Arribar i besar el sant
Deixa un comentariI després d’aquest parèntesi, ara sí que sí. Alguna vegada heu sentit la dita “arribar i besar el sant”? Doncs això és el que van fer aquests carabassots en la seua condició de nouvinguts a Bologna. No és un assumpte que descriuré al detall perquè no em resulta gaire seductor, tot i que tampoc puc redactar la visita del duet passant-ho per alt. Aleshores, enderrocaren la ciutat en la seua primera nit d’estança i les nits següents saberen a poc, la qual cosa no significa que mancaren de sabor, eh? En mesures percentuals, la balança es decanta pel turisme nocturn, tot i que la responsabilitat, en part, també ha estat del temps, que no ha mostrat la seua millor cara aquests dies. Així i tot, trobe que no han quedat fortament decebuts amb la cara de Bologna que han conegut, veritat parella?
Havent aplegat al local citat, vaig posar en marxa tots els meus dots d’estratega i vaig acabar convencent els organitzadors per tal que deixaren entrar els dos amics. Els havia alertat dels horaris bolognesos i els havia semblat un escàndol que l’horari de clausura fóra les tres de la matinada (és el que té habituar-se a la marxa valenciana). Açò va sumar-se a la venda de begudes alcohòliques a un euro i l’efecte va ser demolidor. Jo vaig confraternitzar-me amb tots dos i prompte vaig aconseguir estar a l’altura de les circumstàncies. Evidentment, el malestar va apoderar-se de la meua persona i dues bones ànimes amigues van tenir que suportar les meues lamentacions d’angoixa fora del local (gracietes!) . Dins el panorama era aquest: Sergio i Xuli en un lamentable estat mentre el DJ de l’encontre – per sort, amic i company d’estudis- cridava pel micròfon: “Vero de Valencia, ¡que venga a por su amigo!”. L’arribada a casa, un seguit de peripècies i d’esforços que van tenir que patir els nostres acompanyants.
Allò més estrany és que l’endemà ens llevàrem més frescs que una rosa. Així aprofitàrem per fer una mica de turisme mentre recordàvem escenes de la nit anterior. Vaig portar-los a un dels millors llocs per fer l’aperitivo (el Tamburini) on vam degustar una botelleta de vino rosso i una taula variada amb una mostra del millor fiambre italià. Seguidament acudírem a L’Artería, un local molt acollidor on es conjuguen cuina creativa, art i música en viu. He de precisar que l’equip de la nit érem quatre homes (Saül, Enric, Sergio i Xuli) i jo, així que prompte va aflorar la fam de dona. Decidírem aleshores traslladar-nos a un local “de caça i captura”, com anomenem ací la discoteca Kinki. En contra de les meues previsions, va ser una gran nit. Molta gent coneguda i noves descobertes, entre les quals podem englobar un grup de xiques de Carlet. Si és que el món és un mocador! A la imatge deixe una mostra de l’estampeta de la nit.
Com sempre, hi ha un dia light on el cos s’oxigena i recarrega les piles per tal d’encarar amb ànims les agitades activitats de l’agenda marcada. Aquest dia “de paro” fou divendres. Els dos hostes marxaren a Venècia a gaudir dels delits que ofereix la ciutat. Jo vaig aprofitar per fer les tasques diàries que són impossibles de realitzar en temps de visita. Soparet tranqui amb els companys de pis i a una hora anòmala (deu de la nit) ja vaig retirar-me al sobre.
També, com sempre, hi ha un dia que desmunta l’excel·lent transcurs d’un viatge (com ja va passar a Madrid). Doncs aquest és el cas de dissabte. Primera sobtada: dia de la Immaculada i tots els supermercats tancats. Ens apanyem com podem amb les provisions casolanes per fer un sopar per a una quantitat elevada de gent. Segon sobtada: ens dirigim a una festa força allunyada del centre i ens trobem amb un ambient desolador. Tercera sobtada: decidim canviar d’escenari, migrem de nou al centre i acudim a altra de les discoteques més concorregudes de la ciutat, la qual trobem tancada! El temps, seguint el seu flux automàtic i metòdic, anava passant i posant a prova la nostra paciència. Ja desesperats proposem anar de nou al Kinki. Però ja diuen que allò que mal comença, mal acaba. I aquesta vegada no fou l’excepció. L’estil de la nit no s’ajustava a allò que nosaltres buscàvem (i mira que ens haguérem conformat amb poc, eh?) així que en menys de mitja hora vam decidir que la millor opció era tornar a casa i descartar la idea d’una gran nit. Llàstima!
Diumenge plujós. Per tercera vegada puge le Due Torri. Un fred que pelava! La boira tampoc va deixar-nos admirar la bellesa del centre de Bologna. Tot i això, no vam deixar-nos vèncer i tot i el ruixat, vam visitar La Finestrella (des d’on s’observa un dels canals que corren sota la ciutat) i ja, abatuts i gelats, ens vam retirar cap a casa.
Per força, va arribar l’hora de l’acomiadament. Sempre m’agrada fer un balanç final de cada experiència viscuda en companyia. Aquesta vegada la puntuació també supera amb escreix allò esperat. No comptava amb donar tant de mi (realment em sentia dèbil per afrontar un nou finde non stop) i tampoc comptava gaire amb que la parella donara tant de si. Així doncs, mil gràcies als dos per fer-me més amena l’estada! Ja sabeu que deixe obertes les portes a un possible retorn!