Que no s'apague la llum

Cal dir que no m’excedisc en l’apreciació. El carnestoltes d’aquesta ciutat i tot allò que comprèn la celebració ( alegria, màscares, desfilades, música, ball…) és digne de veure i viure com a mínim una vegada a la vida. L’ambient esdevé indescriptible, la gentada es troba en estat d’ebullició, danses i música per tots els racons… Una vertadera bogeria.

Per tal d’ubicar-vos un tant als costums valldostans, he de dir-vos que aquesta coneguda fira se celebra a les darreries del mes de gener. Es presenta com un homenatge a la creativitat i a la laboriositat dels habitants d’aquesta ciutat muntanyosa. Diu la llegenda que era- i és!- tant el fred de la zona, que els ciutadans havien de restar a casa i, per matar el temps, es dedicaven a fer treballs artesans amb diferents materials (fusta, ferro, pedra, etc…) per després vendre’ls i guanyar-se un jornal. Avui en dia, en commemoració d’aquells temps, un miler d’expositors donen vida a la ciutat presentant les seues obres d’artesania.

Dimarts nit, després d’haver fet paradeta a totes les àrees de servei del trajecte (quin mal costum, la cigarretta!!)  i de practicar tot allò practicable dins d’un cotxe (en el sentit més innocent de la paraula) vam aplegar al nostre destí. Andrea va contar-nos mil historietes d’aquesta ciutat que el va veure nàixer i ens va presentar la casa que ens allotjaria durant quatre dies. Els seus pares i la nonna (abuela)… un encant! Van tractar-nos com a reis, i això va aportar un plus d’encant a l’eixida.

 Dimecres ja vam posar-nos en marxa i en sintonia amb el que oferia la festeta. Així que vam dinar polenta –farina de dacsa cuita- amb fontina (tipicitat de la zona i un dels millors guisats de l’abuela d’Andrea, que ha treballat més de trenta anys de cuinera) i un munt més de delícies i vam passejar-nos per la citada fira. De tant en tant, parèntesi i gotet de vin brulè (vi calent condimentat amb espècies) per escalfar el cos, i ja el ritme no va parar fins ben entrada la matinada. Era l’anomenada nit de la veillà (vetla) i les cantines resten obertes per oferir vi i tot tipus d’embotits i formatges als valldostans i als forasters. Una gran experiència ben nodrida amb coneixements del dialecte de la zona… que bonic és aprendre!

 L’endemà vam restar al llit fins la vesprada. Ja diuen que qui de nit dansa… Així que un dia prou “gos”, per a entendre’ns. De nit, com que anàvem acompanyades de quatre homes, no van tenir una idea més seductora que portar-nos a una sala de joc per tal de jugar a les birles… tira bo! La meua primera vegada. Vaig temptar el destí i vaig acomplir la dita de la sort del principiant… Primer tir, i totes les birles avall. Tot i això, he de reconèixer que vaig perdre amb gran diferència. Què hi farem! Puntualitzar que l’encontre va acabar, i no podia ser d’altra manera, a la barra de la sala de jocs. Cervesola i olé!
 
No trigarem gaire en anar al llit. Vam reservar l’últim dia per fer turisme. Fins el moment ens havíem dedicat a l’hedonisme gastronòmic i no era pla… Així que divendres vam llevar-nos aviat i vam pujar al cotxe per tal de dirigir-nos a Pila, una de les estacions d’esquí dels Alps d’Itàlia. De tant en tant ens paràvem per tal de gaudir del paisatge. Unes muntanyes vertaderament de postal (jutgeu pel vostre compte la imatge). Digne de veure en viu i en directe. I ja, com a colofó final, vam pujar al sobre del tot i vam fer companyia als esportistes. Després d’experimentar perill de mort vam decidir retornar, no fóra cas que allò que havia tingut un gran inici, tingués un devastador final. I ja acomplits tots els nostres propòsits, vam dir adéu als amfitrions i a la ciutat. Un viatge digne d’encomi. D’aquells que sempre resten al record i que el temps mai decapita.