Que no s'apague la llum

Imagine que molts de vosaltres, així com jo, ja des de menuts, us heu mostrat neguitosos i reticents a tots els canvis que porta amb si l’inici de la tardor. És, d’entre les quatre estacions de l’any, aquella tacada amb més connotacions negatives. És com si, després d’una treva (òbviament, el parèntesi estival), tornés a fer-se efectiu un conflicte bèl·lic que aleshores se’ns representa en forma de material escolar, mànigues llargues i paraigües.

 
Adés s’ha projectat en mi una melangia semblant a la dels dies que precedien a la “tornada al cole” que m’ha mogut a rememorar aquelles molestes sensacions d’inquietud, potser resultat d’ésser al bell mig de les jornades més grises i fredes del mes de setembre… o potser, perquè, al cap i a la fi, encara continue sent un tant antipàtica davant els habituals començaments tardorals…

El passat juliol deixava enrere Itàlia i moltes més coses. D’entre elles, la vida universitària. I ara què? D’on vinc i cap on vaig? Dubtes, dubtes i més dubtes que em vaig veure obligada a transformar en petites decisions i perfils de projectes força llunyans a la seua concreció.

Aplegats a aquest punt, l’enderiament a no trencar radicalment el quefer estudiantil s’enfronta amb l’afany (i la necessitat!) de començar a atényer un cert grau d’independència econòmica, únicament assolible per la via del jornaler. Descobreixo, però, que no són per força incompatibles i, tot i que és obvi que no resultarà gaire fàcil fer front a ambdós responsabilitats, penso en l’Ovidi quan recitava allò de “bon vent i barca nova!”.

I així és com comença a prendre forma el que serà una nova etapa vital, inserida en un òptim teló de fons: Barcelona! Dit així, bé sembla un esdeveniment digne de rebre amb salts de goig que, qui sap perquè, no he sabut interpretar com a tal. Neda endins de mi alguna cosa que obstaculitza la plètora d’alegria i m’empetiteix davant la notícia. No sabria pas com explicar-ho. Tal vegada és la grandesa de la ciutat comtal, potser l’obligació d’haver de respondre davant un nivell acadèmic considerable (no em veig amb esma d’utilitzar l’adjectiu “professional”), la pressió inexorable d’haver d’incorporar-me al món laboral, la nova casa, els nous companys… o senzillament la por que em genera aquesta desconeguda fase que, tot i que sempre m’agrada donar noms i cognoms als conceptes, continua sent òrfena.

 
En suma, tot depèn de l’efímera decisió que efectuem en un determinat instant: perquè açò sí i allò altre no? I una vegada decidits, sols resta mirar endavant…

Fou per aquestes dates quan, un any enrere, encetava el bloc on penjaria assíduament notícies que us farien sabedors del transcurs del temps a Bologna. Avui ho meditava i, fent càlculs, m’he adonat que són ja cinc mesos que la feina (i alhora plaer) ha quedat estancada. Així doncs, l’aniversari ha estat l’estímul i l’empenta a reactivar de nou “Que no s’apague la llum”.

Allò escaient a hores d’ara seria una explicació per justificar aquest temps d’absència. Bé sabem que a l’estiu, aquells que estem exempts de responsabilitats, trobem una àmplia oferta d’oci que, especialment els que pequem de ser culs de mal seient, explotem fins a límits insospitats. Aquesta ha estat la raó que ha eclipsat tot allò mínimament vinculat al sedentarisme (seure’s, pensar, reflexionar, abocar a un quadern qualsevol idea digna de treure’n profit, etc…) i jo, lluny de l’exculpació, he sabut aprofitar-me’n del meu “jo” més mandrós. Tot i això, tard o d’hora faré un ajust de comptes i convertiré en quelcom tangible les últimes històries de viatges i visites que han entretingut les darreries de l’experiència a Itàlia. Com avançament, adjunte imatge que la companya, amiga – i amant perquè no voldràs! Jajaja- Esme va fer-me quan ja teníem els dies contadets, tot i fent gala dels seus dots artístics.

Sóc la primera en fer-se’n creus davant l’espai de temps que he deixat de banda un projecte que des d’un inici vaig encarar amb tanta il·lusió i gana. I, de fet, aquesta deixadesa també ha estat el que ha actuat com a llast. No em veia amb forces per sintetitzar tot allò ocorregut, més al llarg d’aquests mesos que, com ja he dit, semblen haver-se duplicat en la mesura que s’ha multiplicat el meu principi actiu a l’hora de mobilitzar energies. Tot i això, mai no és tard per rectificar. És més, momentàniament, sent un inigualable desig de reprendre els escrits, tot i que sigui fent un salt en el temps que absorbeix l’allau d’activitat estival.

Un poema de Miquel Martí i Pol (inclòs al poemari d’Estimada Marta) m’ha fet obrir els ulls en aquest sentit i m’ha portat a la conclusió taxativa de que els impulsos redaccionals han de seguir el seu flux, ja que, en cas contrari, esdevé un càstig privar-se de fer néixer unes quantes línies quan aquest acte es manifesta quasi com una necessitat fisiològica. I… més endavant ja diré d’altres coses!

Discretament, però amb aquella força

que no se sap ben bé d’on procedeix,

vull deixar dit això que dic, les coses

elementals i clares que em commouen:

uns sentiments, uns anhels, uns neguits,

el fer i desfer senzill de cada dia.

Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,

intensament feliç moltes vegades.

Vull deixar dit això que dic i prou.

Més endavant ja diré d’altres coses.

(Miquel Martí i Pol)