Que no s'apague la llum

M’he promès a mi mateixa i alhora a aquelles persones que vénen a veure’m que he d’escriure el post pertinent a cadascuna de les visitetes. Com que n’he tingut dos en un espai breu de temps, he quedat endarrerida enfront de la feina i ara he de fer un plus d’esforç per tal d’acomplir allò acordat.

Bé, repesquem el punt on ens trobàvem al post anterior.  Acomiadem Dolo i Pau dilluns. Comencem la setmaneta amb grans ànims, la qual cosa preludiava un transcurs suggeridor. A bons resultats, bones ambicions, no és així? I a mitjan  retornaven a terres bologneses les dues periodistes que van explorar aquests territoris el darrer any: Bea i María. Una mica de nostàlgia en tornar a trepitjar la zona, però ens vam encarregar de fer-la esfumar-se i trobe que de nou porten a València un gran record de la ciutat, sí o sí?

Com diu el títol del post, avui el tema són les novetats, doncs s’han fet veure dia sí i dia també aquestes últimes jornades. Algunes descobertes i alguns fets insòlits han esdevingut parcialment protagonistes de l’experiència Erasmus. En primer lloc, entre tanta celebració i tants tipus de vi diversos, va sorprendre als nostres paladars un vinet amb sabor a llepolia. Érem a casa nostra, doncs Saul s’havia compromès a fer-nos un arròs al forn i alguna de les persones invitades– ací tot convidat ha de portar la botelleta de vinet de rigor- va comprar sense cap advertiment aquesta exquisitat. Tots vam quedar bocabadats i preguntant-nos què era aqueix vi i per què aqueix bon gust. Els experts italians ens feren l’explicació de la falla: Es tractava de Fragolino, elaborat amb uva fragola (raïm fresa), la qual cosa justifica tal delícia. I dir-vos que no patiu! No vull privar-vos d’assaborir-lo! Així que una botella de Fragolino viatjarà a la meua maleta al retorn de Nadal!

Altres novetats dignes de mencionar. He començat les classes i la natació! Olé, olé! Açò ja pinta d’un altre coloret, eh? Estic molt contenta amb el meu nou planning, em sent de nou la Vèr responsable! Esdevé gratificant i alhora m’ajuda a no tenir un sentiment de culpa increïble després de cada sortida nocturna. També he hagut de prendre un nou rumb diürn arran del congrés que m’espera la setmana que ve a Madrid! Cal estudiar un poc, que la cosa és ben seriosa! Per a ser-vos totalment sincera, els nervis se’m mengen! El fet d’haver de participar en un esdeveniment tan formal em provoca una ansietat desmesurada! Per sort, sempre hi ha mètodes infal·libles per combatre-la!jeje. I, per suposat, també m’enfortix barbaritats el saber que vaig a retrobar-me amb molts de vosaltres! Quines ganetes, culli!

I com que parlàvem de novetats, he de dir-vos que finalment he deixat en mans d’altra persona el meu taló d’Aquil·les! Sí, senyors… he deixat que l’ex conquilina de Bea em tallara el pèl! Atès que ací són força cars els parruchiere, vaig armar-me de valor i vaig pronunciar les paraules que m’han fet ser de nou una dona amb la frangeta curta: “Va bene, avanti!”. Realment m’agrada com ha quedat. Un estil un tant desenfadat i informal que sintonitza amb l’estil bolonyès. Mil gracietes Adelaide! Eixa vespradeta i les cervesetes promeses arribaran el més aviat possible!

