Que no s'apague la llum

Capdevila parlava avui a la seva columna a l’Ara sobre els dies que veiem que n’hem tingut de millors. Potser també se m’ha encomanat el pessimisme ambiental,  però el cas és que he encetat la setmana amb teories sobre l’estranya qüestió de ‘com som’ enfront del que ens passa.

Deixant-me anar d’una cosa a una altra, diria que he trobat la meva resposta i ajuntat tot no és fàcilment digerible. Canviem tan ràpidament de pensaments, de conducta i d’inquietuds que reafirmar-nos en un ‘jo sóc’ sembla més una il·lusió que una veritat. Mudem de comportament, sigui això virtut o defecte. 

Plorem de goig i ens abraonem d’estima.  Ens aixopluguem de la por amb reptes. Ens barallem per avorriment, però que avorrit quan tu no hi ets! Actuem sense pensar, i pensem sense actuar. No suportem ser tan inhibits però ens aterra despullar-nos amb sobreria. Ens ennueguem perquè res no va com voldríem i ens abrusa la impotència de trobar un cudol a mig camí i no poder fotre-li una patacada!  Demà, potser mandrejarem perquè tot ho tenim sobradament enfilat.  

Ens angoixa ser imperfectes i ens exigim més i més, però reconeixem-ho: ens atreu la imperfecció. Els dubtes ens oprimeixen l’ànim però no ens estimula gaire tenir-ho tot resolt. Ens urgeix creure però desconfiem de gairebé tot (aquesta no és pròpia, però escau). I què em dieu de l’agradosa fiblada de la curiositat? Innocent i perillosa alhora! I quin martiri suportar-ho, però que feixuc renunciar-hi! Som animals de costums, però anhelem la novetat. Busquem transparència, però ens enlluerna l’enigma. Seguretat, però la justa perquè no ens desmengi.

I fem punta al misteri. Tenim esma i força per acomiadar l’arrelam i començar de zero, però un sol petó pot trasbalsar-nos la vida. Som capaços de regalar el nostre món, i també capaços de no concedir una mirada.

Ara mateix trobo la troca tan embolicada que només em queda el cònsol d’altri. Sovint ens emmirallem de forma encotillada en la pròpia realitat, sense dedicar un bri d’atenció a allò que ens envolta. Sempre he pensat que si ho féssim, veuríem que no som ni tan feliços ni tan desgraciats com ens pensem. O per dir-ho en altres paraules que em vénen al cap i que he escoltat en algun moment i en boca d’algú que ara no recordo: la felicitat completa no existeix. Però la infelicitat completa tampoc.

 Pere Calders en parlava a Ronda naval sota la boira i em va fascinar: procura repartir el teu drama/goig entre els milers de persones que estan en la teua o pitjor/millor situació i veuràs com la part que et pertoca no té el volum que t’imagines.

I és així. Ens enlairem. Ens enfonsem. I en realitat, no hi ha per tant. Tot continua movent-se i gràcies a la nostra volubilitat, tornarem a ser al cel i també al fons. Som on som, deia el poeta. Més val saber-ho i dir-ho. I som com som, afegiria. Un estrany i alhora entranyable disbarat, la vida!

Travessant de nou el portal de l’Ateneu he sentit a sobre tot el pes de l’octubre. L’estiu tanca portes i anem menys lleugers de roba i de tantes altres coses. Fa aire de curs i cal prémer el botó personal de ‘reiniciar’ – crec que aquesta li l’he llegida a Carles Capdevila-. Però ja n’estava, de famolenca! La ment vol feina i el cos l’activitat rutinària plenera per triada! Fem punta al llapis, avui. Reiniciem l’escpritura. I tot és tan tardoral que fins i tot els vianants de la Rambla semblen menys turistes.

El dia ha començat amb papallones a l’estómac. La curiositat que desperta la novetat. Colpidor, si més no, conèixer l’Eduard Márquez. Comença i acaba la lliçó amb la força d’un llamp i en els altres onze rostres es dibuixa el mateix torbament que al meu. Però superarem el tràngol. Ens ha quedat clar que cal defugir la captatio benevolentiae. Ens dóna impresa la recepta de Faulkner: noranta-nou per cent de talent, noranta-nou per cent de disciplina i noranta-nou per cent de treball. Cal que siga grossa, la punta, i caldrà que l’estranya solitud anomenada esforç ens faça molta companyia aquests nou mesos.

