Curiositats del peu esquerre
Deixa un comentariComencem les vacances amb el peu esquerre. On s’ha vist agafar un autobús
en un lloc diferent a l’estació del Nord? Plors i els diners i els collons,
per a les ocasions. Tot se soluciona si coneixes El Salvador. I així el
trajecte es converteix en Lleida-Sallent de Gállego (Osca). Acurtar distàncies,
diuen alguns. A mitjan camí comencem a agafar alçada en més d’un sentit. La nit
té ja bona pinta, i això que els Antònia i La Troba són més una expectativa que
una garantia (vistes les cartes, millor no fer-nos excessives il·lusions).
Dues hores i mitja després, aparquem
entre el fred pirinenc i ja s’escolta Clint Eastwood. Presses i cervesa,
i en breu ens instal·lem a primera línia de l’increïble escenari situat enmig
de l’embassament de Lanuza (foto), gairebé enfront de Pau Debon. El català és allò més
present entre la concurrència, i sempre és motiu d’eufòria i de brindis. Una
eufòria per la qual no cal lluitar quan Joan Garriga surt a l’escenari. Com que
ja som guanyadors d’aquesta batalla, només ens queda rumbejar i rumbejar. I és
que la rumba té la gràcia de la raça.
Els de la Troba no es cansen i ho transmeten. Nosaltres tampoc estem
cansats, així que a muntar la tenda s’ha dit. Gràcies que existeixen invents
com les Quechua, que només treuen tres segons del nostre valuós temps. Així en
perdem poc, i cap a la carpa. Sessió de dj’s d’allò més heterogènia. I com
nosaltres estem tan poc ‘celectius’ ens és igual ballar salsa que xumba-xumba.
Sempre fidels als savis lemes: ‘tira bo!’
i ‘cubates i au!’. Així ens
toquen les cinc o sis del matí, qui sap! I quan una retirada a temps és més una
obligació que una victòria, el destí ens depara l’última sorpresa de la nit:
una rave improvisada a la meitat del
camí amb tots els ingredients que calen! Dj’s, taula de mescles i fauna variada.
Així que mel ensucradeta al paladar per posar punt i final a la primera jornada.
Dissabte obrim els ulls i encara ens sembla increïble el paradís que tenim
com a teló de fons: la vall de Tena, centre del Pirineu aragonès. Assedegats i
amb ganes de menjar-nos aquell espectacle paisatgístic, recorrem el camí
muntanyós que separa la zona d’acampada del poble de Sallent. Allà dinem a una
terrasseta i fem una becaina al costat del riu. Seguidament, atenem a
necessitats higièniques i la dutxa ens fa més feliços si cap. Els ànims afloren
novament i els invertim en una cerveseta vora l’embassament. I així de
relaxats fem un primer balanç d’aquesta estrena de vacances. Quin goig poder
compartir temps de lleure amb la teva gent en un lloc fascinador i amb un
programa d’oci immillorable!
Comença a fer olor a Calamaro, i es nota també en la gran afluència de grups de gent que inunden la zona d’acampada. I és que qui val, val.
Pícnic condimentat amb rom i amb la incògnita de la bossa blava. Aïllem la incògnita
i el resultat confirma els nostres pitjors temors: ha desaparegut. Siguen
quines siguen les causes, estem fotuts. L’olor a Calamaro pot quedar
senzillament en això: només olor. Però ja diu el refrany que l’esperança és l’última
cosa que ha de perdre’s. I el viatge ens està demostrant que encomanar-nos a
aquesta fe mou muntanyes. L’organització del festival ens salva la vida i
entrem triomfants a degustar l’exquisitat que prometen les entrades. El
benvolgut Andrés es llueix i ens regala temes poc usuals que barreja amb els
seus èxits més reconeguts. Gran, gran i gran. No puc estar-me de reconèixer-ho (i
us deixe un enllaç perquè veieu que la valoració no és tan subjectiva). No sé
si prefereixo dies iguals o dies distints. Ja he guardat el meu instint assassí
en un calaix. No prendré la ruta dels sacrificis. Prefereixo el vici, la música
i l’amor. Si ell ho diu i nosaltres hi prediquem, endavant!
Diumenge ens aixequem més frescos a causa d’una ploguda que ha amenitzat
les últimes hores de son. Cafè a tocar el pantà i petit passeig pel poblet d’Escarrilla.
D’allà moguem cap a Jaca amb doble intenció: fer possible que la doctora arribe
a Barcelona i explorar el territori de la capital de la comarca veïna. Amb un
trosset més de món a la butxaca, tornem a la zona que ens acull i on ens espera
l’últim repte del viatge: somiar truites amb Albert Pla i Pascal Comelade. A l’escenari,
músics i marionetes ens transporten a un món boig i particular d’introspecció
interna, records i desitjos i on vam gaudir d’Ovidi versionat i d’una aventura
eròtica i estrafolària en un avió amb la mussa Antònia Font. Com sempre, aquest
senyor no ens deixa indiferents i marxem amb material per considerar
detingudament. Un espectacle tan curiós com divertit.
Poques hores després, amb nou graus de temperatura plantant-nos cara,
recollim bàrtuls i recorrem per últim cop la distància que separa l’acampada de
Sallent. Ens emportem a la motxilla més coses de les que portàvem: un gran
record i unes ganes increïbles de compartir-lo amb vosaltres que jo he satisfet
amb aquesta crònica de viatge. La intenció de fons és contagiar-vos les ganes
de viure aquesta experiència, i el que ha estat un Pirineus Sud en petit comitè,
tinga més participació el juliol vinent!
Comptat i debatut, la qüestió és: mai la dissort del peu esquerre havia
tingut un desencadenament tan positiu!