I bé, és el torn del resum de les batalletes més significatives que han vist la llum els últims dies. La primera d’elles fou dijous. I en aquest moment em veig obligada a reproduir les paraules del company Saület al seu diari Erasmus, t’ha quedat que ni brodat, perla! Paraules textuals: “Vingué l’amic Marc i portà la cassalla… jo ja era el més feliç del món. Acabada d’aterrar a Bologna, el sabor de l’anís Tennis va omplir les nostres papil·les gustatives i les d’un grupet d’italians amb els quals sopàrem en casa dels trapis (Àngela i Vero), i acabarem tocant la guitarra i cantant en la plaça on es fan els botellons, fins que, com sempre, arribaren els carabinieri (policies)”. Així fou, gran desgavell i de nou el final que a mi més m’agrada. Seguisc insistint a convidar-vos a viure tot açò! És tot un espectacle! Francisquito, Tèr i Dani ja tenen lloquet en la meua agenda de visites i he de dir-vos que em provoca una il·lusió tremenda!

L’últim incís és d’origen francès. Dissabte van convidar-nos a una festeta francesa de les de lliure accés, és a dir, d’aquelles a les que tots són “amics d’un amic d’una amiga de la xica francesa que organitza la festa” i a la qual ningú coneix ni tan sols en finalitzar la vetllada. Moltíssima gent de procedència molt diversa dansant per dos apartaments oberts al públic en la seua totalitat. De nou comunicació multilingüe, més fluïda a mesura que avançava la nit. Sens dubte, una gran serata que ja va servir per acomiadar Bea. Mil anècdotes que de segur romandran encara en la seua ment, veritat carinyet? Si és que entre La panda del moco (apúntate que somos pocos), el Rey Sol i La busco… quin escàndol, mareeeee! No hem de deixar passar l’oportunitat de reunir-nos tots ací de nou l’any vinent!

I ja per finalitzar, comentar-vos que he escollit una imatge per a aquest post que no és més que el botó de mostra de les nits a Bologna. Huit cerveses per a sis persones? Tira bo! Algú se les beurà!

 Primera visita oficial. Si exprimim el suc d’aquests cinc dies, crec que podríem extreure’n litres i litres. Jo he estat partícip d’un poc més de la meitat del seu viatge, però la parelleta s’emporta matrícula d’honor. Quatre ciutats visitades en el temps d’estada no està gens malament, i entre tant de turisme encara vam poder gaudir d’una vesprada-nit a base d’spritz (típica beguda de Venècia) i a base de rialles. La visita ha superat les meues expectatives. Imagine que el descans encara serà necessari a les Valències.

Després d’aquest breu resum, detallaré com sempre la meua visió de l’experiència. Sens dubte, una gran elecció l’arribada en una nit com Halloween. Tot i l’americanisme que envolta aquesta festeta, sempre és un gran plaer poder justificar amb escreix una sortida nocturna. Hi havia planejada una trobada als jardins Margarita (un local bastant fighetto de la ciutat, és a dir, pijo) per tal de celebrar la nit dels morts. I allà que anàrem per tal de comprometre’ns amb la causa. Trobarem un ambient bastant guiri que va resultar un afegit negatiu al cansament acumulat de Pauet i Doloretes. Així que prompte s’acomiadaren per anar al tombo. La gentola vam restar alli fins les 6 de la matinada – tot un luxe tenint en compte l’horari italià, que no és força generós-. A pesar de la bondat, no teníem prou. Quan més tens, més vols, no diuen això? Per tant, acceptarem de bon gust l’oferta d’un amic de La Rioja d’anar a esmorçar a casa seua. Dues horetes després (8 del matí) vam retornar a la dolça llar explorant noves descobertes de la ciutat de Bologna. Allò anecdòtic és que portàvem el barret de bruixots de rigor quan el sol ja era ben fora.

