Que no s'apague la llum

Arribem al lloc i ens trobem amb Manolito, Francisco alegre, Pau, Xuli, Sergio i la resta de la tropa. Molta calor al recinte i als cossos, molta gent… i molta vigilància! Davant la insistència del seguretat, vam haver d’agafar un taxi per retornar a casa. Vic, a la parada de taxis, seguia amb gana de “sarandonga” i vaig veure que s’acomboiava amb una desconeguda per anar juntes al taxi, doncs aquesta es dirigia a la Malvarosa i Vic – que tots sabem que viu a la zona d’Aragó- volia compartir vehicle perquè “li venia de pas”… Poca paciència més (ho sent carinyet, però estava ja tipa!), la vaig agafar amb un pessic i vaig posar punt i final a la recent nascuda amistat! Si ja diuen que Déu els cria, i ells s’ajunten! 

Nit del 24. Ens reunim tota la colla al Capri després d’haver fet ja varies “sentadetes” de cerveseta… Mankanta! Bryan s’incorpora al grup i, tot i el seu tarannà de genet solitari, aconsegueix amb escreix superar la prova d’adaptació. Com ell diu “cuando voy a Roma, soy un romano más”… si és que no sé com ho fem, però sempre pesquem gent amb el nostre esperit! L’encontre va començar amb uns ànims un tant relaxats, doncs l’endemà volien fer tots bona cara al dinar familiar per excel·lència. Tot i això, Santi i jo ja presagiàvem una clausura com cal, és a dir, a la Velvet. I així fou. Sense massa obstinació, la resta va predicar amb l’exemple i acabarem la vetllada com dicta la llei municipal: mantenint el tipus fins que s’encenen els llums i ens conviden a abandonar el recinte! Y esooo! Evidentment, no vam mostrar el nostre rostre més brillant al dinar de Nadal… 

Després d’un parell de dies esguitats per l’agitació típica nadalenca, la gent va salvaguardar-se per al Festivern. Dos dies ben esperats per als quals havíem d’estar al cent per cent. Arribem a Benifairó de la Valldigna diumenge 30 a les tres de la vesprada. Saludem la peculiar colla carabassota amb qui compartíem campament i… què fem? Cerveseta i au! I amb aquest acte, que va tenir cua, vam inaugurar el festival. A les set de la vesprada, cansats d’esperar els rotllets i la degustació de licors típics de la terra (quin fallo, xe!), ens dirigírem a la carpa de cantautors on tinguérem el privilegi d’escoltar a primera fila Pau Alabajos i Cesk Freixas. Després d’emocionar-nos sobremanera amb Cançò explícita (“i no tingues por, no et pense fer mal, només vull recórrer la pell del teu cos…”) i de brindar per les nostres vides, no vull dir-vos com era d’alterat el nostre estat… Vençuda l’alteració (o no…) vam canviar de carpa i vam seguir les directrius marcades per l’organització de l’encontre (no ens contaran res, no!). Ipso facto, vaig anunciar la meua retirada. Ningú entén per què, ni tan sols jo… Trobe que vaig voler mentalitzar-me de que havia de guardar energies per a l’endemà i de que no tindria esma per suportar dos dies a ritme tan accelerat.  

Cal dir que  fou la pitjor decisió que vaig poder prendre. Vaig patir més que en tota ma vida! Quin fred feia dins la tenda! Tant que ni tan sols vaig poder pegar ull fins les nou de la matinada! A mitjan matí, en vista de l’èxit, vam decidir retornar a casa per prendre cura del nostre descans corporal i també de la nostra higiene. Una vegada recuperades hores de son i ja netets, tornàrem a l’acampada i de nou “que el ritme no pare”. Piscolabis, rialles… i líquid per no deshidratar-nos! Com que no és cap secret afirmar que som culs de mal seient, ens férem lloc entre la multitud de les carpes i ja no ens vam moure… Vacances a la barra i el que faça falta! I allí fou on ens tocaren les campanades. Una forma insòlita de començar l’any… Cap raïm però molt d’amor compartit amb els membres de la colla! Inoblidable, gent! Allò màgic és que ens superem dia enrere dia! Sempre present el factor sorpresa! No tinc paraules! 

I ja diuen que “si te pasas, te lo pierdes”… i, com ja he comentat, els virus han volgut venjar-se i s’han apoderat de mi els últims dies d’estança a la terreta. La febra va fer-me embogir i m’ha retingut a casa sense poder fer front als actes finals programats a la nostra particular agenda nadalenca… Però la salut (company!) és primordial i he tingut que deixar de banda els grans plaers per tal de poder tornar sencera a Bologna. Tot i això, vaig assistir físicament (donat el meu estat, era inútil demanar més) a la gala d’entrega de regals de l’amic invisible. El meu? Una litrona de San Miguel i el llibre “Cerveza a la carta” on puc trobar tots els secrets d’aquesta benvolguda beguda i on s’amaguen tot un conjunt de receptes culinàries adobades amb aquest venerat líquid. Un 10 en originalitat, Pèr! T’havia dit alguna vegada que m’ancantes? Jeje. 

 Poc més quadrilla, tot i que m’haguera agradat poder dedicar-vos tot el meu temps i el constipat no m’ho ha permés, he de dir-vos que allò que he compartit amb vosaltres ha estat tan especial com havia imaginat. Si és que no pot ser d’altra forma….  Vosaltres sou els imprescindibles! I per dir-ho en el nostre idioma… La revolta es porta al cor!!