Un pessic de nacionalisme banal
Deixa un comentariAmb el que tenim, ens entretenim. No diu això el refrany popular? Doncs, jo hi predique. I aquests dies la calor s’ha barrejat amb certes idees sobre el nacionalisme banal que m’ha semblat interessant compartir amb tots vosaltres. No està de més considerar-les una mica, bo i sabent que tenim la diada de l’esperança a l’aguait i que cal que la fem ben grossa!
Hi ha un corrent creixent d’opinió segons el qual els estats nació han entrat en decadència. El nacionalisme, o això és el que es diu, ja no és una força bàsica: la globalització és l’ordre del dia. Michael Billig es planteja la qüestió de la següent manera: vertaderament els senyals del globalisme estan arraconant els senyals del nacionalisme, de manera que els primers anuncien el futur mentre que els darrers representen un món que desapareix? Com a resposta, creu que és un error pressuposar que les forces globals i nacionals estan atrapades en un estira-i-arronsa, de manera que la fortalesa d’unes indica la feblesa de les altres. Històricament, l’ascens de l’internacionalisme ha acompanyat l’ascens de l’estat nació. L’estat nació ha crescut al mateix temps que els viatges internacionals, els tractats internacionals i les organitzacions internacionals.
Hi ha un corrent creixent d’opinió segons el qual els estats nació han entrat en decadència. El nacionalisme, o això és el que es diu, ja no és una força bàsica: la globalització és l’ordre del dia. Michael Billig es planteja la qüestió de la següent manera: vertaderament els senyals del globalisme estan arraconant els senyals del nacionalisme, de manera que els primers anuncien el futur mentre que els darrers representen un món que desapareix? Com a resposta, creu que és un error pressuposar que les forces globals i nacionals estan atrapades en un estira-i-arronsa, de manera que la fortalesa d’unes indica la feblesa de les altres. Històricament, l’ascens de l’internacionalisme ha acompanyat l’ascens de l’estat nació. L’estat nació ha crescut al mateix temps que els viatges internacionals, els tractats internacionals i les organitzacions internacionals.
(Antoni Tàpies, Esperit català)
Si atenem l’estreta perspectiva del nacionalisme que es troba en les ciències socials ortodoxes, hi ha quelcom d’enganyós en l’ús acceptat del mot. El concepte s’ha restringit a moviments socials, que tracten de redissenyar fronteres territorials existents i que, per tant, amenacen l’statu quo nacional existent. Fins i tot, el nacionalisme arriba a indentificar-se com a problema: té lloc ‘allà’, a la perifèria, no ‘aquí’, al centre. Els separatistes, els feixistes i les guerrilles són el pinyol del problema.
El nacionalisme, però, lluny de ser un estat d’ànim intermitent en les nacions establertes, n’és una condició endèmica. Hi ha un nacionalisme quotidià inherent a l’ésser humà que el vincula a un lloc i a un temps determinats. Aquest està basat en una sèrie de costums, rutines, creences ideològiques, etc… que afecten les vides dels membres de la nació i que, d’alguna manera no conscient, els ‘recorden’ la seva identitat nacional. Com que, sovint, els analistes han passat per alt l’estudi específic d’aquestes pràctiques rutinàries i no hi havia cap concepte fàcilment disponible per descriure-les, Michael Billig va idear el terme ‘nacionalisme banal’.
Tot això és el que sustenta la senzilla teoria d’aquest assaig. Quan pensem en termes d’identitat, sovint hi ha una raresa o misteri que ho embolcalla. Quina és aquesta cosa –aquesta identitat- que se suposa que la gent porta a sobre? Billig ho resol amb la teoria que la identitat nacional abraça tots aquests recordatoris ‘banals’ que normalment oblidem.
La identitat, per tant, es troba en els hàbits incorporats en la vida social. Aquests hàbits inclouen els mentals i l’ús del llenguatge. A més, tenir una identitat també implica estar situat tant físicament, legal i social com afectiva: típicament, significa situar-se dintre d’una pàtria, la qual està situada dintre d’un món de nacions. Amb el benentès, és clar, que ens situem en l’era dels estats nació moderns en què el nacionalisme conté una dimensió sociopsicològica forta i en què les nacions han de ser ‘imaginades’ com a comunitats, tal com va teoritzar Benedict Anderson.