Fora de l’aula em ballen pel cap els primers judicis. Encerta quan diu que és conscient que el seu nom ens ha mogut a molts a escollir grup. És xerraire i parla clar. Com quan diu que arribarà el punt en què les hòsties aniran ben servides. Acate que aquest any farem, refarem i desfarem. Sort que tenim grat de l’escriptura i fer un fardellet d’açò i d’allò per convertir-ho en fardellet de mots no provoca gaire mandra. Serà per coses a dir? I és agraït saber que cal que tot plegat faça olor de vida. Ensumem.

Inevitablement, surt a debat el tema de la lectura. Llegir és un art força complicat, assegura. Em tem que això és l’inici d’un seguit de manies lectores. Però si hi ha l’afany de millorar, benvingudes seran! Més si hi ha altres maniàtics amb qui compartir deliris. La meua disposició és avui inabastable. Ens empassarem de nou ‘Jo confesso’ si d’això es tracta. Potser ja no ens deixarà el cos no sé com, però segur que mantindrem el convenciment que Cabré és un mestre. No puc estar-me de citar l’Ardèvol quan diu que ‘som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat’. Així, amb dues p. El camí és llarg i sempre sorprèn.

Arribe a casa amb el cap que em bull per tot això. Salude la nova mimosa tímida i s’estremeix com a resposta. Ho rep com un gest tendre de l’Empar que me l’ha regalada. Somric i pense en allò que diuen del seu perfum, que indueix a somnis més clarividents. Ara captarem la flaire i tindrem el bloc ben a la vora de la tauleta de nit. I així, amb projectes de l’ara endavant surant-me a dintre, em deixe caure al sofà. Tot està per fer i tot pot ser. Com aquell dia.

Som-hi! La calor invadeix juliol i cal buscar recer. La proposta d’Osca és atraient, i més si el Pirineus Sud ens regala un programa impecable. Anem-hi, llavors, i ja perfilarem què vindrà després! En acabat, el cos reclama una proposta de sol i platja. I si el pla inclou una de les ciutats europees més en voga- Dubrovnik-, allà que marxarem de bon gust! I ens passem una setmaneta de càmping, d’ illots, d’evasions refrescants amb pivo, de sabors dàlmates, de colors i d’olors… Abocats a l’hedonisme en un trosset de món que, sens dubte, s’ho val!

Per recarregar energies, millor passar per casa. Però em sembla que el carregador no el vaig engegar com calia o és que vertaderament València i calma no fan bona  lliga. Arribe un dimecres i ja tinc l’agenda planificada de tot el meu temps d’estança. Que si concerts populars a Torrent, que si Xavi Castillo a Guada, que si Retorn de la xicorriniua i ens perdem sota la lluna de València amb escapada al centre i amb Picadilly, after i si encara tenim ganes de cervesa, crec que els bars de la Llotja ja reben ‘esmorzadors’!, que si Benvingut Santi! Et ve de gust un karaoke? O pugem a fer la tradicional torrà i sessió d’estels a la Lloma Pagà de Catadau? Si no, mira… podem fer-ho tot! Ja ho va dir el poeta i un bon amic… colles com aquesta en són parides ben poques!

I com diuen uns poetes més moderns… que pobres que som, que ho volem tot! Així passaré també per Cadis, si el destí em deixa! Però vaja, un mal començament no és indici de res. I avui puc confirmar que no va ser-ho gràcies als meravellosos Fran i Benjamín! Caños de Meca, Zahora, Conil, Puerto de Santa Maria i encomanar-se al factor sorpresa, que tot ho mou millor!

A continuació, ho sap tothom (i és profecia) que tornar a Barcelona no és cap tragèdia. Reprenem algun quefer, però també rebem el coinqui Andrea, l’Àngela, mes chers Ta & Chlo, festes de Gràcia, dies escàpols a la Costa Brava i quan els ànims comencen a decaure en esgotar-se l’agost, arriba la colla amb motiu de Festa Major! I és que sense València, no hi ha independència! En resum, que continue pensat que el que més m’agrada de tot, sou vosaltres!

