Que no s'apague la llum

Sovint ocorre que donem per conclòs un assumpte i no ens n’adonem que, tal vegada, més enllà de la nostra humil visió, hi tingut una transcendència insospitada. També és cert que els límits de la credulitat només poden travessar-se quan s’és testimoni i es pot donar fe d’un/s determinat/s fet/s. El factor sorpresa de la història que llegireu a continuació té una protagonista indiscutible. Jo pensava que després d’haver experimentat l’episodi més groupie i més surrealista de sa vida a terres alemanyes (que roïna és l’enveja!), la meva heroïna no podia pujar més graons de l’escala triomfal, però en efecte, ho ha fet… Què puc dir-te més que… Evviva Neus!?!?

Aquesta és la història d’una dona “a una botella de rom apegada” jajaja. Però cada cosa al seu torn. Començaré contant que els dies previs a l’esperada arribada, vaig elaborar un planning d’allò més complet i variat que comprenia tot tipus d’actes diürns i nocturns. Després de masegar-me el cap de valent, vaig començar a barallar la possibilitat de canviar tots els esquemes, doncs tots coneixem el do de la discòrdia de la senyoreta. Però… sorpresa! Vaig rebre el vist i plau en cadascuna de les previsions i realment semblava clar quin anava a ser el desenvolupament de la setmana. Tot i això… nova sorpresa! Vam invertir tanta energia als plans nocturns que cada matí, en llevar-nos, la pregunta era: “Quin és el planning que anem a no acomplir avui?”. Trist? Alegre? Jutgeu pel vostre compte…

Primera nit a Bologna. Consulte quantes són les ganes de sortir a la nit i no em sorprèn el fet de veure que la bateria està plena d’energia. Aleshores, decidim que “tot per l’aire” i, de fet, aquesta sentència va convertir-se en la base de la filosofia que vam professar igualment les nits següents. Però tornem al dijous. Després d’una bona dosi de birra, comencen a sortir els nostres instints més primitius i decidim donar carta blanca a la il·lusió estrela: refreguetón! I com que vam quedar fortament decebudes amb la primera temptativa, divendres vam repetir la jugada! Aquesta vegada vam acudir a casa de Norman, un amic que organitzava festa a casa seva per tal de donar la benvinguda a nous companys de pis. Novament vam apaivagar la set amb bona cosa d’alcohol i Neus va convertir-se en la regina d’una vetllada caracteritzada per un ambient hipnotitzador. Va acabar parlant un perfecte italià (com de profitós n’és practicar amb la llengua!) i va prometre alberg a Colònia a tot aquell que dansava pel piset… no em direu que no és bonic fer amics?

Fins ara m’estalvie comentar l’activitat sota la llum del dia, donada l’escassa productivitat. Dissabte ens passen el comunicat d’altra festa celebrada a un pis estudiantil, a la qual ens presentem com a “amics d’uns amics del comitè organitzador”. Així que allà que anem amb una bona llimonà i una botella de llimonà que ens emportàrem per tal de no presentar-nos amb les mans buides… Quina vergonya! O deuria dir més bé… quina poca vergonya! Descripció de la falla: l’apartament ple de gent de gom a gom, Neus “en la seua salsa” cara la seua botella de rom (personal i intransferible), jo xarrucant amb Albert Obrint Pas en versió italiana, Àngela manifestant el seu odi envers tot aquell que tractava de passar davant a la inacabable cua d’accés al bany… El cas és que desfasament públic i autoritat no són paraules que es vulguin entendre, així que vam rebre la visita dels carabinieri. I l’adjectiu escaient en aquest cas i en versió italiana és guastafeste. Quin despagament!

Hi ha que afegir al nostre favor que tampoc el temps va estar de la nostra part aquests dies, per tant, en veure un raig de sol diumenge al matí, vam decidir que era una bona oportunitat per sortir de casa i fer pícnic als Jardins Margherita. Conversem, conversem i conversem fins exprimir tot el suc d’històries viscudes en aquest temps de separació. A continuació fem un giro on combinem tres tipus de turisme: cultural, gastronòmic i… com no… shopping! Amb les butxaques escurades tornem a casa i hi romanem el temps just per recarregar bateria i és que, revisant els paràmetres estructurals del nostre particular programa nocturn, vam adonar-nos que havíem passat per alt el fer un aperitivo. Així, perquè no ens conten res, vam fer aquesta tasca entusiàsticament. Entre tant, estàvem a l’aguait de notícies de la terreta, doncs teníem a la tia Emi informant des del front est del Mediterrani al voltant dels resultats electorals d’aquest 14-M.

Sortim del local on vam acontentar els nostres paladars d’allò més animades, disposades a seguir un règim “non stop” de birra. I com si ens hagueren llegit el pensament, ens trobem amb Fra, Andrea Pescara i Eva (alguns amics) amb similars intencions. Així que engrossem el grup i ens unim a un nou pla consistent en “fer carrer”, hàbit que ací a Bologna està molt en ús. Enmig de la vetllada rebem la gran notícia: confirmada la victòria de l’esquerra! La qual cosa suposa un plus d’eufòria… i ho categoritze així perquè seria absurd afirmar que fou el motiu del festeig. L’evidència mostra que en aplegar la bona nova el vaixell ja anava ben ple. Però si toca, toca… i xupito d’honorança que ens vam prendre! I jo dic… serà precís diumenge també?

Dilluns, com és de suposar, estàvem més mortes que vives. Jornada que vam malbaratar suportant-nos la respectiva tonteria que resta després de quatre dies explotant al màxim la nostra capacitat d’aguant. Mal de molts, cònsol de babaus, no és així? Una imatge que hi recorde molt tendrament és la de les dos mosses tractant de fer un trencaclosques de la nit anterior cada matí! El repte? Aconseguir-ho! Com diria Emi (sempre presència ineludible): que dos per a l’arròs caldós!

I ja dimarts, amb més pena que glòria vaig haver d’enviar-la a Milà per tal de fer front als meus estudis. Posteriorment, m’ha confessat que va passar tres dies “de repòs” a causa de la mancança d’energia. El balanç? Una visita encomiable on, definitivament, he coronat Neus com la meva ídol (hauré de renunciar al nomenament de regina del non stop?). És cert que no hem acomplit allò previst en un principi, però, què més dóna? Per cas ho hem trobat a faltar?

De veritat, gràcies sinceres per la visita! Ha estat una setmana indimenticabile! Promet compensar-te a Colònia dintre d’un mig meset, i crec que tampoc tu allotges cap dubte que ho faré… vas dir-me una birra, un euro, veritat?