. Així que vaig deixar d’atendre a l’estranya parella per tal de fer atenció a altres assumptes. I bé, per tal de no defraudar el seu esperit de criatures marejadores, van arribar a les cinc de la matinada i van estar una hora de rellotge per tal de sortir de la nostra habitació.

Dilluns van recarregar la bateria i van disposar-se a visitar una de les més boniques ciutats italianes: Venècia. Segons m’ha contat Enrico il bravo, que va tornar ací dijous per tal de reafirmar la seua imatge non stop a terres bologneses, també van fer-ne d’indis i vaquers per allà, cosa que no dubtava. Va assegurar-me que el viatge havia estat immillorable i que davant l’incertesa, el seu desig és tornar més endavant. Confiem en el futur, que sempre compta amb la capacitat de sorprendre!

Realment escoltar aquestes paraules és allò més gratificant de les visites. No només m’ofereixen la companyia amical ‘de tota la vida’ que em manca. No només em fan gaudir indescriptiblement de cada minut viscut, sinó que a més m’agraeixen haver-los donat l’oportunitat de fer-ho. Açò és el màxim! Ha estat més que un plaer, companys!

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 8 de desembre de 2007 per verorosello