Que no s'apague la llum

 Ja diuen que allò bo dura poc. De nou a Bologna amb ressaca milanesa. Que bé m’han sentat aquests quatre dietes a la ciutat més glamourosa de la bota! Per tal de celebrar el meu primer mes ací, vaig decidir agafar el tren amb vista a retrobar-me amb Estefània (amb accent en la a, molt important a terres italianes!) i ens hem passat cent vuit hores juntetes raonant, descansant, fent turisme i burrutxant. Resultat: ‘desestrès’ absolut.

Si fa trenta dies la meua visió de Milà era força negativa, després d’aquest viatget s’ha capgirat en gran mesura. Dir-vos que tots els tòpics que giren al voltant d’aquesta ciutat són completament certs. Milà és molt Milà. Desprén grandiositat per tot arreu. Per tal d’il·lustrar-ho d’alguna manera, puc dir-vos que mentre Bologna és la ciutat de la birra dels paquis, Milà és la ciutat dels coktails de fragola. Totes dues tenen el seu encant. Del bolonyès ja vos he parlat. És el torn del poble de Fanita.

Arribada a Milà al mezzogiorno després d’una agitada nit a Bologna. M’esperaven la xoconiua i un bon plat de pasta – com no!-. Tot i la necessitat d’una bona migdiada, teníem massa coses que contar-nos, així que vam passar la vespradeta posant-nos al dia. Soparet amb una peculiar colla i nit de disco com Déu mana. Sí, sí… Ací a Milà també tenim Le Club! Mil anècdotes de ‘pacotilla’ (ho sé, cal dir ‘nyigui-nyogui’). Quina alegria retrobar-me amb el nostre peculiar sentit de l’humor i l’amor! Ai uomo, per favore! Que bé ens ho passàrem!

Divendres vam fer ruta turística per tal de compensar un poc el desfasament de la nit anterior. Passejàrem per la plaça del Duomo, ens férem un bicchiere di tiramisù que no tinc paraules per descriure com era de saborós, veiérem els aparadors de les botigues més glamouroses de la ciutat – emfatitze allò de veure els aparadors- i ja que estàvem vam vorejar amb els peus el forat de la fortuna… Somniar és gratis i tampoc era un gran esforç. Tal vegada, a la pròxima podem permetre’ns guaitar a les botiguetes i fer alguna adquisició. Qui sap? Per tal d’arrodonir la jornada, vam acabar la nit a la zona Garibaldi – una de les zones de marxa- per tal de fer-nos l’aperitivo. Degustàrem diversos tipus de cocktail i tastàrem les exquisitats que van oferir-nos al Loola Paloosa. No em dieu que el nom no és total??!!

El solet va despertar-nos el dissabte. Per tal d’aprofitar-nos-en, vam tornar a la plaça del Duomo i aquesta vegada vam pujar a les terrasses per tal d’observar tots els detalls de la immensa catedral. En sintonia amb el seu estil barroc, he de dir-vos que compta amb una bellesa farragosa. Vaig quedar tipa del seu encant. És una passada. A més, aquesta visiteta va solventar-nos la nit. Estàvem maquinejant el pla quan el pla va venir a nosaltres. Vam sentir campanades que justament aquest cap de setmana era la settimana bianca a Milà. Un encontre molt esperat pels amants de la musiqueta dels anys 70. Concerts gratuïts tota la nit a la plaça de la catedral i a les placetes circumdants.

Així, més contentes que unes pasqües vam retornar a casa. Vaig preparar-li a Fanita un plat recentment descobert a les receptes del llibre de La cocina del estudiante: pollastre a la cervesa. Bo el pollastre, bona la cervesa: tira bo! Realment he de dir que va eixir boníssim. A més, vam acompanyar-lo amb dos botelletes de vino bianco frizzante (0,84 cèntims cadascuna) i d’una espelmeta de vainilla que feia l’escena d’allò més tendra. Ipso facto, amb els efectes del vi  barat surant pels nostres cossos, vam acudir a la cita amb els setanta. La sorpresa fou que entre I will survive i It’s rainning men van tancar la paradeta. Quin despago, xe! No tinguérem més remei que fer amics i acoplar-nos als seus plans (no va costar gaire! ;). Com que eren gent treballadora i sense massa gana de mambo, vam fer-nos una cerveseta a un pub irlandès i després ens van portar a una zona de marxa per triar a la carta algun lloc que visitar. I en aquest moment van juntar-se tres raons que ens feren canviar d’idea per la via ràpida. La primera és el pet que portàvem. La segona que ja era tard. I la tercera, que ens demanaven una pasta per entrar a algun local. Total… que després de marejar bona cosa a estos tres maromos, vam acabar optant per tornar a casa i dormir la mona. Una gran i alhora insòlita opció. Tots coneixem el rol d’això ho pague jo que adquirisc quan vaig borratxa, i després la més mal parada és la meua butxaca que no para de ressentir-se. Així doncs, un olé per tan digna decisió!

Diumenge va eixir de nou un sol enlluernador per tal d’acomiadar-me. Després del fred patit les últimes dues setmanes, tot un plaer poder sortir de casa ligerita de ropa! Per tal de continuar el nostre cap de setmana hedonista, vam agafar provisions i vam dirigir-nos al Parco Lambro (un parc-bosc que hi ha prop de casa Fani) per tal de fer pícnic. Mil sensacions de tranquil·litat i quietud. No cal dir-vos com de relexat ha esta el meu retorn a la meua nova terreta. Mil gracietes per aquests fantàstics dies, companya d’aventures! Promet oferir-te un gran cap de setmana bolognés com a recompensa!