  |
  |
 'Io nel pensier mi fingo; ove per poco Il cor non si spaura.' (Giacomo Leopardi, L'Infinito) Torne de tantes coses que sembla que encara no he tornat. I és així perquè el cap va i ve, seguint els designis del seu antull. I em vénen ganes d'escridassar-lo i dir-li prou, malcregut, has d'anar de cap a l'infern. Però ja no és cap xiquet xicotet. Ni jo sóc cap mare ni tinc cap força. Sembla que l'he deixada aparcada i la memòria des de fa uns dies no recorda on.
El sol de primeries de maig treu les banyes amb la naturalitat habitual de l'època. Tu, envejosa, maquines d’amagatotis. Somieges, a la bestreta, una venjança a l’alçada. Enfilem cap a Carretera, Beatles, eufòria estival.
Hores més tard. Una placeta a Begur, cervesa en mà i l'empara del Mediterrani. De sobte, guaites i ens mostres les teues millors gales. Ben grossa i lluenta. Mudada com mai. A la percaça d'efectes.  ‘No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.’ (Vicent Andrés Estellés) El matí entra desficiós per les escletxes de la persiana, però és Estellés qui e  Com a tafanera perpètua, em fascinen, entre tantes altres coses, les llegendes.
 ‘El goig és com una illa inconeguda, que pot concretar-se davant la proa de la nau que us mena, algun matí ignorat, per una ruta antiga’. (Miquel Martí i Pol) * Per als curiosos, llegia 'L'ombra de l'eunuc' a la inconeguda illa de Sifnos (Cíclades).  Divendres passat, el minimàlia del dia em feia tenir casa més a la vora amb una sentència de Raimon: 'Cap plaer no dura tant com per trobar el món ben fet i la vida raonable'. Hi pensava ahir en la cita, just després de cinc dies meravellosos al paradís alemany que és la ciutat de München. No cal dir-ho, l'homenot de Xàtiva meneja raó. Però també és cert que les estonetes plaents donen una mica de sentit a aquest món mal fet i a aquesta vida poc raonable. Com a mostra, vos oferisc un tastet perquè ho jutgeu vosaltres mateixos. Comence amb el llistat d'ingredients que composen la barreja: vacances, sol, festejos, cervesa i espècimens bàvars típics, que va i resulta són guapos, amables i traspuen la discreta pietat anomenada dolçor...  Estrenem primaveres amb temps d'hivern. Què hi farem! Costa molt desfer-se de la impaciència quan cada març truca a la porta i la sents una mica teva. Ja de menuda, la mare t'ho deia: ara traurem la mona i més tard el banyador. Però l'instint infantil et feia barrejar-ho i al llit somiaves ous durs de Pasqua dins  Un més al cabasset, em deia la mare una setmana enrere. Com sempre, les primeres paraules que vaig escoltar aquell dia d’aniversari, les seues. Feia mandres entre els llençols quan va sonar el mòbil, gràcies al dia de vacances que vaig tenir la possibilitat (i el gust) de dedicar-m'hi. I així és, ja en són vint-i-set, els que porte penjats. I ja comencen a pesar, pels records. Però ho fan discretament. Perquè hi abunden els bons i el minso llast dels dolents és suportable.  Recorde lleugerament com va caure a les meues mans un matí de primavera, estiu, etc. Era un matí d'estudi per als exàmens de juny, mentre fèiem un break al pati de la facultat de Psicologia. Un matí de mareig, dels de volta al marcador. No sé si la marató d'estudi havia estat nocturna i vivíem el moment de la seua fi o era diürna i just l'encetàvem. El cas és que era un moment de pausa, i el poc vent d'aquella hora em va apropar, tot d'una ventada suau però vehement, un diari gratuït de la universitat amb el poema Y uno aprende de Borges a la contraportada. L'evasió oportuna en el moment oportú, això ho recorde ben bé. I em va captivar tant, que el vaig guardar i el vaig portar a casa per penjar-lo a l'habitació, com un premi que l'atzar m'havia ofert en uns dies amarats d'escasses concessions. Darrerament l'he desenganxat i enganxat de nou al que ja és el cinquè moble que el vesteix (comptant els de Guàrdia Civil i el carrer Bèlgica a València, el de Via Mascarella a Bolonya i els de Casanova i Creu de Molers a Barcelona).
