Que no s'apague la llum

Hi ha coses que són sagrades. Hàbits, costums, etc… amb els quals hem fet una promesa ineludible. Ja fa un grapat d’anys que Fanita i jo, donat que ambdues celebrem els nostres respectius aniversaris durant la primera quinzena de març, ens vam casar amb la idea de festejar tots dos juntes. Un any més, no hem volgut violar els paràmetres tradicionals i ens hem reunit a Milà per tal de compartir l’alegria que genera tal esdeveniment. Enguany, a més, amb més esma que mai, doncs ens trobem un tant aïllades de la nostra gent i necessitàvem el calor i la proximitat de les velles amistats. El resultat, no cal dir, immillorable, tot i que la sensació que ha restat és una certa enyorança a causa de la brevetat de l’encontre. De tota forma, ens veiem les caretes en breu, doncs queda un deute pendent. Mahoma ha anat a la muntanya i ara la muntanya deu anar a Mahoma!

Ens plantem a terra milanesa dissabte al migdia. Allí ens espera altra sorpresa, i és que Chlo (una de les xiques suïsses amb les que he compartit el primer semestre Erasmus) retornava a terres italianes amb dos objectius: el primer, retrobar-se amb nosaltres i el segon, fer nàixer l’amistat entre Fani i Raffaella (amiga suïssa que estudia a Milà). Després de reunir-nos tota una cosmopolita colla sota l’imminent bellesa del Duomo, vam dirigir-nos a pegar un mosset al Panino Giusto (òptima recomanació de Raffaella) i a donar una volteta pel centre de la ciutat, doncs sempre esdevé reconfortant fer un intercanvi lingüístic entre gent provinent d’arreu d’Europa pels presumptuosos carrers de la capital de la regió llombarda (adjunte imatge com a botó de mostra). A més, vam aprofitar per visitar alguns tresors de la ciutat que se’ns havien escapat durant la primera visita.

Per tal de seguir la tònica habitual, combinaré un paràgraf seriós amb altre més desenfadat (o cal dir desenfrenat?). En reposar-nos vam preparar-nos per la Saturday night. Ens posarem mans a l’obra per tal de confeccionar un sopar i un pastís a l’alçada de les circumstàncies, que vint i quatre ja en són vint i quatre! Una vegada vam tenir la feina feta va començar a aplegar la gent i vam encetar una nit digna de ser recordada! Ja amb l’estómac ple i bufada ja la flama dels ciris d’aniversari, vam consolidar el pla de la nit: la discoteca Rolling Stones. Com que només teníem “la frite” (m’estic nodrint d’un bon grapat de terminologia francesa!) les dos suïsses, Fanita i jo… cap allà que moguérem les quatre fantàstiques. El cas és que, com diu el refrany, la processó és llarga i el ciri curt. El nostre gran company d’aventures (el vi) va durar fins la porta del local i els seus efectes començaren a aflorar al mateix ingrés. Ni tan sols vam poder aplegar als cocktails de fragola, quina llàstima xé! Perquè mai aprenem d’aquesta recurrent errada? Encapotat desencadenament de la nit per flacs de memòria. Em vénen a la ment puntuals records: cotxe, gorra, tovallola desmaquilladora… jajaja. Com diu Antònia Font… que divertit el que escric, quan estic avorrit….

I també diuen que el gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou! Doncs els dos dies següents van brillar per la seua tranquil·litat. En llevar-nos el diumenge vaig voler demostrar els meus recent adquirits dots culinaris i vaig preparar pollastre al sèsam que vam degustar sota els rajos del llampant sol que va aixecar-se aquella matinada. Per la vesprada, cerveseta i últim adéu a Marie Chlo (tot i que hi queda pendent un nou encontre milanès!). I dilluns un tant del mateix. Com a actual resident de la capital de l’Emiglia romagna, vaig voler mostrar els plaers d’aquesta terreta i vaig preparar piadines romagnoles a base de rúcola, speck i el formatge romagnolo stracchino. Com que també va calorejar aquell dia, vam voler aprofitar i ens emportàrem l’aprovisionament al Parc Lambro per tal de fer pícnic. Quin plaer! Quin desestrès! Quina delícia! Havent dinat i esteses a la gespa vam estar escoltant algunes cançons italianes que descrivien la situació magistralment… “Sotto i raggi del sole, com’è bello sognare[…] mmmm… Mamma mia che giornata!”

Torn de l’últim paràgraf. Sempre em resulta allò més difícil. Serà que m’agrada assaborir els bons moments i em trobe reticent a narrar la fi d’aquests! Siga com siga, la fi d’un encontre acaba convertint-se en l’inici de tants altres! Així que aquesta vegada, zero melangia! En sintonia amb l’estil de vida estudiantil i amb l’escassedat econòmica que això comporta, vaig preparar per a Fanita un tiramisù com a regal d’aniversari que va esdevenir l’última mostra d’afecte que vaig poder-li oferir, doncs minuts després preparava l’equipatge de tornada! I ja al tren vaig fer el passeig ritual que tant m’agrada: recapitular cada moment del cap de setmana, que és exactament el que he tornat a fer aquest matí (aquesta vegada implicant-me un tant més davant l’ordinador) per tal de compartir-lo amb vosaltres!