Que no s'apague la llum

De vegades no és en va que les coses vagen malament, ja que dissabte ens vam llevar tots amb intenció de menjar-nos el món. Començàvem la nostra ruta turística quan dues de les nostres “necessitats primitives” van demanar ser ateses enmig del nostre camí. La primera, calmar la fam, ens la va satisfer la Nuttelleria, que ofereix tot tipus de productes rics en aquest dolç. I l’altra, calmar la set, la va satisfer un supermercat on ens proveirem de begudes alcohòliques per a la nit. Amb tot, vam oblidar-nos de la geografia bolognesa per segon dia consecutiu. Hores després vam rebre la visita d’uns amics de Saül i vam fer soparot a casa, com mana la tradició. Acte seguit, ens dirigírem a una discoteca als afores de Bologna. El trio Santi-Danielle-botella de ron dins del recinte van patir una sotraguejada acollida, doncs el seguretat no els treia l’ull de damunt i van haver d’abandonar el local. Però… Oh my got! (… i got en alça!) Increïblement vam poder camuflar-los i entrar-los de nou! Una barbàrie aquella nit!  

Diumenge, quan ja no vam poder resistir l’assalt de la vergonya, vam decidir dignar-nos a fer un giro per la ciutat. L’última parada d’aquesta visita guiada fou el Tamburini, un dels llocs més freqüentats per la nostra colla italiana i on vam poder degustar el millor companatge italià i alguns dels millors vins de la terra de la bota. Prompte els efectes d’aquesta típica beguda començaren a manifestar-se fins el punt que aquesta gentola va deixar el meu número de telèfon al cambrer del lloc davant dels meus nassos! I jo no vaig assabentar-me fins que ho vaig veure a les fotos! 

 En veure l’estat de la temperatura ambient, vaig idear ipso facto portar-los a un local de “joventut calentota” (la pregària de la nit)… però, intent fallit! Com bé diu Tèr, “allí els únics joves calents érem nosaltres”. Així optàrem per altre dels nostres llocs prefeits (L’Arteria), però aquesta nit l’espectacle que oferien era un tant tranquil i no vaig poder evitar patir un dels meus habituals atacs de son. Per tant, el dia que s’augurava seriós va tenir un desenllaç  fins i tot més crític que la resta de les jornades. La sensació final? La d’haver assaborit despreocupadament els grans plaers d’aquesta terreta i a més… amb la meua gent! 

Dilluns les melodies dels despertadors van despertar-nos a una hora més que prudent tenint en compte la mitjana d’aquests dies. La gent no va trigar en preparar-se per l’últim combat. Així férem turisme com Déu mana i el pertinent reportatge fotogràfic de rigor. També vam atipar-nos amb allò que encara no havien engolit els nostres paladars. Vam dinar l’especialitat de la zona (tortellini ripieni) i encara hi vam deixar espai per a un gelatto front a l’estació. Allí despedírem Danielle/Danilo, el qual ja té el carnet d’or de la colla per les grans aptituds demostrades. I per tal de deixar el pavelló ben alt, quan ja anava a creuar el llindar que el portaria a sa terra (Roma) va udolar despietadament: “A redéeeu!!” I la gent allí present, com qui sent “Bomba vaaa!!” va començar a agitar-se de forma incontrolada. Sens dubte, una gran anècdota.  

I clar, després de cinc dies arropada amb el calor d’aquests quatre elements i a vespres de retornar a casa… em vaig quedar taaan desemparada! De camí a casa vaig sentir-me com aquestes dones dels anuncis de “tengo la regla”, és a dir, la meua cara reflectia tal felicitat extrema que de segur que la gent del meu voltant em pensaria boja. I és que el meu cap era encara tan lluny de l’esfera real…