Que no s'apague la llum

Camí

Deixa un comentari

Benvingut l’estiu si arriba amb versos que, amb senzillesa, lligen l’ànima.

I fan que pense en l’Ovidi. Perquè visc el que veig i perquè tot, entre nosaltres, passa senzillament.

Bones vacances a tots i a fer camí!

                    Dona’m, amor, la mà.

  
                    Cadascú amb la seua memòria obrint-li les venes,

                    fem camí.

                    Cadascú amb els seus jardins i la seua tristesa,

                    fem camí.

                    Cadascú amb la seua por menjant-li les pupil·les,

                    fem camí.

                    Cadascú amb la seua nit i la seua ràbia,

                    fem camí.

                    Cadascú amb la seua alegria de ser amb l’altre,

                    fem camí.

 

                    Siga neu o desert el paisatge i la intempèrie,

                    siga ocell o un dolor l’horitzó que s’anuncia,

 

                    dona’m, amor, la mà.


                                   

                                                                   (Marc Granell. Versos per a Anna)

Aquesta entrada s'ha publicat en Poesia el 26 de juny de 2012 per verorosello

Som, serem, etc…

Deixa un comentari

Hi ha dies que et lleves amb tot de preguntes i hi ha d’altres que ho fas amb tot de respostes.
Si som dels primers, el matí comença amb un ‘dolça o salada?’ com els tants de la mare per saber si got de llet o torrada amb oli i sal, i la nit acaba amb un ‘d’això o del record d’això?’.
Potser demà serem dels segons i ho sabrem.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 15 de juny de 2012 per verorosello

Il mondo gira

Deixa un comentari

La casa potes enlaire.
Desordre extern que s’equilibra amb l’ordre intern que dóna el ja fa molt temps de.
Caos calmo, diríem.
Aquesta vegada el canvi s’ha fet d’esperar. Però era tan i tan volgut que, quan ha arribat, m’ha portat dies creure’l. I he xafat fort per sentir el nou sòl; he cridat per escoltar-me l’eco entre aquestes parets; he regat el jardí i he posat llençols florits al llit. Per últim, he abraçat l’E&E per sentir-ne la calor de la intimitat ben apegada. Llavors, amb les proves, m’he convençut que sí, que sí. I he escoltat una veu familiar que ho aclamava: Il mondo gira, gira ma è sempre tondo.

 
La confiança tranquil·litzadora m’ha fet anar pas a pas. Fent i desfent sense presses i fotent-li clatellades a la impaciència quan venia a destorbar-me de tant en tant. Avui matalasseria. Demà corrons. Despús demà mapes d’Ikea, tacs per collar-hi cargols i amics amb traça. Que una té molta voluntat, però també creus. Què hi farem! Ara em cau la bava i m’ho mire desvanida. Pensant en els bassals de suor conjunta i en què aquests trossets sempre seran més nostres que meus. La veueta ha continuat aclamant-ho: e chi vuol bene sempre bacia e si fa baciar.


També pas a pas vaig gustant la normalitat. Una treva abans d’abandonar-la novament. Que enguany, més que mai, les vacances són un miratge que em mareja i fa que tinga ja, a deshora, l’estiu bollint-me a les venes. Brusel·les i Ginebra/Laussana com a entrants. Amb totes les personetes que hi tinc allà i que fan que somie a repatejar-les. C’e la vie, mon chérie. Parèntesi a la Costa Brava, per lluir casa i demostrar que la publicitat venuda no és enganyosa. Cadaqués i Tossa. Reviure i reveure amb nous especials. I quan el sol gironí encara em creme la pell, serà l’hora de canviar de costa: Costa Smeralda amb els imprescindibles i amb els secrets sards viscuts per Valéry a la butxaca. Comprendreu, amics, que en aquest punt, tampoc no puc estalviar-me el clam:

Il mondo gira, gira, gira ma in fondo, in fondo,
l’amore è amore e nulla al mondo lo può cambiar.

 
Gràcies, Celentano. Pel títol i per les conclusions.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 12 de juny de 2012 per verorosello