Que no s'apague la llum

Dissabte ens llevàrem tard i vam desdejunar pasta, com a bons italians el dia després d’una gran serata. La idea posterior era portar-los a un local per a fer-nos un cafenet i presentar-los a alguna gent de la nostra colla. El pla, en canvi, va sofrir lleugeres alteracions i en lloc d’una dosi de cafeïna, van ingerir una quantitat considerable de whisky i ron que va allargar-se fins l’hora de sopar. Teníem cita da Danilo – un amic italià- per tal de celebrar el seu aniversari. El perfil de la festa era força familiar, per tant l’afluència de gent era bastant reduïda. Entra en joc la parella, amb un pet com una astral i difonent disbarats a tort i a dret. Jo no sabia ni on amagar-me de la vergonya que em van fer patir. Solució: ofegar les penes al vi. Prompte els desficacis sortien de totes les boques participants a l’encontre. De nou, Pèr i Enric van guanyar la partida molt plausiblement.

En acabar aquesta festa d’aniversari, vam haver d’esperar al bus mentre Enric ens oferia unes lliçons magistrals de percussió i belles arts. Tots coneixem la inspiració il·lustrada i la capacitat creadora d’Enric en estat ebri. Un espectacle! I ja dalt l’automòbil vam rebre una invitació per tal d’assistir a altre encontre multitudinari que havien organitzat unes xiques de la terra. Nosaltres, per descomptat, no férem el lleig i ens dirigírem a veure què es coïa en tal esdeveniment. Cal reconèixer que l’organització va fer un bon treball, doncs la paradeta era d’allò més suggeridora. Llàstima que en poc de temps van donar la veu d’alerta dient que els carabinieri estaven a l’aguait. Com que ens trobàvem al carrer i sense pla, un dels xics que estaven entre nosaltres va proposar acabar l’aventura nocturnal al seu piset. Així que allà anàrem i finírem la vetllada entre rialles i destrellats.

Diumenge vam obligar-nos a obeir el despertador per tal de fer ruta turística. Pujàrem a le due torri (sí, de nou vaig desafiar la llegenda i vaig arriscar-me a no llicenciar-me), visitàrem la piazza Maggiore (on trobàrem un espectacle que oferia la Ducati amb motiu del seu èxit mundial en motociclisme), la piazza Santo Stefano i el barri dels jueus. Férem també turisme gastronòmic i menjàrem tipicitats italianes del tipus pasta ripiena, crostini coi funghi, tartufo, capuccino, gelato alla nutella, piadina, etc… Poques coses es deixaren per tastar. I altra cosa que també tastaren de valent fou l’alcohol a la italiana. Tampoc és cap misteri la vena d’home primitiu que envaïx Enric de tant en tant. De nou va sentir la necessitat de beure i vam haver de satisfer-la. Tot un sacrifici! jeje. En tocar mitja nit, el meu cos ja no va poder seguir la marxa. Per a més inri, l’endemà havia d’assistir a classe i tenia els deures per fer. Així que vaig deixar d’atendre a l’estranya parella per tal de fer atenció a altres assumptes. I bé, per tal de no defraudar el seu esperit de criatures marejadores, van arribar a les cinc de la matinada i van estar una hora de rellotge per tal de sortir de la nostra habitació.

Dilluns van recarregar la bateria i van disposar-se a visitar una de les més boniques ciutats italianes: Venècia. Segons m’ha contat Enrico il bravo, que va tornar ací dijous per tal de reafirmar la seua imatge non stop a terres bologneses, també van fer-ne d’indis i vaquers per allà, cosa que no dubtava. Va assegurar-me que el viatge havia estat immillorable i que davant l’incertesa, el seu desig és tornar més endavant. Confiem en el futur, que sempre compta amb la capacitat de sorprendre!

Realment escoltar aquestes paraules és allò més gratificant de les visites. No només m’ofereixen la companyia amical ‘de tota la vida’ que em manca. No només em fan gaudir indescriptiblement de cada minut viscut, sinó que a més m’agraeixen haver-los donat l’oportunitat de fer-ho. Açò és el màxim! Ha estat més que un plaer, companys!