Cada dia el repasse en diagonal, cosa que han fet possible els mecanismes de la memòria i els anys. I així, aquesta espècie de rés, aporta un afegitó d'energia als dies bons alhora que afluixa el desànim dels dies dolents. M'hi fa confiar en el dia rere dia. Perquè l'endemà és un terreny massa insegur per desar-hi plans. I els futurs tenen l'enutjosa mania de caure a mitjan camí. D'altra banda, també m'hi fa confiar en les pròpies capacitats d'acarar les alegries i els drames que la vida ens dedica. Perquè és agradós observar com fruita el propi jardí, en comptes d'esperar algú amb un impecable ramell de flors. I amb tot, és curiós que aquest ritual viciós em recorde que una companyia no significa seguretat mentre em fa una estranya i segura companyia.  Això era i no era, una princesa amb sis anyets recent complerts i amb la il·lusió de començar a recitar poemes al col·le. Enjogassada, però, i amb ganes d’abocar-se al temps de lleure que no acaba mai per als menuts, va encomanar-li la recerca d’una bona peça poètica a la cosina de Barcelona, que allà hi deu haver de tot... I, mira com és la intuïció infantil, va resultar que la cosina, amb un temps que sí que acaba i no és mai prou, s’hi va bolcar a l’assumpte i va gaudir de valent. Va ser també princesa per unes hores, i va viatjar a aules de primària, quan la mestra contava la història d’un arbre que se sabia el darrer i els alumnes ens l’escoltàvem amb ànsia de pati i amb un interès difús en saber per què el vegetal de la foto lluïa un esguard tan llastimós… Temps després, quan els anys van despullar-nos dels vestigis reials de la infància, vaig anar a parar a un llibre de Marc Granell. Fullejant-lo, vaig topar amb uns versos que em parlaven d’aquell arbre de mirada trista… De sobte, una punxada. La punxada d’indignació per haver tingut aquells fets tan a la vora i per no haver-los entès com calia des d’un primer moment. Ara l’he rescatat, l’ocasió bé s’ho valia. Si certament no pretenc que la meua princeseta l’aprenga, almenys esmerçaré esforços perquè resulte entenedor i s’estalvie la sensació dolorosa de la descoberta dintre d’uns anys. Mentrestant, ja que m’hi he entretingut i la tasca m’ha alleugerit de l’angoixant consciència de saber-me filla d’un poble incapaç de condemnar la indecència de qui suborna amb diners públics i se'n surt burlant-se, no puc estar-me de compartir-lo per qui puga necessitar una evasió. Al cap i a la fi, hi pensava, la metàfora em serveix per mostrar amb finor el modus operandi de la Barbaritat Valenciana. Qui ho sap, si tornarem a veure ploure mai més?  Això de les llistes s’està convertint en un vici. Vici sa, però. Encara busquem l’equilibri rutinari post nadalenc que ja ens escarrassem a fer inventaris. Avui en llegia un ben original: un inventari de gojos. I ha estat com una espurna que ha encès un foc i encara hi sent l’escalfor de les brases. Què hi farem! Sense voler-ho, m’he sorprès regirant l’agenda que ja fa uns dies que he tancat, a la recerca dels meus propis comptes. Un exercici entretingut que m’ha valgut alguna punxada i molts somriures. No compartir-ho m’ha semblat servir massa l’interès propi, i ja no hi estic acostumada, d’ençà que vaig obrir aquest abocador de cabòries...  … Ja ho és, d’agraït, un dia que naix amb aquest sol d’hivern que acarona els pocs trossos de pell destapats i amb històries de dèries que comporten poc risc i de pèrdues d’innocència pendents...
Setembre. La vida sense sortir d’aquests quaranta metres que no sé si són el meu paradís de recanvi o la meva cel·la. Sol, envellit, i encara amb innocències per perdre.’ (Isidre Grau, Els amants volàtils)  Avui he perdut el tren. I he perdut també la calma. Semblava impossible després de dos dies d’assossec sense mesura. Hores més tard, en un passatge que no és el que havia de ser el meu, recórrec la costa daurada - ben daurada avui gràcies al sol-, que avança en la multiplicació del temps previst per aquest trajecte. Instintivament busque qualsevol peça de paper on fer quatre ratlles, i com altres vegades, trobe la resposta a allò d’escriure per necessitat. Perquè necessite palesar que el temps no sembla importar-li a aquest mar, que veu tants i tants combois passar amunt i avall a diari. I l’envege i alhora em fa asserenar-me i em porta a llocs i a moments. I pense en els límits marins que maldava per pintar un personatge de Baricco sense reeixir perquè no aconseguia veure'ls amb claredat. Repare que aquesta imatge no em va semblar mai tan fascinadora com quan m’ho vas mostrar aquella nit d’aniversari i de platja salada, en què la preocupació inicial va ser portadora de sorpreses finals. Tampoc nosaltres vam saber trobar-los, els límits. Qui ho sap, si existeixen realment...  Sovint escombre tòpics i m’agrada escarrassar-me a fer-ho. Però avui rescate les últimes deixalles de l’any que endreçaran la blocada: com que he estat bona lectora i el Nadal és temps de costums, m’apunte a la tirada a fer llistes de jotajotai i vos presente la meua checklist de dolços literaris que em regalaré. Ja poden ben dir-ho, això que cadascú inventa el seu antídot per combatre el fred i altres drames.  Tenir un nou dia per davant i les notícies del matí em reten a jugar a arreglar el món, com acostuma a passar-me a punta de sol. I em ve a la ment aquest trosset de cel, una mica brut, però lluent. Si bé és cert que les paraules de la Roig no mereixen desacord, val a dir que sóc al bàndol fatxenda i em consola el sedatiu que ens salvarem uns quants. 'Descobreixes una paraula i sents, ho volem imaginar, el mateix plaer que sentien els primers homes i les primeres dones en relacionar els objectes amb els sons. Enraonaven, s'entenien en un continuum. Somnies que enamores els altres amb la música de les paraules ben triades, aquelles i no unes altres. Però també has de créixer, i aquest moment t'arriba quan t'adones que una paraula no canvia res. He escrit més amunt que les paraules et salven de l'angúnia, del malestar que experimentes quan contemples el dolor d'altri. Però aquesta idea benefactora, si bé et calma provisionalment, no deixa de ser una presumpció. Elias Canetti conta la història d'un escriptor desconegut que, cap als anys trenta, en veure que s'acostava una guerra terrible, va escriure al seu diari: 'No hi ha res a fer, però si fos un escriptor de debò, hauria d'aturar aquesta guerra'. És el fracàs d'un fatxenda. ¿Qui pot creure que amb les paraules deturarà l'avenç del mal, farà desaparèixer la crueltat? Les paraules no signifiquen el mateix per a tothom'.
(Montserrat Roig, Digues que m'estimes encara que sigui mentida) |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBEN A LA VORA
LLETRES
M'ENCISEN
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats 
|