A les acaballes de setembre, en tardorejar, em dic que bonic és tenir una segona part de vacances i enfile cap a l’estimada Bolonya. Em perdré la Mercè, però guanyaré tantes altres coses. Dies de passejades i records, molts records. Cada racó, cada persona coneguda. I si treballem pel futur, llaurem-ne de nous. Així marxem a conèixer Vignola (Modena) i aprofitem per descobrir el Poesia festival 2011 on assistim a un recital de poemes de Jack Kerouac musicat amb jazz. I si volem més plaer, doncs sopem una bona pasta i bevem un bon vi a una osteria del municipi! M’acomiade prometent-me que cal tornar-hi més sovint. És increïble com em balla tot per dintre quan xafe aquest lloc i em trobe els vells amics.

Aprofite l’estada a Itàlia i faig un salt a Venècia. La ciutat m’acull cada cop amb més familiaritat, i això fa que l’estime més a mesura que vaig coneixent-la millor. Allà m’esperen Este l’eroica, el Peggy Guggenheim i la Biennale. Velles i noves descobertes. Quan l’eroica m’abandona ens perdem la meva solitud i jo per les calles i els sottoporteghi venecians. Els peus comencen a conèixer itineraris i em porten a una plaça qualsevol, davant d’un canal qualsevol i d’un Spriz all’aperol. Allà m’hi acompanya Pirandello, els seus ‘sei personaggi in cerca d’autore’ i el quadern on escric les ratlles que després abocaré a l’ordinador en forma de blocada. En aquest instant, la ciutat va guanyant en quietud, fins i tot sembla que es para del tot. Només l’escena d’una parella de turistes despistats trenca la calma. Endevine que han perdut la brúixola per l’obsessiva recurrència al mapa, no pas pel que diuen. M’agradaria acostar-me i dir-los que gaudeixin del plaer de perdre’s en aquesta ciutat.

I així és com marxe a Frankfurt amb algun quilo de més (de grassor i d’alegria). Nit llarga a l’estació, amb l’al·licient de trobar-me amb Pèr i amb München el matí següent. Ja que l’amic feineja, la meua solitud i jo ens proveïm de mapa i comencem a explorar el territori. El temps és propici, la ciutat té bona pinta i badar en vacances mai ha estat motiu de queixa.

Un cop travessat aquest moment inicial a la ciutat bàvara, hauré de fer un esforç de síntesi per poder donar forma en poques línies al que han estat tres dies intensos i rics en emocions. Dijous, cap a les cinc del vespre, ens desplacem a Theresienwiese, la zona que refugia la festa de la cervesa i allà entenc el valor de l’amistat que insisteix perquè sap que, si véns, viuràs una de les experiències més curioses de ta vida. Cap definició pot abastar la grandesa de l’Oktoberfest. Entres a una de les dotze carpes i et deixes dur per una gran onada de cervesa i cants que et fa botar el cor. L’esperanto dels alcohòlics fa créixer la germanor al recinte. ‘Prost!’ ressona arreu. I si t’enamorisques d’un alemany vestit amb la tradicional indumentària bàvara de pell de cérvol i l’endemà et porta brezel per esmorzar, pots afegir una nova meravella a les tantes que regala la ciutat.

I així, amb dos dies d’Oktober, podem penjar-nos la medalla. No és el mateix fer-se tres mitjanes que tres litres. Però estem massa acostumats a prendre el tres com un nombre petit. Aquest el motiu dels records boirosos. És dissabte i aprofitem per anar a menjar a l’Englischer Garten, un dels parcs urbans més extensos del món. I per mantenir la dignitat i la fe en els costums sans, podem passar pel centre a l’Augustiner Bräu. Ja diuen que un home tot sol no sempre se basta, qui dubta avui en dia d’en Clint Eastwood? Així ens les gastem, al més pur Pèr-style: live simply.

Aquest matí agafava l’avió de retorn de tot això i em ballava pel cap aquell poema d’estimar-se la vida, no com a plenitud, cosa total… I així és com ho sent. Sense presses, en minúscula, en companyia i com deia al principi, amb data de caducitat. Que s’acabe, que s’acabe… però que torne, que torne aviat, sisplau!