Que no s'apague la llum

Dimecres, com ja he dit, obrim l’ull amb ressaca de carnestoltes. Entre xerrades, cafenets, visites (ja sabeu que el meu piset és casa Pepe a la italiana!) i una pel·liculeta (Me and you and everyone we know) vam passar la vesprada. De nit sopadeta i festa carnevale (no vols caldo… tres tasses!) a un local de Bologna. Carinyet… no em diràs que no hem tret partit de les mascaretes de la Coop que tan poca gràcia et feien? Aquestes i les ulleres rotllo Mortadelo que van convertir-se en un glamourós complement de la vestimenta de Fanita van convertir-la en la regina de la nit! I a mi el que més va agradar-me de la vetllada és que cada vegada que volien treure-li-les per admirar la bellesa dels seus ulls, aquesta soltava “callaaaaaa!! No me les lleves que no m’hi veig!”. I res, la nit no podia estar exempta d’un final surrealista. Com que l’estrela de la festa anava fent amistat a diestro i siniestro amb coneguts i desconeguts, vam arreplegar a dos peculiars maromos. Un napolità anomenat Virginio i altre de nacionalitat indefinida (potser sóc jo que estic un poc confosa) que es deia Leo i que “suposadament” era un artista, tot i que no tenia massa clar quin tipus d’art practicava… el que si tenia clar era que “plata” no en tenia molta, jeje. I res… insistents a convidar-nos a una sospitosa festa. Menys mal que va sobtar-nos un colp de clarividència i vam decidir retornar a casa. Si és que Maria Teresa de Calcuta al nostre costat, no és ningú…

Dijous poca calor. Fou un dia-comodí per tal de recuperar energies. Nit de cinema amb un clàssic italià (La dolce vita), tot i que una i altra ens quedàrem amb la incògnita, doncs la son fou més forta que nosaltres. L’escena em recordava un tant al piset del carrer Bèlgica… que reconfortants moments en posició horitzontal!

Divendres fou una altra història. Tocava moure el cul i això férem. Havent dinat vam recórrer la ciutat, de dia! Una risa passejar pel gran mercat de la Montagnola en companyia d’aquesta penyora. De fet, he fet mil vegades aquest trajecte i mai havia percebut tants curiosos detalls com aquesta vegada: vestits de núvia a 25 euros (i ací Paueta diria: qui no es casa és perquè no vol!), gavardines senza tempo a 5 euros… Vertaderament, aquest lloc és una capsa de sorpreses!

De nit celebràrem l’aniversari de Saület (ai perla! Com et trobe a faltar!). Soparet typical italian (a base de pasta) i festeta sotto il Ponte Libia. En aquest local, fauna de tot tipus que podríem englobar dins d’un ampli eix cronològic: dinosaures, formiguetes…  I com una nit encomiable no pot estar exempta d’art: també hi havia artistes entre nosaltres! HOME, POS CLAR! De segur que Fanita no oblidarà mai la sorpresa que va emportar-se quan un tal Valerio amb una indumentària rapper li cantava en espanyol “porque tu, cuando vas…” jajaja. Altre detall anecdòtic és que vam aconseguir introduir destrangis dins del local un munt de llaunes de cervesa a les butxaques dels abrics. I allà teniu a Vèr això-ho-pague-jo a la barra malbaratant euros… El perquè? Boh!!! Nu sé, nu sé… Serà el costum?

L’endemà de matí vam posar punt i final al rapte i la companya d’aventures va emprendre el viatge de tornada al seu poble. Els bons moments s’esfumen ràpidament i això demostra que els gaudim tant que quasi ni ens n’adonem del pas del temps! Com a sentència final deixaré constància en aquest bloc d’una frase que la protagonista d’aquest post em va dir una vegada i sempre he mantingut retinguda en la ment, i és que la família sempre enfortix… I tant que ho fa!