La vida és un carnestoltes…
Deixa un comentariCal dir que no m’excedisc en l’apreciació. El carnestoltes d’aquesta ciutat i tot allò que comprèn la celebració ( alegria, màscares, desfilades, música, ball…) és digne de veure i viure com a mínim una vegada a la vida. L’ambient esdevé indescriptible, la gentada es troba en estat d’ebullició, danses i música per tots els racons… Una vertadera bogeria.
Sortim de l’estació. A primer línia, una extensió de maquilladors cercant la seua presa. Àngela pensa innocentment “ai, mira, és debades!”. Fanita, en canvi, observa audaçment… “porten renyonera… i no és per a jugar a les boletes”. En certa manera, ja diuen que debades, els burros peguen cabotades. Res de maquillatge, la nostra careta del Coop d’un euro va fer el seu paper, com veieu a la imatge. Tira bo!
Recollim la “colla Matteo”. Molt peculiar, sense cap dubte. Hi havia de tot, uomini di mondo, disfresses de romà, de rector… Coneixedors de l’assumpte, ens porten a un local on adquirim botelles de vi de dos litres pel mòdic preu d’un euro per cap. Carregats de vi (que va durar fins la fi de l’encontre) dansem entre els canals de Venècia. El líquid va fent els seus efectes progressivament i acabem unint-nos a les colles que ballen. Allá donde fueres, haz lo que vieres, així que cama per ací, braç per allà… i oleeeee!!!
Seguidament ens dirigim on es troba l’essència de la festa: la Piazza San Marco. Allò… com podria descriure-vos-ho?… Sodoma i Gomorra! Pazzesco de veritat! Sonava el grup Pitura Freska, un grup reggae amb cançons d’allò més animades i en dialecte venecià. Innumerables persones a la plaça. Cap marge de moviment. Fanita i jo vam perdre la resta del grup i vam estar una hora per retrobar-los. Un tant estressant, tot cal dir-ho. Açò va fer que l’ànim decaiguera i decidirem marxar cap a l’estació per retornar a Bologna (en breu, post dels inoblidables dies que hem passat juntes!). El viatge en tren? Una nova aventura… Sort que després de la tempesta, sempre aplega la calma…
Xiqueta meua, Jo també he tingut "passa’eta" de carnaval, però amb molt menys glamour i molta més burrera.. Imagina’t als alemanys aquests, bufats com cerdos, cantant en alemany amb un litre de birra a la mà… De vegades em feien por!!! Ara sóc a Heidelberg, amb Carles. La veritat, estem disfrutant molt totsdos, recordant vells temps a la ciutat comptal, entre pets, rots, massatges i animalades…
Bé, ja us contaré més cosetes.
Besets.