Dijous vam fer dia de turisme per la ciutat que m’alberga des de fa mes i mig. Dintre de la ruta, pujàrem al sobre de les dos torres – punt clau bolognès- i jo vaig jugar-me així el no acomplir l’objectiu de l’experiència Erasmus- acabar la carrera-, doncs ací diu la llegenda que qui puja abans de laurearsi, no ho aconsegueix. Creuem els dits, xiquets! Per la nit vam fer l’aperitivo i menjàrem pizza pel carrer. Puc assegurar-vos que cap de les visites retornarà a casa sense fer aquestes dos tipicitats italianes. I com que a terra que vas, costum que trobes, la descoberta de la nit fou un lloc bastant alternatiu – el Baracanno- on vam trobar uns concerts de hip-hop de grups locals. Tota una lliçó d’italià i tot un retrobament amb els nostres costums valencians. Observar el concert i tenir a Dòl al meu costat era com ser a casa!!

Divendres, els hostes van viatjar a Florència. Jo vaig restar a casa per descansar el cos i descansar la butxaca. I ja dissabte de bon matí agafàrem tots junts el tren cap a Venècia on ens esperaven Matteo i Laura. Venecians com son, van assolir el rol de guies i van portar-nos pels millors llocs de la ciutat de les gòndoles. Quina preciositat, la ciutat! Passejar per damunt de canals i estar vorejats d’aigua dóna la sensació d’estar surant tota l’estona. A més, esdevé molt curiós veure les condicions que requereix aquest tipus de vida. Hi ha gòndoles que són paradetes de mercat – amb fruita i verdura i tot tipus de productes-, també hi ha les gòndoles taxi i ambulàncies, a més de les típiques gòndoles de passeig per a les parelles d’enamorats i amb un bon grapat de duros, doncs no tothom pot permetre’s gastar dos cents euros en un espai temporal reduït, més particularment si es tracta d’estudiants. Així que nosaltres vam resignar-nos a observar el tràfic marítim. Què hi farem!

Havent dinat vam fer una quedada amb amics de la parella. D’entre les cares conegudes es trobava Marco – l’altre venecià que va fer l’any passat l’Erasmus a la nostra terra-. Aquesta colla ens va ensenyar l’altra cara de la ciutat. Vam fer un recorregut pels locals juvenils venecians i la història consistia en demanar un spritz o un vinet en cadascun d’ells. Imagineu-se com de seductor resulta el fet d’estar segut al costat d’un canal tirant-li al drinking. A la meitat del circuit els colorets de cara començaren a rogejar i l’idioma ja no fou una barrera comunicativa per a Doloretes i el seu home. Quin espectacle! Jeje. El final de la nit té dues cares. Uns dormint la mona al tren que ens va conduir al poblet de Matteo i altres – entre els quals em trobava jo- raonant i marejant amb les típiques històries que veuen la llum com a fruit de l’embriagament.

Diumenge el pla fou visitar Verona, altra de les ciutats més romàntiques de la bota pel vincle amb la història de Romeu i Julieta. He de dir que la idea no fou del tot encertada. Visitar aquesta ciutat amb ressaca – en sentit literal i sentit estricte- de Venècia va fer que no apreciàrem del tot la bellesa que ofereix. Tot i això vam fer el giro de rigor i vam visitar el teatre i el circ romà, el duomo i, com no! Visitàrem també la casa de Julieta i vam dibuixar a les muralles d’aquesta un coret amb el nostre nom i el nom de la persona estimada. Un tant trist tenir que recórrer a escriure dues vegades el meu nom dins del cor, però fet i fet, actualment sóc ama i senyora d’aquest en la seua totalitat.

Arrosegant els peus i amb la llengua fora vam arribar a casa. La meua energia no va donar més que per aplegar al llit i deixar-me caure, stanca morta com hi era! Els novençans encara van encoratjar-se arran del seu mig any juntets i van anar de sopar a un restaurant bolognès. Sense cap tipus de pressa, dilluns vam llevar-nos quan el son va dir prou i vam preparar l’equipatge que anunciava l’acomiadament. La resta del dia va estar caracteritzat per l’estat anímic que resta en dir adéu dos amics. En canvi avui, quan escric la crònica de la visita, la felicitat d’haver pogut gaudir de la vostra companyia és allò únic que sent. Mil gracietes parella!